Necessito la foscor de la primera hora del matí per posar en ordre les meves idees. És millor si em llevo abans de dos quarts de sis, així tinc temps de fer un pipí i anar-me’n a la cuina a preparar un cafè amb llet. Només amb la llum tènue d’aquella estança he d’anar al sofà a seure i prendre’m el cafè bullint. Fins aquell moment no he pensat en res. En absolutament res. Veig les prestatgeries amb llibres, les parets i prou. Però allò és suficient per saber on sóc i qui. Avui, com cada dia, he pogut estar quaranta minuts sense més inputs que el d’una música clàssica i el meu cervell. També el cos que escalfava amb el cafè mentre respirava. Ahir vaig escriure el capítol clau de la novel.la en què estic immersa. És aquell moment que tant costa de passar, que sembla que no vols que arribi perquè no saps com l’afrontaràs però quan el passes penses: "doncs sí, aquí es condensa l’espina que tenia clavada la protagonista, i aquí se l’has tret. Ja pots descansar". L’he titulada Després de l’última abraçada, perquè té tot el sentit literal i a més, m’agrada el títol. Aquest matí havia de seguir amb el pròxim episodi, sonava l’Impromptu del Schubert, no ha sigut casual, l’he posat expressament quan m’ha vingut el dia, l’hora i l’escena exacta del final de la història. Eren les sis i dos minuts. Se m’ha accelerat el pols i m’he alegrat moltíssim, perquè llavors se m’ha obert el cel -també a fora s'estava obrint-, i he visualitzat de cop els quatre darrers capítols i com s’anava desencadenant tot. Aquests moments són, de fet, els que més gaudeixo de la creació, perquè són realment màgics i irrepetibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada