tinc un gat sobre el capó del cotxe

Tinc un gat sobre el capó del cotxe. Em mira com si volgués dir-me alguna cosa i toca la lluna davantera amb una de les seves potetes. És ros i del carrer. Acabo una conversa i penjo el telèfon que deso a la bossa de mà. El gat ja no hi és a sobre del capó. Engego el cotxe i enfilo cap a Sant Antoni. Als peus, unes sabates de saló premen ara l’accelerador. Amb elles he entrat a una petita biblioteca que hi ha a l’edifici del Lledoner, i allà he parlat de Ni un gram a una noia que em gravava mentre em mirava per un visor. Del quan, del com, de l’abans i del després. L’escriptura ja ho té això. Vas amb una idea al cap i, si t’hi fiques, pot acabar sortint-ne una novel·la. Feia una calor tremenda a dins la sala. Intentava parlar entre el micro, la calor i l’enorme soroll que venia del passadís de la tercera planta. Eren unes velles que anaven a classe de Pilates. Tenien més de setanta anys. O vuitanta, això segur. Les havia vist abans com pujaven per l’ascensor quan esperava la periodista a l’entrada. He estossegat quatre vegades mentre m’esperava i la recepcionista s’ha acostat a donar-me un caramel d’eucaliptus. Moltes gràcies, acabes de salvar-me el coll, ets molt amable. 

El gat, aquell que hi havia sobre el capó quan he començat el relat, estava prenent el sol enganxat a la roda d’un cotxe que hi havia al pàrquing de sorra quan he arribat. No recordo el model ni la marca. Però sí el gat que m’ha vist aparcar amb les sabates de saló. No són especialment còmodes aquestes sabates, però sí si les comparo amb les sabates de seguretat que m’havia tret feia només una estona, quinze minuts abans que em veiés el gatet ros. 

Avui era un dia especial. Tocava jornada de seguretat a l’empresa. Ventava fort a fora, el vent m’arremolinava els cabells i me’ls duia tots a la cara. El vent era fred. No gèlid, fred. Era la primera vegada que venia, ell. Un bomber ens ensenyava com apagar un foc amb un extintor de CO2. Té, prova-ho tu. I he disparat el gas sobre un foc que l’home anava encenent a distància. Allà, jo ja duia posades les sabates amb la puntera metàl·lica. Segures però incòmodes. I els dits dels peus que tocaven la puntera estaven totalment adormits. Era l’últim dels quatre tallers que han impartit durant la jornada. Al meu grup hi havia un treballador que assegurava haver fabricat aquell extintor amb què apagàvem el foc. Exactament aquest? Sí, és clar. Ha dit tot orgullós. Vaig treballar 33 anys a l’empresa que els feia. El bomber se’l mirava de reüll. No s’ho acabava de creure. Jo sí. Tant l’un com l’altre arrossegaven unes panxes importants. L’un reia en excés. L’altre fregava l’antipatia. Asseguda al meu costat, la cap de finances ha dit que se sentia expectant. Era al taller de coaching emocional. També duia les sabates de seguretat posades. A aquelles hores, quan els dits dels peus començaven a adormir-se’m, he dit: avui estic tranquil·la. I he pensat, va, que només et queda una hora per posar-te les sabates de saló. 

Tot això, una mica abans que aquell gat de carrer volgués saber res de mi. Em pregunto què voldria.