el bus 274

De què té gust el Camembert? Pensava per a ell mentre se li omplia la boca de gust a herba fresca, fruites del bosc i terra humida. Ningú no el vindria a buscar aquella nit. Les seves mans tallaven amb cura infinitats de daus de Camembert que posava després sobre unes llesques de pa torrat feia tres minuts. Encara era calent. La clau estava en que el formatge s’adherís a la molla cruixent, una mica fos, i després posar-hi dos nabius al damunt com a colofó. En preparava tres-cents com aquells. 

Després vindrien els de mousse de paté d’ànec amb avellana, els de salmó amb caviar de Beluga, els d’anxoves marinades amb pebrots del piquillo, i els vol-au-vents farcits de gambes i xampinyons. Tres-cents de cada amb cadascuna de les seves mans. L’Eloi els preparava a consciència sense aturar-se a pensar més enllà dels colors i dels sabors que el transportaven a terres molles, oceans freds i boscos plens de fulles com un mar de tardor. Ningú no el vindria a buscar aquella nit. L’office d’acer inoxidable començava a semblar un puzle comestible que encaixava a la perfecció. En Marc era l’encarregat de la sala i hi entrava a fer una ullada.

- Estaran perfectes per quan comenci el sopar. Fas alguna cosa demà?

- No, la veritat és que no tinc ningú que m’esperi. Vindré a fer unes hores, també, pel dinar. 

- Aquests dies les paguen bé, no et podràs queixar- el Marc es col·locava la corbata a lloc i agafava un tros de salmó que acabava de tallar l’Eloi- Umm! Textura ferma i greixosa, amb gust de poma i fusta de noguera. 

Després s’eixugava els dits al davantal que duia posat l’Eloi i se’n tornava cap a la sala amb cara de satisfet. 

Les mans de l’Eloi seguien tallant el salmó noruec. Portava uns guants de làtex que es va treure en acabar. De la mateixa manera ho va fer amb el davantal, que va deixar plegat a dins d’un calaix, i la gorra que cobria la seva cabellera espessa, negra i rinxolada. Els seus peus començaven a mullar-se, igual que el seu rostre cafè amb llet, quan la neu de la nit de Nadal es convertia en aiguaneu uns metres per sota dels blanquinosos estratocúmuls que havien cobert París durant tot el dia. Al seu darrere havia deixat el soroll de la sala, amb llums de cristall que il·luminaven els caps lacats a les perruqueries aquell vespre. Els somriures estàtics emmarcats per aquelles dates al calendari. L’Eloi no somreia. O almenys no ho feia a la manera estàtica, com aquells comensals llustrosos del restaurant. Tampoc escoltava el murmuri que havia deixat a les seves esquenes. No l’esperava ningú aquella nit. Pujava al bus 274 de les 00:00 hores que el portava fins a Saint-Denis. Va seure a la primera fila per evitar marejar-se, com sempre. Al seu costat un home contestava el mòbil que sonava feia estona. Anava begut. Completament begut. “La nit de Nadal? No, nena, avui no és nit de Nadal! Però què dius dona! Anne-Marie? ANNE-MARIE?? Vah, ves a prendre pel sac...” llençava el mòbil per la finestra i girava el rostre cap a l’Eloi. “Dones...! No et casis mai, noi!”.

En aquell moment passaven per la rue Médéric, i l’Eloi esbossava en una petita llibreta l’edifici de l’escola d’hostaleria on ell havia estudiat l’any anterior. Va mirar l’home de reüll i va somriure. 

- Avui ja es Nadal senyor, i tenia sort que algú l’esperés. 

- Pari el bus! Ehhh! Pari el maleït autobús ara mateix! L’Anne-Marie! el telèfon, allà, allà, que no el veu!

- Ja vaaa! Coi de borratxo! Baixi d’una vegada, home!

El conductor anava fent que no amb el cap. I mirava pel retrovisor quan ja deixava enrere la rue Médéric. Al paper, en carbonet, un edifici modern d’obra vista s’alçava amb volves de neu al seu davant. S’hi intuïa la foscor de la nit al seu damunt, i els maons ben perfilats a les cantonades i la part alta, amb les finestres de les aules que reflectien la llum al carrer del seu interior. Tot era un joc de llum i ombres fet amb el llapis que duia el jove a l’interior de la llibreta lligat amb una goma. En aquell moment, l’Eloi no pensava més enllà d’aquell traç fet amb les seves mans. En res més que en el dibuix que estava creant. ÉCOLE D’HÔTELLERIE, indicava un rètol en un metacrilat de l’entrada. Allò també es perfilava bé al dibuix quan el va acabar. 

- Noi, ja hem arribat a Saint Denis, és aquí on anaves, oi?

- Sí, sí... – va arrencar el full de la petita llibreta i li va regalar- tingui, per vostè, que passi un Bon Nadal. 

El conductor es va quedar mirant el dibuix i es va quedar parat. Cap passatger li havia fet mai un regal abans. 

- Tens talent noi. Moltes gràcies, jo el passaré a l’autobús carregant espècimens de tota mena, ja ho veus! I tu?

- Jo el passaré assaborint la terra, el mar i els boscos. Tampoc m’espera ningú. 

I va baixar de l’autobús passats trenta minuts de la mitja nit. Encara queia aiguaneu sobre París.