despertar

Recordo aquella matinada de manera vívida. Jo ja m’havia agafat reducció de jornada i era dilluns, un dilluns de setembre del 2013. Jeia mig estirada al sofà chester en xenilla verda que teníem al menjador. Encara no tenia ordinador propi, era el del Manel, un Hewlett Packard portàtil que em va començar a prestar per fer els meus primers escrits al meu primer bloc, Hablando de inquietudes, li vaig posar. Feia només dos dies que l’havia obert i estava mirant les notícies a internet quan d’alguna manera l’ordinador em va suggerir vídeos entre els quals hi havia una entrevista a l’Ada Parellada, la petita dels de la Fonda Europa. Estranyament o, més ben dit, poderosament, em vaig trobar atrapada com en un joc de miralls d’aquells en què la imatge reflectida es reprodueix infinitament a través de les formes geomètriques fins a ajuntar-se de nou amb la de carn i ossos. Estava allà de matinada visionant el vídeo de l’entrevista, encara fosc amb el meu primer cafè i el respirar profund dels nens i del meu marit que dormien a les habitacions. Moment de calma total i meu. I des del vídeo l’Ada que era preguntada: "quin és el teu moment preferit del dia? Doncs aquell instant de primera hora, amb el meu primer cafè, posant-me al dia i sentint la meva família respirar profundament mentre dormen. És aquell moment de calma i totalment meu." Ho deia gairebé extasiada. I jo que la vaig entendre com si fos jo la que estava pronunciant aquelles paraules. Vaig fitxar a les vuit aquell dia, com la resta de dies laborals. I vaig deixar pair aquelles paraules, aquell despertar. Feia molt poc, tres mesos potser, que m’havia donat d’alta del Facebook, i que llavors tenia instal.lat només a l’ordinador. El deixava reposar també sense dur-me’l a la butxaca amb el mòbil. Era sanament neòfita en aquest medi. Va arribar el següent dissabte, i va ser de matinada que vaig escriure la meva segona publicació al bloc: WAKING UP, el vaig titular. Recordo, vivament també, que el text era curt i concís, però tan intens i fresc que semblava escrit per algú que no tenia cap pretensió literària. I no la tenia, de fet. Vaig abocar allà aquell sentiment de pau que té una mare durant una estona en què se sent totalment ella. Sense condicionants. Era l’escriptura nua sense voler-ho ser. Després ho vaig penjar a la xarxa i allà vaig començar a tenir els meus primers lectors que encara avui conservo fidels. 

Fa uns dies em vaig desconnectar de fb després de tot aquest temps amb l'aplicació. Necessitava tornar a sentir aquella sensació de l’elasticitat del temps real i viscut. Un temps que s'alenteix i s'expandeix. És clar que recorro els mateixos espais, convisc amb les mateixes persones, treballo a l’oficina les mateixes hores i miro les mateixes notícies al diari. Però alguna cosa dins meu em demanava feia dies tornar a aquell sentiment net que es troba amb  el contacte entre la realitat i jo. Sense tants inputs ni fràgils distraccions. Feia dies que pensava, “com envejo la Virginia Woolf, el Fante, el Dostoievski, el Bukowski, la Montserrat Roig, el mateix Cheever o en Martí i Pol”. Com els envejo perquè ells van viure -i escriure- en una època en què no existien les xarxes, la seva escriptura era neta, cadascú amb el seu estil, sí, però no interactuaven amb ningú ni sabien quins ulls els llegirien ni quan. I en tot cas, els que ho feien, ho farien relaxadament a veu callada des d'algun bar, biblioteca, parc, cambra o transport públic sense més intenció que la de dur-se aquella història cap a la seva ment i prou. Mai es lliura tota la veritat però es tracta de relatar només la veritat. I fer-ho tan visceralment com ho faig jo en els meus escrits no és fàcil quan coneixes les cares de les persones que saps que et llegiran. Sigui com sigui, amb xarxes o sense, seguiré sent la mateixa que aquell dia va escriure “despertar” de manera tan sentida des del chester de casa.