bitllets falsos

A la cinta transportadora vaig deixar la llet de soja, el cafè, la pizza, les sardines de llauna, uns tomàquets d’amanir, els iogurts naturals, maduixes, carquinyolis d’ametlla, nocilla i no sé quantes coses més. Feia deu minuts que m’esperava a ser la següent a passar per caixa. Al meu darrere un home d’uns quaranta anys amb un peto blau tacat de greix negre i dues barres de pa a la mà. Al meu davant una dona xinesa d’uns trenta, menuda, amb roba i trets poc destacables. Comprava formatge Filadèlfia i enciams per al seu restaurant de Granollers. No és que ho expliqués allà a tothom. Va ser simple i pura deducció. Comprava 24 paquets de formatge Filadèlfia, 11 enciams iceberg i 5 ampolles de vinagre de vi blanc. Ho vaig comptar un a un. Crec que mai he pagat amb un bitllet de 100 Euros. Més ben dit, mai he tret un bitllet de 100 Euros del caixer, per tant, mai he tingut un bitllet de 100 Euros a la mà. Aquella xinesa tenia desenes de bitllets de 100 euros a la seva cartera. Tenia la cartera a rebentar de bitllets verds. Això sí que era destacable. Això i la banda sonora de Titànic sortint dels altaveus de l’hipermercat. Durant el temps en què vaig poder analitzar la compradora xinesa -deu minuts, ja ho he dit-, la caixera sostenia un d’aquells bitllets de 100 euros a la mà. Havia fet un guixot al seu damunt amb un retolador suposadament transparent. Per la manera amb què aguantava el bitllet i per com se’l mirava, semblava que no ho veiés clar. La xinesa callada. Jo comptant els enciams. El del peto blau començant a moure amb nerviosisme la seva cama esquerra. També esbufegava. 

- Jonathan! Pots venir si us plau? – en Jonathan estava a la secció de refrigerats revisant les dates de caducitat dels pits de pollastre envasats. Vaig poder veure-ho perquè estava a uns quinze metres de la caixa. 

Sol.lícit es va presentar a la crida de la companya amb el bitllet a la mà. 

- Què passa?

- És que el retolador s’ha posat d’un to marronós i no sé...

El Jonathan agafava el bitllet, només mirant al bitllet, i li feia un altre guixot al seu damunt. La cara era seriosa però amb un rictus professional. Sí, sí. 

- És fals. 

Donava el bitllet fals a la companya i se’n tornava a comprovar dates de caducitat a la nevera. Abans que la caixera posés cara de circumstàncies i després que la Céline Dion hagués entonat el seu darrer mi, la xinesa obria la seva cartera i es trencava de riure. Això del riure no era fals, ho puc assegurar. Es pixava a sobre. Arrencava un altre dels bitllets que hi tenia a dins i se l’atansava a la noia. 

- Té, un altre. No és problema. Si aquest no va bé, en tinc molts més. Molts més. Molts més!

I continuava rient davant la nostra perplexa mirada. Després el retolador sí que va resultar transparent damunt del nou bitllet, es guardava els seixanta euros i escaig del canvi, posava els enciams, el formatge i el vinagre rere la bicicleta que havia aparcat a la porta de l’entrada de la nau i marxava extraradi avall.