la foto de Beaufort

La veritat és que semblàvem parella. Ja era pràcticament la darrera classe d’anglès abans dels exàmens finals. L’Òscar se’m va apropar abans de començar i em va donar una fotografia que ens havíem fet plegats al Castell de Beaufort. (L.Château de Beaufort 31/03/93 -indicava manuscrit amb la seva lletra a la part del darrere). Mai vaig contemplar la possibilitat que m’agradés, però en conjunt, vestits encara d’hivern i amb l’Òscar agafant-me entre els seus braços per l’esquena, s'escoltava un lleuger murmuri d’un amor no forjat. Sí que fem patxoca! Vam pensar tots dos sense dir-nos-ho. Hi havia un alè de desig que desprenia en apropar-se’m, i un somriure encara ingenu de la meva part. La fotografia la vaig guardar, en color, entre la resta que em vaig fer al viatge a dins del calaix on hi tenia també els apunts de tot el curs. 

- Em fa pena donar-te-la, eh? Però vull que guardis un bon record meu.

- Oh, gràcies, Òscar, que guapos estem! La guardaré com un tresor.

- Tu sí que ets un tresor... Nois va, anem a repassar el temari per la sele, que això ja està al caure. 

Em va mirar de reüll i vaig somriure-li. Notava unes pupil·les clavades com a dards al meu clatell. Però no hi vaig fer cas. Calia prestar atenció al professor i absorbir el màxim de matèria per anar preparada a l’examen.

- Eo, Mada – Era la Berta Coll als passadissos durant els deu minuts de descans. 

- Hola! M’estic pixant...

- Jo també. T’acompanyo. Què t’ha donat l’Òzcad, que uz he vist molt acadamel·lats?

- Us? No, no. Una foto només. 

- La puc veude?

- No sé si t’agradarà...

- Zí, tu enzenya-me-la, tinc cudiozitat. 

Em va seguir per tot el passadís fins arribar a la classe, es va esperar a fora perquè en realitat ella feia ciències mixtes però coincidíem només a la classe d’anglès i també a la d’ètica. 

- Oztrez, que capullo! Penzava que...

- Què?

- Que li agradava jo.

- No sé Berta, no li donis més importància. És una foto d’un viatge escolar. A mi no m’agrada i encara que m’agradés tampoc donaria símptomes de fer-s’ho veure. És el nostre professor! Però tu fes el que vulguis. Vaig a classe que ja ha entrat la Graci. 

Es va quedar realment tocada, la pobra noia. Res pitjor que un amor no correspost als inicis de la joventut, quan l’amor és tot just una descoberta i mai ha estat una decepció. La vaig veure a través del vidre de la porta que marxava trista cap a la classe B. I jo em vaig quedar atenent la darrera lliçó, com s’emocionava la Graci en parlar de l’Alberti! Recitant els seus poemes s’abstreia realment del món, era ben bé com si tingués el mar de Cadis al seu davant i el poeta del 27 al seu costat, xerrant amb ella. 

Va sonar el timbre quan ens llegia un tros de Pleamar. No cal que us el sapigueu de memòria, però és dels meus preferits. Un moment, un moment! No marxeu, encara, nois. Ara us repartiré els formularis de les opcions de carrera i les facultats que podreu triar els qui aproveu la selectivitat, d’acord? Perquè us ho aneu pensant. L’estómac em va fer un tomb, el Jose, que el tenia al meu costat, va fer un tímid somriure i jo em vaig alegrar molt. En realitat ell ja sabia què volia escollir. I jo també.

breu apunt sobre l'escriptura de la novel.la

Necessito la foscor de la primera hora del matí per posar en ordre les meves idees. És millor si em llevo abans de dos quarts de sis, així tinc temps de fer un pipí i anar-me’n a la cuina a preparar un cafè amb llet. Només amb la llum tènue d’aquella estança he d’anar al sofà a seure i prendre’m el cafè bullint. Fins aquell moment no he pensat en res. En absolutament res. Veig les prestatgeries amb llibres, les parets i prou. Però allò és suficient per saber on sóc i qui. Avui, com cada dia, he pogut estar quaranta minuts sense més inputs que el d’una música clàssica i el meu cervell. També el cos que escalfava amb el cafè mentre respirava. Ahir vaig escriure el capítol clau de la novel.la en què estic immersa. És aquell moment que tant costa de passar, que sembla que no vols que arribi perquè no saps com l’afrontaràs però quan el passes penses: "doncs sí, aquí es condensa l’espina que tenia clavada la protagonista, i aquí se l’has tret. Ja pots descansar". L’he titulada Després de l’última abraçada, perquè té tot el sentit literal i a més, m’agrada el títol. Aquest matí havia de seguir amb el pròxim episodi, sonava l’Impromptu del Schubert, no ha sigut casual, l’he posat expressament quan m’ha vingut el dia, l’hora i l’escena exacta del final de la història. Eren les sis i dos minuts. Se m’ha accelerat el pols i m’he alegrat moltíssim, perquè llavors se m’ha obert el cel -també a fora s'estava obrint-, i he visualitzat de cop els quatre darrers capítols i com s’anava desencadenant tot. Aquests moments són, de fet, els que més gaudeixo de la creació, perquè són realment màgics i irrepetibles.

nothing compares 2 U

Tot i que la recordo a través de la mirada grisa i trista de la Sinéad O’Connor, és la versió original del seu autor, Prince, la que més em fa vibrar. Porto al cotxe el doble CD de l’àlbum Prince, The Hits que vaig agafar un dia prestat de casa de la meva germana Iolanda. D’això ja fa uns quants anys i encara l’escolto a vegades. Si tanco els ulls, puc veure el parquet desgastat, cordant-me les sabatilles de cuir negres abans d'entrar a la classe i la Sonia, la profe de funky, marcant-nos les passes i deixant anar la seva melena morena al ritme frenètic de Cream. Recordo amb precisió la llum blanca del celobert que entrava pel gravent de la finestra de la modesta sala. Sobre aquell parquet, a través d’aquella música, ballava i vibrava des del petit gimnàs de la Fuen. I com jo, milers de persones més d'altres indrets del planeta que també vibraven. És per aquestes coses que artistes com ell es mereixen tot el reconeixement del món. 

El 19 d'abril del 18 es va fer pública la versió original del Nothing compares 2 U que Prince va gravar l’any 1984 a Minessota, exactament a l’estudi on se’l veu en aquest vídeo assajant amb el seu grup The Revolution. Connecteu els aparells als altaveus, apugeu el volum, ensenyeu-ho als mil.lennials i que us diguin si això no és autenticitat. 

l'aniversari

Feia exactament un mes i mig que m’asseia a la primera taula que em trobava en obrir la porta del departament. Un espai gran i obert, a la manera americana, amb mobles de fusta de roure que es barrejaven amb altres més nous, en fòrmica de color crema. En una d’aquestes taules m’hi asseia jo. Tenia d’esquenes, al meu davant, la Clara Font, la més veterana de la divisió, de rostre impassible mentre es mirava la pantalla de l’ordinador. De tant en tant es girava per donar-me uns quants fulls de comandes que havia agafat per telèfon i no havia pogut -o volgut- entrar. A vegades, la seva mirada marró es gronxava minuts i minuts entre les línies de l’AS 400. En aquell temps encara no ens havien instal.lat el SAP R/3 i els ulls em picaven amb tanta nomenclatura i tanta luminescència verda. Jo era la nova, tot i que a mi ja m’anava bé anar a arxivar papers a l’arxiu general, que tots coneixíem com el quarto de les rates, perquè era fosc, ple de pols i hi feia olor de tancat. Però jo descansava la vista i, allà sola, m’agradava enfilar-me a una escala plegable per mirar caixes plenes de fotografies antigues i documents de quan la fàbrica encara no l’havien comprat els alemanys. Teixits La Catalana, S.A. S’hi podia veure al rètol sobre les escales de l’entrada en una de les fotografies en blanc i negre. Als esglaons, homes encorbatats i amples patilles i mostatxos d’alguna visita important, vaig pensar. Allò era història viva de gent que ja era morta. Després ho deixava tot, tancava amb clau i em rentava les mans amb sabó i aigua que queia negra per entre l’aigüera del petit lavabo que quedava a mig camí del passadís. 

Vaig tornar al meu lloc al voltant de quarts d’onze. No em va donar temps de mirar el correu. Era tan a l’inici de la meva feina a De Müller que encara em mantenia reservada i no vaig voler dir res. Era 17 de juliol de l’any 2000. Anava vestida amb la mateixa roba del dia que el meu cap em va fer l’entrevista a saleta que hi havia al principi de l’etern passadís que recorria les oficines de la fàbrica. Etern i ombrívol. És clar que a mi no m’ho va semblar de fosc, perquè no vaig passar de les escales que em portaven del hall a la saleta on el Jaime Iglesias m’entrevistava un 29 de maig. Ni el sol espetegant ni la calor d’aquell migdia van fer defallir la fermesa amb què em vaig atrevir a contestar cadascuna de les preguntes que m’anava fent el meu futur cap. Hi havia moltes coses que desconeixia, ni tan sols sabia com eren els folres que allà fabricaven, però jo només em vaig limitar a dir-li que hi posaria ganes i ho aprendria tot ràpidament. Només m'heu d'ensenyar, li vaig dir. L’endemà em van trucar de l’ETT per dir-me que m’havien seleccionat per al lloc d’administrativa del departament de vendes de la multinacional alemanya. Portava els cabells recollits sota un monyo espanyol, les perles Majòrica a les orelles i vestida de Zara Classic de dalt a baix. Després, amb el temps, m’assabentaria que Zara era el client més important de l’empresa. 

Ja tenia les mans netes i em disposava a entrar una de les comandes que m’havia deixat la Clara. Quan se t’acabin m’avises que te’n donaré més, eh, Silvana? Em va dir amb la seva veu melodiosa. Una de les veus més maques que havia escoltat mai. Era perfecta: el to, el timbre, la velocitat amb què pronunciava les paraules, les pauses i els silencis que feia, i les riallades tan precises quan tocava. No era d’estranyar que molts clients sempre demanessin per ella. El Jaime el tenia just al davant de la Clara, assegut a una de les taules de roure, aquelles fosques que donaven més estatus estaven reservades per als caps i els directors. Va sonar el seu telèfon i el va agafar. Quan va penjar em va venir a buscar a la taula. 

- Silvana, pots venir amb mi? – em va fer un tomb l’estómac, vaig dubtar abans de contestar res – No posis aquesta cara, tranquil.la, dona. 

El vaig acompanyar pel llarg passadís, calorós, fins a les escales que portaven a la recepció. Va riure i jo no vaig poder reprimir les llàgrimes. FELICITATS! Que callat que ho tenies, eh? FELICITATS SILVANA, va repetir el florista que m’entregava el ram de flors. Quan va desaparèixer amb la seva furgoneta vaig pensar que devia ser maco això de ser repartidor de flors, i vaig agafar la targeta manuscrita que hi havia entre les margarites blanques. 

Felicitats, el disset no l’oblido. T’estimo, Àlex. 

Ell sabia que eren les meves preferides. Després de felicitar-me amb dos petons, la Clara Font va anotar tres comandes amb la seva veu melodiosa i me les va passar per introduir-les a l’AS 400.

primer cable submarí

L’agost del 1850, els germans Jacob i John W.Brett van pujar a una embarcació i van recórrer els vint quilòmetres que separen Dover de Calais per fer passar per sota de l’oceà el primer cable submarí del món. El cable era un senzill fil de coure recobert amb material de goma. La matinada del dia següent, un pescador, pensant-se que tenia una bona presa entre les seves xarxes, el va hissar i es va trencar. Un any després, la Submarine Telegraph Company del també enginyer britànic Thomas Crampton, en va fer passar un altre amb més fils de coure i un cable de ferro per sobre de la goma. Va ser poc després que el periodista Julius Reuter es va establir a la capital anglesa per obrir una oficina de notícies financeres a la mateixa borsa de Londres, controlant així el flux de notícies amb el continent, especialment amb Berlin i París. Ràpid i llest. Després els cables viatjarien pel Mar del Nord fins a Irlanda, Bèlgica, Holanda, Dinamarca i Suècia. Així és com va néixer una de les agències de notícies més importants i influents del planeta. 

En una altra vida crec que voldré ser enginyera de telecomunicacions.

Cigarettes & Coffee

NI CIGARRETES NI CAFÉ. M’aturo a la barra del Txapela a fer una copa de criança del 2015. L’acompanyo amb una tapa de truita de patates i una altra de xistorra sobre una llesca de pa. Feia més de vint anys que no m’asseia en aquesta taverna basca. És només un petit break abans d’agafar el tren a Passeig de Gràcia aquest migdia. Baixo molt poques vegades a Barcelona durant l’any, i quan ho faig, em meravello amb cada façana dels edificis plantats a l’eixample, i em pregunto perquè ara els arquitectes no estampen de colors pastel amb flors i figures geomètriques les seves construccions. Tan llises, tan grises i monòtones, amb tan poca personalitat. Veig, és cert, pocs fumadors i alguns corredors pels carrers que abans no es veien, i el bicing que adorna de vermell i blanc alguns aparcaments per a ciclistes de pega, circumstancials a la ciutat. Això no existia quan baixava cap als noranta amb la meva germana a comprar-nos roba al Zara del carrer Pelai. Llavors tampoc existien els mòbils, ni la gent autòmat que camina ara amb ells tan grisa, tan llisa i monòtona com els edificis que avui caracteritzen l’arquitectura contemporània. Ha hagut sempre una cosa en l’anonimat de la ciutat que m’ha ofegat des que era petita, però tot i així em meravella la capacitat d’adaptació dels seus veïns als canvis permanents en carrers i barris. La morfologia de la ciutat es modifica entre molestes obres mentre la vida continua fervorosament. Això és així des de fa més de dos mil anys i penso que és una passada, perquè si no encara estaríem amb la via Augusta en llambordes i les drassanes amb vaixells de fusta per reparar. Mai aniré en contra de l’evolució tecnològica. Ens ha facilitat en molts aspectes la vida, en temes quotidians com per exemple els navegadors als cotxes. A mi particularment m’ha ajudat en moltíssimes ocasions. Ara no hi ha excusa per perdre’s o per no arribar als llocs. 

Avui ha estat una de les poques vegades que baixo a l’any a Barcelona, i ho he fet per anar a una formació de la Cambra de Comerç amb el professor Xavier Guillamet. Parlàvem de la comunicació del back office amb el client intern i extern. El Back office, perquè se m’entengui, és la part del darrere de l’oficina, la que el client no veu i fa de filtre entre el comercial de carrer, producció i el mateix client que sol estar a l’altra banda del telèfon o la pantalla a través de l’e-mail. En un moment de la classe d’avui el professor ens ha llegit un text intitulat “Dècada d’una crisi”, que parlava de l’herència que ens ha quedat d’aquesta darrera crisi econòmica. Es tractava d’un exercici d’escolta activa i de prendre notes. D’entre els canvis que se citaven estava l’arribada de l’era tecnològica que ha vingut amb els smartphones. Ningú s’ha sorprès, perquè si una cosa té l'evolució tecnològica d'aquests tipus de dispositius és que estan fets inclús per a analfabets informàtics, incloent-m'hi jo mateixa. Així ho va visionar l'Steve Jobs i per això va arribar fins on va arribar. Els canvis en la geopolítica, però, només se citaven de passada i cap alumne ha preguntat de què es tractava malgrat no entendre el concepte. 

I després d’acomiadar-me i felicitar el professor m’he topat amb aquella massa de gent que desconeixia i ja m’ofegava de petita. Només que ara caminaven amb els seus mòbils enganxats a les mans i els caps cots amb les orelles tapades per uns auriculars, sense meravellar-se d’aquells edificis de colors pastel i estampats florals que tenien a un metre mentre pujaven amunt l’avinguda Diagonal, ni prestar-li tampoc atenció a aquella persona que tenien aparellada al seu costat al tren. Tan a prop i tan lluny. Els seus rostres, això sí, seguien llisos i tristos.

despertar

Recordo aquella matinada de manera vívida. Jo ja m’havia agafat reducció de jornada i era dilluns, un dilluns de setembre del 2013. Jeia mig estirada al sofà chester en xenilla verda que teníem al menjador. Encara no tenia ordinador propi, era el del Manel, un Hewlett Packard portàtil que em va començar a prestar per fer els meus primers escrits al meu primer bloc, Hablando de inquietudes, li vaig posar. Feia només dos dies que l’havia obert i estava mirant les notícies a internet quan d’alguna manera l’ordinador em va suggerir vídeos entre els quals hi havia una entrevista a l’Ada Parellada, la petita dels de la Fonda Europa. Estranyament o, més ben dit, poderosament, em vaig trobar atrapada com en un joc de miralls d’aquells en què la imatge reflectida es reprodueix infinitament a través de les formes geomètriques fins a ajuntar-se de nou amb la de carn i ossos. Estava allà de matinada visionant el vídeo de l’entrevista, encara fosc amb el meu primer cafè i el respirar profund dels nens i del meu marit que dormien a les habitacions. Moment de calma total i meu. I des del vídeo l’Ada que era preguntada: "quin és el teu moment preferit del dia? Doncs aquell instant de primera hora, amb el meu primer cafè, posant-me al dia i sentint la meva família respirar profundament mentre dormen. És aquell moment de calma i totalment meu." Ho deia gairebé extasiada. I jo que la vaig entendre com si fos jo la que estava pronunciant aquelles paraules. Vaig fitxar a les vuit aquell dia, com la resta de dies laborals. I vaig deixar pair aquelles paraules, aquell despertar. Feia molt poc, tres mesos potser, que m’havia donat d’alta del Facebook, i que llavors tenia instal.lat només a l’ordinador. El deixava reposar també sense dur-me’l a la butxaca amb el mòbil. Era sanament neòfita en aquest medi. Va arribar el següent dissabte, i va ser de matinada que vaig escriure la meva segona publicació al bloc: WAKING UP, el vaig titular. Recordo, vivament també, que el text era curt i concís, però tan intens i fresc que semblava escrit per algú que no tenia cap pretensió literària. I no la tenia, de fet. Vaig abocar allà aquell sentiment de pau que té una mare durant una estona en què se sent totalment ella. Sense condicionants. Era l’escriptura nua sense voler-ho ser. Després ho vaig penjar a la xarxa i allà vaig començar a tenir els meus primers lectors que encara avui conservo fidels. 

Fa uns dies em vaig desconnectar de fb després de tot aquest temps amb l'aplicació. Necessitava tornar a sentir aquella sensació de l’elasticitat del temps real i viscut. Un temps que s'alenteix i s'expandeix. És clar que recorro els mateixos espais, convisc amb les mateixes persones, treballo a l’oficina les mateixes hores i miro les mateixes notícies al diari. Però alguna cosa dins meu em demanava feia dies tornar a aquell sentiment net que es troba amb  el contacte entre la realitat i jo. Sense tants inputs ni fràgils distraccions. Feia dies que pensava, “com envejo la Virginia Woolf, el Fante, el Dostoievski, el Bukowski, la Montserrat Roig, el mateix Cheever o en Martí i Pol”. Com els envejo perquè ells van viure -i escriure- en una època en què no existien les xarxes, la seva escriptura era neta, cadascú amb el seu estil, sí, però no interactuaven amb ningú ni sabien quins ulls els llegirien ni quan. I en tot cas, els que ho feien, ho farien relaxadament a veu callada des d'algun bar, biblioteca, parc, cambra o transport públic sense més intenció que la de dur-se aquella història cap a la seva ment i prou. Mai es lliura tota la veritat però es tracta de relatar només la veritat. I fer-ho tan visceralment com ho faig jo en els meus escrits no és fàcil quan coneixes les cares de les persones que saps que et llegiran. Sigui com sigui, amb xarxes o sense, seguiré sent la mateixa que aquell dia va escriure “despertar” de manera tan sentida des del chester de casa.