primer llibre de bloomsbury

Va passar fa 2.163 anys. El setge i la destrucció final de la ciutat de Cartago per part dels romans va ser extremadament cruent i dur.

Cartago, situada a la costa mediterrània, molt a prop de l’actual Tunis, era una ciutat pròspera i rica, envoltada d’una gran muralla de 33 quilòmetres de perímetre, i es disputava amb Roma l’hegemonia de la Mediterrània occidental des de l’any 264 a.c. En un seguit de conflictes armats que van durar dècades, a les conegudes com a Guerres Púniques, els romans van aconseguir enderrocar la gran potència del nord d’Àfrica de la mateixa manera que ho van fer els nazis amb la ciutat russa de Sant Petersburg durant la Segona Guerra Mundial: tallant tota comunicació per mar, i per tant, impedint-los qualsevol accés a l’aprovisionament durant més de dos anys, fins a aconseguir sotmetre els cartaginesos per inanició i arrasar el lloc. No devia ser fàcil destruir una ciutat tan sòlidament edificada com Cartago. Ni tan sols Roma va arribar a tenir una muralla que arribés als 20 quilòmetres de perímetre.

En l’assalt final, els soldats romans es van obrir pas pels carrers on s’alineaven edificis de fins a set pisos, van anar saltant de teulada en teulada, llençant els seus habitants al buit (els que quedaven vius, perquè milers d’ells ja s’havien mort de gana), derruint i prenent foc a les estructures a mesura que avançaven, fins que les runes que ells mateixos havien provocat els van interceptar el pas. Després van aparèixer els encarregats d’enretirar les restes. En un dels pocs relats que es conserven del moment, explica Polibi que es podien veure les cames dels moribunds recargolant-se entre els esfondrats materials de construcció, amb el cap i el cos enterrats en ells. Van cremar-ho tot i van obrir camí per acabar amb l’acostumat saqueig de béns materials i culturals.

A l’actualitat, els ossos trobats pels arqueòlegs en aquestes capes de destrucció, així com la quantitat de  pedres, bales d’argila i fones que s’hi han desenterrat, indiquen que aquesta descripció no deu estar gaire allunyada de la realitat.

Per poc que revisis la història, t’adones que, encara que no vulguis, l’home és l’únic animal que topa, no dues, sinó repetidament amb la mateixa pedra. Les atrocitats locals i mundials que s’han anat succeint al llarg de la història ens demostren que els avenços tecnològics no ens fan valedors de ser animals racionals. Com diu Carl Sagan a Ombres d’avantpassats oblidats: “una nova generació abandona alegrement les seves facultats crítiques i escèptiques. Es treu la pols de consignes i odis antics. Allò que fa poc es murmurava amb culpabilitat s’ofereix ara com a axioma polític. Hi ha crides renovades a favor de l’etnocentrisme, la xenofòbia, l’homofòbia, el racisme, el sexisme i la territorialitat. I tenim tendència a rendir-nos amb un sospir d’alleugeriment a la voluntat de l’alfa, o a desitjar que hi hagi un alfa a qui poder-nos rendir.”

Fa uns dies revisava l’obra d’en Martí i Pol. Em van venir al cap les línies del llibre de la Mary Beard. Aquesta sempre diu que la història t’ensenya a observar en profunditat però que mai et dona respostes. Si per una cosa m’entusiasma en Martí i Pol és pel seu optimisme, malgrat haver patit la greu malaltia que va patir fins al final dels seus dies. Mentre buscava entre els seus poemes un per llegir al casament de la meva germana Vanessa, em vaig topar amb el número 1 del Primer llibre de Bloomsbury, que no recordava i que m’agrada especialment pel que té d’encoratjador. "No tot està perdut", vaig pensar.

No tot és desar somnis pels calaixos

Rodejats d’enemics o bé d’objectes

Que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa

De cada instant i restablir la fonda

Dimensió de tota cosa dita,

Podem amb cada gest guanyar nous àmbits

I amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Pels vidres del ponent encrespat,

La llum esclata.

Bibliografia:

SPQR. Una historia de la Antigua Roma. Mary Beard. (Ed. Crítica)

Sombras de antepasados Olvidados. Carl Sagan i Ann Druyan. (Ed. Planeta)

Antologia Poètica. Miquel Martí i Pol. (Ed. Barcanova)