Tornen les onades del Pacífic,
immenses, a xocar irades contra la costa xilena. Tornen, sí, i l’aire marí es
fa so, llum, acompanyant de naus, fa bellugar l’aigua que catapulta tan negra els peixos, les sirenes, les més rares espècies i pedres quan és fosc nit. Arrosseguen els mascarons que un dia van ser vaixells que portaven les vides que després van llevar, i traspuen la memòria a través de la fina línia de l’horitzó. Les veritats
des d’aquella línia s’entreguen amb forma de poema i nostàlgia en paraules de
l’escriptor Pablo Neruda. Vaig
entendre-ho una mica millor quan, fa mesos, llegint les seves memòries, vaig
descobrir que era un entès en petxines i coquines marines, tant, que fins i tot
va arribar-ne a recopilar una de les més importants col·leccions del món. El
mar era una de les seves passions. I el seu llenguatge era impregnat de
salnitre.
Sovint em passa també que, sense
adonar-me, impregno alguns dels meus escrits amb el llenguatge de les meves
fal·leres: la música, el ball i el disseny industrial en són algunes. No és
estrany, doncs, que m’aturi a descriure una cadira formiga abans de la teràpia
en grup d’algun personatge, dins d’una sala freda i asèptica; o un sofà
chester entapissat en xenilla verda al saló de casa meva un vespre trist de
primavera; o un escriptori en fusta de faig sota un munt de manuscrits per
corregir al despatx d’un corrector d’estil. Tots ells formen part del meu
imaginari com a escriptora, però molt abans d’això, em mostren com a una
encuriosida del disseny i de la seva història.
És diumenge, migdia assolellat de primavera, net, radiant i tranquil. Obro el Tacchini Journal per la pàgina 80 mentre em prenc una cervesa i viatjo al nord d’Itàlia, Milà m'apareix entre línies i al sud d’un triangle anomenat Brianza, els altres vèrtexs del qual
el formen les ciutats de Como i Lecco. També entre línies hi apareixen mans que tallaven, esculpien,
picaven, decoraven i, malgrat ser anònimes, la seva traça era reconeguda i sol·licitada
més enllà dels Alps, més enllà de la vall del Rin, fins arribar als països nòrdics: eren els anomenats mestres Comacini,
sorgits fa més d’un miler d’anys d’entre alguns dels ciutadans d’aquest
territori de la Llombardia.
 |
| portal catedral königslutter |
Ja m'he pres mitja cervesa i de sobte han passat molts segles. El sol encara brilla. L’any 1893 va ser un any crucial
per acabar convertint la ciutat de Milà com a la capital de disseny: el filantrop
i fill de comerciants d’origen jueu, Prospero
Moisé Loria va fundar la “Società Umanitaria”, una escola d’arts i oficis
per als joves amb pocs recursos. De formació autodidacta, en Prospero, que es
manifestava inculte, va decidir invertir part de la seva riquesa a favor de l’avenç
cultural i social de la zona, essent també un dels fundadors de la Universitat
d’Arts decoratives de Monza.
 |
| alumnes a la società umanitaria |
Fundada aquesta primera
institució, juntament amb els més reconeguts gremis i associacions europees de
l’època (l’Arts & Crafts a
Anglaterra, el Werkbund a Alemanya,
el Secession und Werkstätte a
Àustria) van assentar les bases per a una cultura del disseny i del producte
connectades a una societat més moderna. Al mateix temps que esclatava la
Revolució russa i empitjorava l’hivern a Sant Petersburg, naixien a Milà La Rinascente i la Fiera Campionaria, institucions i fires comercials dedicades a la
mostra de mobiliari de petites i mitjanes empreses.
Després silenci. Sempre apareixen
les guerres. Va ser rere la irracionalitat de la Gran Guerra que sorgí el
Racionalisme Italià, fundat pel conegut com a Grup dels 7 durant els anys 20 del segle passat, una colla d’arquitectes
també de la Llombardia que pretenien tornar “l’ordre i la raó”, la
funcionalitat amb formes més pures i essencials (edificis horrorosos, he de
dir) rebutjant tot tipus d’ornamentació i decoració, oposant-se al classicisme
establert fins llavors i en certa mesura, va esdevenir una nova via d’expressió
per a un nou règim que ja estava sorgint amb força: el feixisme.
L’any 1933 la Mostra d’Arts
industrials i decoratives es trasllada de Monza al Palazzo dell’Arte de Milà i
se celebrarà cada tres anys en lloc de cada dos com fins llavors. La Triennale va acabar esdevenint el punt
de trobada de les més destacades marques de disseny tant italianes com
internacionals.
Després d’un fosc període que va
conduir Itàlia cap a la Segona Guerra Mundial, l’any 1947 hi ha un petit raig
de llum amb un lent ressorgir de la societat i el restabliment d’aquestes
mostres amb la vuitena Triennale,
dedicada precisament a la reconstrucció de la ciutat i la societat a través de
l’arquitectura moderna i el disseny.
L’any 1956, el naixement de l’Associazione Disegno Industriale (ADI),
encara vigent avui, va ser notable per la inclusió, no només de dissenyadors,
arquitectes i artistes gràfics, sinó també per tots aquells involucrats en la
indústria -empresaris, periodistes, escoles, investigadors, etc.- a fi de posar
ordre a tots els components de la comunitat del disseny i donar-li impuls creatiu
a aquesta. M'acabo la cervesa, ja tèbia, quan la dècada arriba també al seu final.
El 1961,
el mateix any que s’editaven els “Cantos Ceremoniales” del xilè Neruda, naixia
una mostra que aviat creuaria les fronteres comercials i passaria a ser un
fenomen cultural que envairia la ciutat amb milers d’esdeveniments oberts al
públic i la consagraria com la que és considerada la més important del planeta
en qüestió de disseny: el Salone del
Mobile o la Milan Design Week.
OCEANA, dame las conchas del arrecife
Para cubrir con sus relámpagos los muros,
Los Spondylus, héroes coronados de espinas,
El esplendor morado del múrex en su roca:
Tú sabes cómo sobre la sal ultramarina
En su nave de nieve navega el Argonauta.
“Cantos Ceremoniales”,
Pablo Neruda
