el bus 274

De què té gust el Camembert? Pensava per a ell mentre se li omplia la boca de gust a herba fresca, fruites del bosc i terra humida. Ningú no el vindria a buscar aquella nit. Les seves mans tallaven amb cura infinitats de daus de Camembert que posava després sobre unes llesques de pa torrat feia tres minuts. Encara era calent. La clau estava en que el formatge s’adherís a la molla cruixent, una mica fos, i després posar-hi dos nabius al damunt com a colofó. En preparava tres-cents com aquells. 

Després vindrien els de mousse de paté d’ànec amb avellana, els de salmó amb caviar de Beluga, els d’anxoves marinades amb pebrots del piquillo, i els vol-au-vents farcits de gambes i xampinyons. Tres-cents de cada amb cadascuna de les seves mans. L’Eloi els preparava a consciència sense aturar-se a pensar més enllà dels colors i dels sabors que el transportaven a terres molles, oceans freds i boscos plens de fulles com un mar de tardor. Ningú no el vindria a buscar aquella nit. L’office d’acer inoxidable començava a semblar un puzle comestible que encaixava a la perfecció. En Marc era l’encarregat de la sala i hi entrava a fer una ullada.

- Estaran perfectes per quan comenci el sopar. Fas alguna cosa demà?

- No, la veritat és que no tinc ningú que m’esperi. Vindré a fer unes hores, també, pel dinar. 

- Aquests dies les paguen bé, no et podràs queixar- el Marc es col·locava la corbata a lloc i agafava un tros de salmó que acabava de tallar l’Eloi- Umm! Textura ferma i greixosa, amb gust de poma i fusta de noguera. 

Després s’eixugava els dits al davantal que duia posat l’Eloi i se’n tornava cap a la sala amb cara de satisfet. 

Les mans de l’Eloi seguien tallant el salmó noruec. Portava uns guants de làtex que es va treure en acabar. De la mateixa manera ho va fer amb el davantal, que va deixar plegat a dins d’un calaix, i la gorra que cobria la seva cabellera espessa, negra i rinxolada. Els seus peus començaven a mullar-se, igual que el seu rostre cafè amb llet, quan la neu de la nit de Nadal es convertia en aiguaneu uns metres per sota dels blanquinosos estratocúmuls que havien cobert París durant tot el dia. Al seu darrere havia deixat el soroll de la sala, amb llums de cristall que il·luminaven els caps lacats a les perruqueries aquell vespre. Els somriures estàtics emmarcats per aquelles dates al calendari. L’Eloi no somreia. O almenys no ho feia a la manera estàtica, com aquells comensals llustrosos del restaurant. Tampoc escoltava el murmuri que havia deixat a les seves esquenes. No l’esperava ningú aquella nit. Pujava al bus 274 de les 00:00 hores que el portava fins a Saint-Denis. Va seure a la primera fila per evitar marejar-se, com sempre. Al seu costat un home contestava el mòbil que sonava feia estona. Anava begut. Completament begut. “La nit de Nadal? No, nena, avui no és nit de Nadal! Però què dius dona! Anne-Marie? ANNE-MARIE?? Vah, ves a prendre pel sac...” llençava el mòbil per la finestra i girava el rostre cap a l’Eloi. “Dones...! No et casis mai, noi!”.

En aquell moment passaven per la rue Médéric, i l’Eloi esbossava en una petita llibreta l’edifici de l’escola d’hostaleria on ell havia estudiat l’any anterior. Va mirar l’home de reüll i va somriure. 

- Avui ja es Nadal senyor, i tenia sort que algú l’esperés. 

- Pari el bus! Ehhh! Pari el maleït autobús ara mateix! L’Anne-Marie! el telèfon, allà, allà, que no el veu!

- Ja vaaa! Coi de borratxo! Baixi d’una vegada, home!

El conductor anava fent que no amb el cap. I mirava pel retrovisor quan ja deixava enrere la rue Médéric. Al paper, en carbonet, un edifici modern d’obra vista s’alçava amb volves de neu al seu davant. S’hi intuïa la foscor de la nit al seu damunt, i els maons ben perfilats a les cantonades i la part alta, amb les finestres de les aules que reflectien la llum al carrer del seu interior. Tot era un joc de llum i ombres fet amb el llapis que duia el jove a l’interior de la llibreta lligat amb una goma. En aquell moment, l’Eloi no pensava més enllà d’aquell traç fet amb les seves mans. En res més que en el dibuix que estava creant. ÉCOLE D’HÔTELLERIE, indicava un rètol en un metacrilat de l’entrada. Allò també es perfilava bé al dibuix quan el va acabar. 

- Noi, ja hem arribat a Saint Denis, és aquí on anaves, oi?

- Sí, sí... – va arrencar el full de la petita llibreta i li va regalar- tingui, per vostè, que passi un Bon Nadal. 

El conductor es va quedar mirant el dibuix i es va quedar parat. Cap passatger li havia fet mai un regal abans. 

- Tens talent noi. Moltes gràcies, jo el passaré a l’autobús carregant espècimens de tota mena, ja ho veus! I tu?

- Jo el passaré assaborint la terra, el mar i els boscos. Tampoc m’espera ningú. 

I va baixar de l’autobús passats trenta minuts de la mitja nit. Encara queia aiguaneu sobre París. 

tinc un gat sobre el capó del cotxe

Tinc un gat sobre el capó del cotxe. Em mira com si volgués dir-me alguna cosa i toca la lluna davantera amb una de les seves potetes. És ros i del carrer. Acabo una conversa i penjo el telèfon que deso a la bossa de mà. El gat ja no hi és a sobre del capó. Engego el cotxe i enfilo cap a Sant Antoni. Als peus, unes sabates de saló premen ara l’accelerador. Amb elles he entrat a una petita biblioteca que hi ha a l’edifici del Lledoner, i allà he parlat de Ni un gram a una noia que em gravava mentre em mirava per un visor. Del quan, del com, de l’abans i del després. L’escriptura ja ho té això. Vas amb una idea al cap i, si t’hi fiques, pot acabar sortint-ne una novel·la. Feia una calor tremenda a dins la sala. Intentava parlar entre el micro, la calor i l’enorme soroll que venia del passadís de la tercera planta. Eren unes velles que anaven a classe de Pilates. Tenien més de setanta anys. O vuitanta, això segur. Les havia vist abans com pujaven per l’ascensor quan esperava la periodista a l’entrada. He estossegat quatre vegades mentre m’esperava i la recepcionista s’ha acostat a donar-me un caramel d’eucaliptus. Moltes gràcies, acabes de salvar-me el coll, ets molt amable. 

El gat, aquell que hi havia sobre el capó quan he començat el relat, estava prenent el sol enganxat a la roda d’un cotxe que hi havia al pàrquing de sorra quan he arribat. No recordo el model ni la marca. Però sí el gat que m’ha vist aparcar amb les sabates de saló. No són especialment còmodes aquestes sabates, però sí si les comparo amb les sabates de seguretat que m’havia tret feia només una estona, quinze minuts abans que em veiés el gatet ros. 

Avui era un dia especial. Tocava jornada de seguretat a l’empresa. Ventava fort a fora, el vent m’arremolinava els cabells i me’ls duia tots a la cara. El vent era fred. No gèlid, fred. Era la primera vegada que venia, ell. Un bomber ens ensenyava com apagar un foc amb un extintor de CO2. Té, prova-ho tu. I he disparat el gas sobre un foc que l’home anava encenent a distància. Allà, jo ja duia posades les sabates amb la puntera metàl·lica. Segures però incòmodes. I els dits dels peus que tocaven la puntera estaven totalment adormits. Era l’últim dels quatre tallers que han impartit durant la jornada. Al meu grup hi havia un treballador que assegurava haver fabricat aquell extintor amb què apagàvem el foc. Exactament aquest? Sí, és clar. Ha dit tot orgullós. Vaig treballar 33 anys a l’empresa que els feia. El bomber se’l mirava de reüll. No s’ho acabava de creure. Jo sí. Tant l’un com l’altre arrossegaven unes panxes importants. L’un reia en excés. L’altre fregava l’antipatia. Asseguda al meu costat, la cap de finances ha dit que se sentia expectant. Era al taller de coaching emocional. També duia les sabates de seguretat posades. A aquelles hores, quan els dits dels peus començaven a adormir-se’m, he dit: avui estic tranquil·la. I he pensat, va, que només et queda una hora per posar-te les sabates de saló. 

Tot això, una mica abans que aquell gat de carrer volgués saber res de mi. Em pregunto què voldria.

coses que sí V

Les flors. Vull dir, els rams de flors per alçar-me l’ànim. Si fan olor, com les roses silvestres, millor. I no. No estan demodé. 

El mar al novembre, també.

El corrector del Word. No és infal·lible, però, ai! Quina tranquil·litat quan dubtem en aquella ela geminada o ens subratlla en vermell un barbarisme que donaríem per bo i avall. 

No me’l puc deixar. Els contes del Sherwood Anderson. Bellíssims, intensos, inquietants. Quina manera tan magistral de descriure la ment d’algú que encaixava poc en l’Amèrica profunda de principis del XX. A mi m’encanta. Per cert, ell va ser el mentor d’en Hemingway i d’en Faulkner. L’autor de “El viejo y el mar”, un cop va assolir l'èxit com a escriptor, el va ridiculitzar titllant en Sherwood de pretensiós i poc acurat en els seus textos. En Faulkner, en canvi -i malgrat la seva fama d’home esquerp-, li va estar agraït sempre. Jutgeu vosaltres mateixos. 

Tenir ganes de tenir ganes d’escriure. Charles Bukowski deia a la seva novel.la Women que un escriptor sempre sap quan ha de parar d’escriure. Fa un temps que per qüestions vitals em trobo en aquesta fase. Entre mig d’aquest parèntesi podria parlar de supervivència, poder d’observació, recuperació de la memòria biogràfica, reordenació dels sentits i consecució de l’instint. Totes elles coses bàsiques perquè flueixi la bona escriptura i les bones històries. 

Els dibuixos a retolador i les aquarel·les del meu fill Llibert. Té una traç net, rodó i profund. Té devoció pels continents o pel Cosmos. A vegades em recorda al Jon Lomberg. En la pintura sempre ressalta un missatge esperançador, global, el seu concepte del món és molt universal i futurista. 

El Last Dance de la Donna Summer. Sempre. 

idees llibre (sense títol)

Tinc una idea al cap, una biografia plena de clarobscurs, unes quantes converses gravades i un discurs caòtic que no sé com plasmar. Del fil inicial, una vida corrent a l’ús estroncada per l’addicció a les drogues, no vull desdir-me per complet, ni molt menys. Tot i que, com una teranyina, les pistes i proves que em vaig trobant s’estenen i s’allunyen cada vegada més d’allò que semblava més visible, més brut i morbós a la societat, el consum d’estupefaents, per acostar-me cada cop més a la víctima i allò que la fa invisible: una persona corrent, amb els seus trànsits diaris, angoixes i dubtes, tants com els de qualsevol de nosaltres, també persones comuns.

Del material que guardo, en paper, llibretes escrites a mà, folis impresos, arxius digitalitzats al meu ordinador, a l’I-phone, a la xarxa virtual de manera espontània, memoritzats en el meu cap des de fa uns mesos o acumulats des de fa anys, potser sense jo saber-ho, començo a destriar assumptes, personatges, paisatges, països fredament recòndits i racons càlidament propers. Escorcollo vides anònimes que ni tan sols em resulten familiars. Em familiaritzo i poso nom i rostre i actes a vides que quedaven disperses. M’endinso en un univers que desconec i, tanmateix, se’m fa manifest en consultes mèdiques, centres de rehabilitació i coneguts -o no- a qui la vida els dóna una segona oportunitat. Un moment... no, no és ben bé així. Diria que ningú els ha donat res. En tot cas, la droga els ho va prendre tot i sortir-se’n per tirar endavant ha estat el més gran repte per a elles.

No vull caure en el típic tòpic d’ assenyalar, ni d’idealitzar cap personatge tampoc, tot i que d’un món fosc, il·legal, impermeabilitzat i fortament estandaritzat, vull descobrir i treure’n una versió propera, gens estranya als nostres ulls. Una història desconeguda i molt particular alhora. Em calen més dades encara: anys 80, anys 90, segon mil.leni, vies ferroviàries, costes escarpades, músiques sintètiques, cúpules periodístiques, traduccions literàries, aventures passatgeres que romandran ocultes i secretes -per sempre- entre les ànimes d’alguns dels personatges (no tot allò que es parla o es viu s’ha de posar per escrit). 

Personatges que, com les persones corrents de què parlo, evolucionaran, transitaran per la vida amb els seus dubtes i angoixes, i també seguretats, certeses que em permetran descriure tot allò que vindrà. O que, en realitat, ja ha passat. 

(Anotacions personals del 01/02/16, uns mesos abans de començar a escriure la meva novel.la “Ni un gram”).

paraules embastades

Quedava un fil de paraules embastades 

Que inevitable rodolaven riu avall

S’ancoraven al seu llit

Ara sediments de pupil·les excitades

Versos en targetes 

Amb el pols d’una mà dreta

Batecs de dinosaures 

Que no s’extingien.

Era ampla l’eternitat

I estreta la finitud 

No hi passava el silenci

Que s’ancorava fosc

En extingir-se el dinosaure.

No hi ha eco a les muntanyes

Quedaven pedres tallades

Amb un fil paraules

Ara sediment de somnis 

D’ahir descosits.

bitllets falsos

A la cinta transportadora vaig deixar la llet de soja, el cafè, la pizza, les sardines de llauna, uns tomàquets d’amanir, els iogurts naturals, maduixes, carquinyolis d’ametlla, nocilla i no sé quantes coses més. Feia deu minuts que m’esperava a ser la següent a passar per caixa. Al meu darrere un home d’uns quaranta anys amb un peto blau tacat de greix negre i dues barres de pa a la mà. Al meu davant una dona xinesa d’uns trenta, menuda, amb roba i trets poc destacables. Comprava formatge Filadèlfia i enciams per al seu restaurant de Granollers. No és que ho expliqués allà a tothom. Va ser simple i pura deducció. Comprava 24 paquets de formatge Filadèlfia, 11 enciams iceberg i 5 ampolles de vinagre de vi blanc. Ho vaig comptar un a un. Crec que mai he pagat amb un bitllet de 100 Euros. Més ben dit, mai he tret un bitllet de 100 Euros del caixer, per tant, mai he tingut un bitllet de 100 Euros a la mà. Aquella xinesa tenia desenes de bitllets de 100 euros a la seva cartera. Tenia la cartera a rebentar de bitllets verds. Això sí que era destacable. Això i la banda sonora de Titànic sortint dels altaveus de l’hipermercat. Durant el temps en què vaig poder analitzar la compradora xinesa -deu minuts, ja ho he dit-, la caixera sostenia un d’aquells bitllets de 100 euros a la mà. Havia fet un guixot al seu damunt amb un retolador suposadament transparent. Per la manera amb què aguantava el bitllet i per com se’l mirava, semblava que no ho veiés clar. La xinesa callada. Jo comptant els enciams. El del peto blau començant a moure amb nerviosisme la seva cama esquerra. També esbufegava. 

- Jonathan! Pots venir si us plau? – en Jonathan estava a la secció de refrigerats revisant les dates de caducitat dels pits de pollastre envasats. Vaig poder veure-ho perquè estava a uns quinze metres de la caixa. 

Sol.lícit es va presentar a la crida de la companya amb el bitllet a la mà. 

- Què passa?

- És que el retolador s’ha posat d’un to marronós i no sé...

El Jonathan agafava el bitllet, només mirant al bitllet, i li feia un altre guixot al seu damunt. La cara era seriosa però amb un rictus professional. Sí, sí. 

- És fals. 

Donava el bitllet fals a la companya i se’n tornava a comprovar dates de caducitat a la nevera. Abans que la caixera posés cara de circumstàncies i després que la Céline Dion hagués entonat el seu darrer mi, la xinesa obria la seva cartera i es trencava de riure. Això del riure no era fals, ho puc assegurar. Es pixava a sobre. Arrencava un altre dels bitllets que hi tenia a dins i se l’atansava a la noia. 

- Té, un altre. No és problema. Si aquest no va bé, en tinc molts més. Molts més. Molts més!

I continuava rient davant la nostra perplexa mirada. Després el retolador sí que va resultar transparent damunt del nou bitllet, es guardava els seixanta euros i escaig del canvi, posava els enciams, el formatge i el vinagre rere la bicicleta que havia aparcat a la porta de l’entrada de la nau i marxava extraradi avall.

el venedor de cupons

Aquesta és la història d’un venedor de cupons dels cecs. En realitat és la història de l’Antonio Fernández. I en realitat ell tampoc és cec. Fa vint-i-sis anys, abans que li quedés enganxada la cama esquerra entre els ferros de la cabina del camió que conduïa, solia llevar-se a quarts de sis per carregar les bigues de ferro que anirien a l’estructura exterior de l’hotel Arts. Abans d’això, de l’accident a la C-33, també solia agafar la bici els diumenges que no tenia ressaca i baixava per la carretera de Dosrius fins al Maresme. Els diumenges de ressaca els passava a casa del pare, i quan l’Alka Seltzer feia efecte, passava a buscar la nòvia, una noia de mitja melena rossa i menuda, li feia un petó als morros, la portava al cine i després feien sexe a l’habitació d’algun hotel de carretera. Tenien intenció de casar-se. L’Antonio feia patxoca. Era alt, corpulent, de passes decidides, conversa honesta i senzilla. El dia de l’accident era novembre i plovia. Plovia molt. Els neteja parabrises no paraven d’anar de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta vigorosament. A la ràdio deien alguna cosa de la victòria sèrbia sobre la ciutat croata de Vukovar. “A la ciutat de la vora del Danubi han resultat 1.000 civils morts després de tres mesos de setge serbi”. Aquí construíem hotels de cinc estrelles i a l’altra riba de la Mediterrània se’n destruïen. 

L’única distracció que tenia l’Antonio en aquell moment era l’aigua que picava constant als vidres de la cabina i la veu que sortia de la ràdio en forma de notícies. Bueno, i el record de la mare, que s’havia mort de càncer de pit feia mig any. Va ser de manera sobtada. Un utilitari petit es va creuar al carril dret, a escassos quatre metres davant seu, només va tenir temps de fer un cop sec de volant i el camió va quedar tombat a la cuneta. Després, va ser l’impacte de la cabina que li va costar la seva cama esquerra. 

Ara camina coix, agafant-se fort a dues muletes, quan entra a la caseta de l’O.N.C.E cada matí a vendre els cupons. L’Antonio encara conserva aquella estructura atlètica, amb els quilos de més al damunt per la manca d’exercici físic i l’evident pas dels anys. Avui no plou, però el cel està ennuvolat. Una senyora de mitjana edat ha tret el seu moneder i hi ha guardat el número que ha triat. "Acabat en zero em donarà sort". Una noia enfundada en uns texans ajustats ha fet el mateix. I un negre d’uns trenta anys, que s’ha posat el número a la butxaca del darrere del pantaló desgastat. I la mestressa de la bodega ho ha fet també abans d’apujar persianes i vendre vins de totes les denominacions. Durant les tardes, a l’exterior de la caseta, l’acompanyen un gosset tipus Terrier i la seva dona, la de les tardes de cine i sexe, imagino.