l'aniversari

Feia exactament un mes i mig que m’asseia a la primera taula que em trobava en obrir la porta del departament. Un espai gran i obert, a la manera americana, amb mobles de fusta de roure que es barrejaven amb altres més nous, en fòrmica de color crema. En una d’aquestes taules m’hi asseia jo. Tenia d’esquenes, al meu davant, la Clara Font, la més veterana de la divisió, de rostre impassible mentre es mirava la pantalla de l’ordinador. De tant en tant es girava per donar-me uns quants fulls de comandes que havia agafat per telèfon i no havia pogut -o volgut- entrar. A vegades, la seva mirada marró es gronxava minuts i minuts entre les línies de l’AS 400. En aquell temps encara no ens havien instal.lat el SAP R/3 i els ulls em picaven amb tanta nomenclatura i tanta luminescència verda. Jo era la nova, tot i que a mi ja m’anava bé anar a arxivar papers a l’arxiu general, que tots coneixíem com el quarto de les rates, perquè era fosc, ple de pols i hi feia olor de tancat. Però jo descansava la vista i, allà sola, m’agradava enfilar-me a una escala plegable per mirar caixes plenes de fotografies antigues i documents de quan la fàbrica encara no l’havien comprat els alemanys. Teixits La Catalana, S.A. S’hi podia veure al rètol sobre les escales de l’entrada en una de les fotografies en blanc i negre. Als esglaons, homes encorbatats i amples patilles i mostatxos d’alguna visita important, vaig pensar. Allò era història viva de gent que ja era morta. Després ho deixava tot, tancava amb clau i em rentava les mans amb sabó i aigua que queia negra per entre l’aigüera del petit lavabo que quedava a mig camí del passadís. 

Vaig tornar al meu lloc al voltant de quarts d’onze. No em va donar temps de mirar el correu. Era tan a l’inici de la meva feina a De Müller que encara em mantenia reservada i no vaig voler dir res. Era 17 de juliol de l’any 2000. Anava vestida amb la mateixa roba del dia que el meu cap em va fer l’entrevista a saleta que hi havia al principi de l’etern passadís que recorria les oficines de la fàbrica. Etern i ombrívol. És clar que a mi no m’ho va semblar de fosc, perquè no vaig passar de les escales que em portaven del hall a la saleta on el Jaime Iglesias m’entrevistava un 29 de maig. Ni el sol espetegant ni la calor d’aquell migdia van fer defallir la fermesa amb què em vaig atrevir a contestar cadascuna de les preguntes que m’anava fent el meu futur cap. Hi havia moltes coses que desconeixia, ni tan sols sabia com eren els folres que allà fabricaven, però jo només em vaig limitar a dir-li que hi posaria ganes i ho aprendria tot ràpidament. Només m'heu d'ensenyar, li vaig dir. L’endemà em van trucar de l’ETT per dir-me que m’havien seleccionat per al lloc d’administrativa del departament de vendes de la multinacional alemanya. Portava els cabells recollits sota un monyo espanyol, les perles Majòrica a les orelles i vestida de Zara Classic de dalt a baix. Després, amb el temps, m’assabentaria que Zara era el client més important de l’empresa. 

Ja tenia les mans netes i em disposava a entrar una de les comandes que m’havia deixat la Clara. Quan se t’acabin m’avises que te’n donaré més, eh, Silvana? Em va dir amb la seva veu melodiosa. Una de les veus més maques que havia escoltat mai. Era perfecta: el to, el timbre, la velocitat amb què pronunciava les paraules, les pauses i els silencis que feia, i les riallades tan precises quan tocava. No era d’estranyar que molts clients sempre demanessin per ella. El Jaime el tenia just al davant de la Clara, assegut a una de les taules de roure, aquelles fosques que donaven més estatus estaven reservades per als caps i els directors. Va sonar el seu telèfon i el va agafar. Quan va penjar em va venir a buscar a la taula. 

- Silvana, pots venir amb mi? – em va fer un tomb l’estómac, vaig dubtar abans de contestar res – No posis aquesta cara, tranquil.la, dona. 

El vaig acompanyar pel llarg passadís, calorós, fins a les escales que portaven a la recepció. Va riure i jo no vaig poder reprimir les llàgrimes. FELICITATS! Que callat que ho tenies, eh? FELICITATS SILVANA, va repetir el florista que m’entregava el ram de flors. Quan va desaparèixer amb la seva furgoneta vaig pensar que devia ser maco això de ser repartidor de flors, i vaig agafar la targeta manuscrita que hi havia entre les margarites blanques. 

Felicitats, el disset no l’oblido. T’estimo, Àlex. 

Ell sabia que eren les meves preferides. Després de felicitar-me amb dos petons, la Clara Font va anotar tres comandes amb la seva veu melodiosa i me les va passar per introduir-les a l’AS 400.