primer cable submarí

L’agost del 1850, els germans Jacob i John W.Brett van pujar a una embarcació i van recórrer els vint quilòmetres que separen Dover de Calais per fer passar per sota de l’oceà el primer cable submarí del món. El cable era un senzill fil de coure recobert amb material de goma. La matinada del dia següent, un pescador, pensant-se que tenia una bona presa entre les seves xarxes, el va hissar i es va trencar. Un any després, la Submarine Telegraph Company del també enginyer britànic Thomas Crampton, en va fer passar un altre amb més fils de coure i un cable de ferro per sobre de la goma. Va ser poc després que el periodista Julius Reuter es va establir a la capital anglesa per obrir una oficina de notícies financeres a la mateixa borsa de Londres, controlant així el flux de notícies amb el continent, especialment amb Berlin i París. Ràpid i llest. Després els cables viatjarien pel Mar del Nord fins a Irlanda, Bèlgica, Holanda, Dinamarca i Suècia. Així és com va néixer una de les agències de notícies més importants i influents del planeta. 

En una altra vida crec que voldré ser enginyera de telecomunicacions.

Cigarettes & Coffee

NI CIGARRETES NI CAFÉ. M’aturo a la barra del Txapela a fer una copa de criança del 2015. L’acompanyo amb una tapa de truita de patates i una altra de xistorra sobre una llesca de pa. Feia més de vint anys que no m’asseia en aquesta taverna basca. És només un petit break abans d’agafar el tren a Passeig de Gràcia aquest migdia. Baixo molt poques vegades a Barcelona durant l’any, i quan ho faig, em meravello amb cada façana dels edificis plantats a l’eixample, i em pregunto perquè ara els arquitectes no estampen de colors pastel amb flors i figures geomètriques les seves construccions. Tan llises, tan grises i monòtones, amb tan poca personalitat. Veig, és cert, pocs fumadors i alguns corredors pels carrers que abans no es veien, i el bicing que adorna de vermell i blanc alguns aparcaments per a ciclistes de pega, circumstancials a la ciutat. Això no existia quan baixava cap als noranta amb la meva germana a comprar-nos roba al Zara del carrer Pelai. Llavors tampoc existien els mòbils, ni la gent autòmat que camina ara amb ells tan grisa, tan llisa i monòtona com els edificis que avui caracteritzen l’arquitectura contemporània. Ha hagut sempre una cosa en l’anonimat de la ciutat que m’ha ofegat des que era petita, però tot i així em meravella la capacitat d’adaptació dels seus veïns als canvis permanents en carrers i barris. La morfologia de la ciutat es modifica entre molestes obres mentre la vida continua fervorosament. Això és així des de fa més de dos mil anys i penso que és una passada, perquè si no encara estaríem amb la via Augusta en llambordes i les drassanes amb vaixells de fusta per reparar. Mai aniré en contra de l’evolució tecnològica. Ens ha facilitat en molts aspectes la vida, en temes quotidians com per exemple els navegadors als cotxes. A mi particularment m’ha ajudat en moltíssimes ocasions. Ara no hi ha excusa per perdre’s o per no arribar als llocs. 

Avui ha estat una de les poques vegades que baixo a l’any a Barcelona, i ho he fet per anar a una formació de la Cambra de Comerç amb el professor Xavier Guillamet. Parlàvem de la comunicació del back office amb el client intern i extern. El Back office, perquè se m’entengui, és la part del darrere de l’oficina, la que el client no veu i fa de filtre entre el comercial de carrer, producció i el mateix client que sol estar a l’altra banda del telèfon o la pantalla a través de l’e-mail. En un moment de la classe d’avui el professor ens ha llegit un text intitulat “Dècada d’una crisi”, que parlava de l’herència que ens ha quedat d’aquesta darrera crisi econòmica. Es tractava d’un exercici d’escolta activa i de prendre notes. D’entre els canvis que se citaven estava l’arribada de l’era tecnològica que ha vingut amb els smartphones. Ningú s’ha sorprès, perquè si una cosa té l'evolució tecnològica d'aquests tipus de dispositius és que estan fets inclús per a analfabets informàtics, incloent-m'hi jo mateixa. Així ho va visionar l'Steve Jobs i per això va arribar fins on va arribar. Els canvis en la geopolítica, però, només se citaven de passada i cap alumne ha preguntat de què es tractava malgrat no entendre el concepte. 

I després d’acomiadar-me i felicitar el professor m’he topat amb aquella massa de gent que desconeixia i ja m’ofegava de petita. Només que ara caminaven amb els seus mòbils enganxats a les mans i els caps cots amb les orelles tapades per uns auriculars, sense meravellar-se d’aquells edificis de colors pastel i estampats florals que tenien a un metre mentre pujaven amunt l’avinguda Diagonal, ni prestar-li tampoc atenció a aquella persona que tenien aparellada al seu costat al tren. Tan a prop i tan lluny. Els seus rostres, això sí, seguien llisos i tristos.

despertar

Recordo aquella matinada de manera vívida. Jo ja m’havia agafat reducció de jornada i era dilluns, un dilluns de setembre del 2013. Jeia mig estirada al sofà chester en xenilla verda que teníem al menjador. Encara no tenia ordinador propi, era el del Manel, un Hewlett Packard portàtil que em va començar a prestar per fer els meus primers escrits al meu primer bloc, Hablando de inquietudes, li vaig posar. Feia només dos dies que l’havia obert i estava mirant les notícies a internet quan d’alguna manera l’ordinador em va suggerir vídeos entre els quals hi havia una entrevista a l’Ada Parellada, la petita dels de la Fonda Europa. Estranyament o, més ben dit, poderosament, em vaig trobar atrapada com en un joc de miralls d’aquells en què la imatge reflectida es reprodueix infinitament a través de les formes geomètriques fins a ajuntar-se de nou amb la de carn i ossos. Estava allà de matinada visionant el vídeo de l’entrevista, encara fosc amb el meu primer cafè i el respirar profund dels nens i del meu marit que dormien a les habitacions. Moment de calma total i meu. I des del vídeo l’Ada que era preguntada: "quin és el teu moment preferit del dia? Doncs aquell instant de primera hora, amb el meu primer cafè, posant-me al dia i sentint la meva família respirar profundament mentre dormen. És aquell moment de calma i totalment meu." Ho deia gairebé extasiada. I jo que la vaig entendre com si fos jo la que estava pronunciant aquelles paraules. Vaig fitxar a les vuit aquell dia, com la resta de dies laborals. I vaig deixar pair aquelles paraules, aquell despertar. Feia molt poc, tres mesos potser, que m’havia donat d’alta del Facebook, i que llavors tenia instal.lat només a l’ordinador. El deixava reposar també sense dur-me’l a la butxaca amb el mòbil. Era sanament neòfita en aquest medi. Va arribar el següent dissabte, i va ser de matinada que vaig escriure la meva segona publicació al bloc: WAKING UP, el vaig titular. Recordo, vivament també, que el text era curt i concís, però tan intens i fresc que semblava escrit per algú que no tenia cap pretensió literària. I no la tenia, de fet. Vaig abocar allà aquell sentiment de pau que té una mare durant una estona en què se sent totalment ella. Sense condicionants. Era l’escriptura nua sense voler-ho ser. Després ho vaig penjar a la xarxa i allà vaig començar a tenir els meus primers lectors que encara avui conservo fidels. 

Fa uns dies em vaig desconnectar de fb després de tot aquest temps amb l'aplicació. Necessitava tornar a sentir aquella sensació de l’elasticitat del temps real i viscut. Un temps que s'alenteix i s'expandeix. És clar que recorro els mateixos espais, convisc amb les mateixes persones, treballo a l’oficina les mateixes hores i miro les mateixes notícies al diari. Però alguna cosa dins meu em demanava feia dies tornar a aquell sentiment net que es troba amb  el contacte entre la realitat i jo. Sense tants inputs ni fràgils distraccions. Feia dies que pensava, “com envejo la Virginia Woolf, el Fante, el Dostoievski, el Bukowski, la Montserrat Roig, el mateix Cheever o en Martí i Pol”. Com els envejo perquè ells van viure -i escriure- en una època en què no existien les xarxes, la seva escriptura era neta, cadascú amb el seu estil, sí, però no interactuaven amb ningú ni sabien quins ulls els llegirien ni quan. I en tot cas, els que ho feien, ho farien relaxadament a veu callada des d'algun bar, biblioteca, parc, cambra o transport públic sense més intenció que la de dur-se aquella història cap a la seva ment i prou. Mai es lliura tota la veritat però es tracta de relatar només la veritat. I fer-ho tan visceralment com ho faig jo en els meus escrits no és fàcil quan coneixes les cares de les persones que saps que et llegiran. Sigui com sigui, amb xarxes o sense, seguiré sent la mateixa que aquell dia va escriure “despertar” de manera tan sentida des del chester de casa.

impressió, sol naixent

Oh, disculpeu-me. Em disposava aquest matí a continuar amb la novel.la que escric, a obrir l’arxiu per veure com seguir amb el proper capítol, quan he posat el nocturn op. 9 no.1 de Chopin al Youtube. Sempre ho faig abans de posar-me a escriure. Enllaçada a aquest vídeo, la imatge de la Impressió, Sol naixent del Claude Monet. He mig aclucat els ulls per enfocar la vista sobre la data que hi havia rere la signatura: 72, del 1872. I després me n’he anat a mirar quin port era el que estava pintant el pintor francès, perquè era evident que rere aquelles barquetes i sota el sol de diari s’hi entreveia allò que més m’agrada del quadre: l’estètica industrial d’unes xemeneies i estibes portuàries. 

LE HAVRE. El segon port més important de França. Molt al nord, al davant mateix del canal de la Mànega. Aquest és el port que està pintat en aquest quadre, perquè va ser a Le Havre on va passar la seva infància Claude Monet. Sempre he pensat que algú que capta la llum d’aquesta manera, tan essencial, és algú amb una energia vital desbordant. Captarà la llum, fins i tot enmig de la foscor. No he pogut evitar relacionar-lo enseguida amb aquell quadre del Lionel Walden, Obres en acer, Cardiff a la nit, que representa l’estació de ferrocarril de la ciutat anglesa un dia de diari també, quan els trens es posen en marxa per portar les mercaderies al mateix port. Potser m’agraden ambdues pintures perquè és el tipus de llum que veig jo a diari quan vaig a treballar de bon matí. No només és la llum que és gairebé imperceptible a aquella hora, és el silenci que es comença a trencar i la vida que arrenca per terra, mar i aire. I és així literalment. 

Hi ha sota aquestes aigües que va pintar Monet quan tenia 32 anys, unes 350 embarcacions enfonsades arran dels bombardejos aliats durant la Segona Guerra Mundial. La ciutat va estar ocupada pels nazis des del 1940 i després del desembarcament de Normandia, pròxima a Le Havre, van atacar el centre i el port de la ciutat per acabar amb l'ocupació alemanya. Esfereeix veure imatges de com va quedar d'arrasada la ciutat. Van morir unes sis mil persones a la zona en acabar la guerra. No crec que Monet intuís res d’això en pintar aquelles aigües setanta anys abans. Vida i mort, llum i foscor en el mateix punt.

dust and water

Cliqueu el play per escoltar el meu relat d'avui:




Text i veu: Jèssica Roca
Música: Dust and Water, Antony & The Johnsons

unes arracades de la callas per a la caballé

He tornat a veure avui una magnífica entrevista que li van fer a la cantant Montserrat Caballé al programa Gigantes de la 2. Era -sense jo saber-ho- la darrera entrevista que li van fer a la gran soprano catalana. Hi havia en ella, nascuda al 1933 com el meu pare, un aire de tristesa, com de comiat, com de presa de consciència que el camí cap al final ja era ben a prop. Estava amb l’emotivitat a flor de pell, especialment durant els passatges en què parlava de la seva infància i recordava com van passar gana durant la post guerra. També explicava com va començar a cantar per la insistència de la seva mare i per portar diners a casa seva. Després, va dir, ho va fer per la passió que sentia per la música. “Va ser la meva mare qui m’ho va transmetre, ella tocava el piano molt bé, i com a casa no en teníem, després de la guerra, se n’anava a casa de gent que en tenia per poder-lo tocar.” 

Quan li van preguntar per la Callas va guardar un silenci respectuós, “era una dona molt senzilla, molt bona amiga i sobretot una dona amb un gran cor. Era molt dolça, la Maria.” Un dia que assajava la Casta Diva de Bellini, que la Callas interpretava com ningú, la Caballé li va demanar consell i ella li va dir: no em preguntis, fes-ho només com tu ho sentis. Guardava també en una vitrina unes arracades en tons marrons i forma de raïm precioses que li va regalar la diva d’origen grec, i que mai es va posar perquè considerava que si les havia portat ella no les havia de dur ningú altre. També va fer referència a la mala sort que va tenir en l’amor la Callas: “La música omple, omple una vida, omple un sentiment. Però a la vida hi ha altres coses que també omplen, i aquestes coses ella no les va conèixer.” 

M’agrada escoltar les descripcions de persones que ja no hi són a través del relat oral de persones que les van conèixer en vida. Escoltar-les i sentir el que senten quan tanquen els ulls i reviuen  les vivències amb elles, en el fons, a través de les seves paraules és com si no haguessin mort mai. És una de les joies més magnífiques que hi ha.

Sojourner truth

El cap de setmana passat, llegint “Mujeres y Poder” de la historiadora de clàssiques Mary Beard, aquesta citava la Sojourner Truth, una abolicionista i activista pels drets de les dones quan als Estats Units els negres s’utilitzaven com a esclaus. El llibre no té res a veure amb SPQR, que aprofundeix en la història i maneres de viure de l’antiga Roma. Aquest de “Mujeres y poder” és la síntesi de dues conferències que van encarregar a l’anglesa sobre la relació de les dones amb el poder al llarg de la història (des de Roma fins a l’actualitat). Bàsicament analitza com la societat occidental arrossega encara avui en el llenguatge i de facto els tics masclistes dels romans com a civilització. Tot i que només d’entrada deixa clar que hem millorat molt respecte setanta anys enrere. Personalment he de dir que m’agrada molt més SPQR, perquè llegit amb visió perifèrica, les dades objectives ja són prou reveladores com per fer certs paral·lelismes així com establir també les diferències respecte la societat actual a tots els nivells.

Torno a la Sojourner Truth, a qui no coneixia i a qui avui m’he tornat a trobar al Doodle celebrant uns quants anys ja des del seu aniversari (222). Potser sembla això una efemèride xorra, però a mi sovint em pica la curiositat i si algun personatge dels que hi surten no el conec, doncs m’agrada anar a mirar la vida i miracles d’aquest o aquesta. D’entre les coses que m’han cridat l’atenció de la biografia d’aquesta dona és que després de ser venuda i revenuda a més d’un amo, al voltant del 1815 es va enamorar d’un altre esclau d’una granja veïna. Es van enamorar o es van atraure. El cas és que l’amo d’aquest no volia que s’emboliquessin perquè si tenien fills aquests no serien de la seva propietat, o bé els tenia que pagar, és clar. Un dia en Robert (l’esclau) se’n va anar a veure la Truth i quan l’amo del noi els va enxampar junts li van fotre una pellissa que temps després li va provocar la mort. La Sojourner no el va tornar a veure des d’aquell dia. L’home que li va propinar la pellissa és l’autor de la pintura que us mostro a sota. Es deia Charles Catton Jr, va néixer a Anglaterra i va emigrar als USA l’any 1804, ja maduret. Es dedicava a pintar paisatges, animals i feia escenografies de peces teatrals. Ignoro l’edat en què va morir l’esclau, imagino que jove. El Charles Catton tenia 64 anys quan va morir retirat en una granja a la vora del Hudson. La Sojourner en tenia 86 quan va morir, essent reconeguda la seva tasca d’ajuda a soldats negres durant la Guerra de secessió pel president Abraham Lincoln.