He tornat a veure avui una magnífica entrevista que li van fer a la cantant Montserrat Caballé al programa Gigantes de la 2. Era -sense jo saber-ho- la darrera entrevista que li van fer a la gran soprano catalana. Hi havia en ella, nascuda al 1933 com el meu pare, un aire de tristesa, com de comiat, com de presa de consciència que el camí cap al final ja era ben a prop. Estava amb l’emotivitat a flor de pell, especialment durant els passatges en què parlava de la seva infància i recordava com van passar gana durant la post guerra. També explicava com va començar a cantar per la insistència de la seva mare i per portar diners a casa seva. Després, va dir, ho va fer per la passió que sentia per la música. “Va ser la meva mare qui m’ho va transmetre, ella tocava el piano molt bé, i com a casa no en teníem, després de la guerra, se n’anava a casa de gent que en tenia per poder-lo tocar.”
Quan li van preguntar per la Callas va guardar un silenci respectuós, “era una dona molt senzilla, molt bona amiga i sobretot una dona amb un gran cor. Era molt dolça, la Maria.” Un dia que assajava la Casta Diva de Bellini, que la Callas interpretava com ningú, la Caballé li va demanar consell i ella li va dir: no em preguntis, fes-ho només com tu ho sentis. Guardava també en una vitrina unes arracades en tons marrons i forma de raïm precioses que li va regalar la diva d’origen grec, i que mai es va posar perquè considerava que si les havia portat ella no les havia de dur ningú altre. També va fer referència a la mala sort que va tenir en l’amor la Callas: “La música omple, omple una vida, omple un sentiment. Però a la vida hi ha altres coses que també omplen, i aquestes coses ella no les va conèixer.”
M’agrada escoltar les descripcions de persones que ja no hi són a través del relat oral de persones que les van conèixer en vida. Escoltar-les i sentir el que senten quan tanquen els ulls i reviuen les vivències amb elles, en el fons, a través de les seves paraules és com si no haguessin mort mai. És una de les joies més magnífiques que hi ha.
Aquesta entrevista és, efectivament, molt emotiva, la Caballé en ocasions, com van molts personatges, posava un cert teatre a les seves respostes i aquí es mostra sincera, tendra, nostàlgica i sincera. Certament, en l'aspecte familiar i de parella, va tenir molta més sort que la Callas i n'es conscient.
ResponElimina