idees llibre (sense títol)

Tinc una idea al cap, una biografia plena de clarobscurs, unes quantes converses gravades i un discurs caòtic que no sé com plasmar. Del fil inicial, una vida corrent a l’ús estroncada per l’addicció a les drogues, no vull desdir-me per complet, ni molt menys. Tot i que, com una teranyina, les pistes i proves que em vaig trobant s’estenen i s’allunyen cada vegada més d’allò que semblava més visible, més brut i morbós a la societat, el consum d’estupefaents, per acostar-me cada cop més a la víctima i allò que la fa invisible: una persona corrent, amb els seus trànsits diaris, angoixes i dubtes, tants com els de qualsevol de nosaltres, també persones comuns.

Del material que guardo, en paper, llibretes escrites a mà, folis impresos, arxius digitalitzats al meu ordinador, a l’I-phone, a la xarxa virtual de manera espontània, memoritzats en el meu cap des de fa uns mesos o acumulats des de fa anys, potser sense jo saber-ho, començo a destriar assumptes, personatges, paisatges, països fredament recòndits i racons càlidament propers. Escorcollo vides anònimes que ni tan sols em resulten familiars. Em familiaritzo i poso nom i rostre i actes a vides que quedaven disperses. M’endinso en un univers que desconec i, tanmateix, se’m fa manifest en consultes mèdiques, centres de rehabilitació i coneguts -o no- a qui la vida els dóna una segona oportunitat. Un moment... no, no és ben bé així. Diria que ningú els ha donat res. En tot cas, la droga els ho va prendre tot i sortir-se’n per tirar endavant ha estat el més gran repte per a elles.

No vull caure en el típic tòpic d’ assenyalar, ni d’idealitzar cap personatge tampoc, tot i que d’un món fosc, il·legal, impermeabilitzat i fortament estandaritzat, vull descobrir i treure’n una versió propera, gens estranya als nostres ulls. Una història desconeguda i molt particular alhora. Em calen més dades encara: anys 80, anys 90, segon mil.leni, vies ferroviàries, costes escarpades, músiques sintètiques, cúpules periodístiques, traduccions literàries, aventures passatgeres que romandran ocultes i secretes -per sempre- entre les ànimes d’alguns dels personatges (no tot allò que es parla o es viu s’ha de posar per escrit). 

Personatges que, com les persones corrents de què parlo, evolucionaran, transitaran per la vida amb els seus dubtes i angoixes, i també seguretats, certeses que em permetran descriure tot allò que vindrà. O que, en realitat, ja ha passat. 

(Anotacions personals del 01/02/16, uns mesos abans de començar a escriure la meva novel.la “Ni un gram”).

paraules embastades

Quedava un fil de paraules embastades 

Que inevitable rodolaven riu avall

S’ancoraven al seu llit

Ara sediments de pupil·les excitades

Versos en targetes 

Amb el pols d’una mà dreta

Batecs de dinosaures 

Que no s’extingien.

Era ampla l’eternitat

I estreta la finitud 

No hi passava el silenci

Que s’ancorava fosc

En extingir-se el dinosaure.

No hi ha eco a les muntanyes

Quedaven pedres tallades

Amb un fil paraules

Ara sediment de somnis 

D’ahir descosits.

bitllets falsos

A la cinta transportadora vaig deixar la llet de soja, el cafè, la pizza, les sardines de llauna, uns tomàquets d’amanir, els iogurts naturals, maduixes, carquinyolis d’ametlla, nocilla i no sé quantes coses més. Feia deu minuts que m’esperava a ser la següent a passar per caixa. Al meu darrere un home d’uns quaranta anys amb un peto blau tacat de greix negre i dues barres de pa a la mà. Al meu davant una dona xinesa d’uns trenta, menuda, amb roba i trets poc destacables. Comprava formatge Filadèlfia i enciams per al seu restaurant de Granollers. No és que ho expliqués allà a tothom. Va ser simple i pura deducció. Comprava 24 paquets de formatge Filadèlfia, 11 enciams iceberg i 5 ampolles de vinagre de vi blanc. Ho vaig comptar un a un. Crec que mai he pagat amb un bitllet de 100 Euros. Més ben dit, mai he tret un bitllet de 100 Euros del caixer, per tant, mai he tingut un bitllet de 100 Euros a la mà. Aquella xinesa tenia desenes de bitllets de 100 euros a la seva cartera. Tenia la cartera a rebentar de bitllets verds. Això sí que era destacable. Això i la banda sonora de Titànic sortint dels altaveus de l’hipermercat. Durant el temps en què vaig poder analitzar la compradora xinesa -deu minuts, ja ho he dit-, la caixera sostenia un d’aquells bitllets de 100 euros a la mà. Havia fet un guixot al seu damunt amb un retolador suposadament transparent. Per la manera amb què aguantava el bitllet i per com se’l mirava, semblava que no ho veiés clar. La xinesa callada. Jo comptant els enciams. El del peto blau començant a moure amb nerviosisme la seva cama esquerra. També esbufegava. 

- Jonathan! Pots venir si us plau? – en Jonathan estava a la secció de refrigerats revisant les dates de caducitat dels pits de pollastre envasats. Vaig poder veure-ho perquè estava a uns quinze metres de la caixa. 

Sol.lícit es va presentar a la crida de la companya amb el bitllet a la mà. 

- Què passa?

- És que el retolador s’ha posat d’un to marronós i no sé...

El Jonathan agafava el bitllet, només mirant al bitllet, i li feia un altre guixot al seu damunt. La cara era seriosa però amb un rictus professional. Sí, sí. 

- És fals. 

Donava el bitllet fals a la companya i se’n tornava a comprovar dates de caducitat a la nevera. Abans que la caixera posés cara de circumstàncies i després que la Céline Dion hagués entonat el seu darrer mi, la xinesa obria la seva cartera i es trencava de riure. Això del riure no era fals, ho puc assegurar. Es pixava a sobre. Arrencava un altre dels bitllets que hi tenia a dins i se l’atansava a la noia. 

- Té, un altre. No és problema. Si aquest no va bé, en tinc molts més. Molts més. Molts més!

I continuava rient davant la nostra perplexa mirada. Després el retolador sí que va resultar transparent damunt del nou bitllet, es guardava els seixanta euros i escaig del canvi, posava els enciams, el formatge i el vinagre rere la bicicleta que havia aparcat a la porta de l’entrada de la nau i marxava extraradi avall.

el venedor de cupons

Aquesta és la història d’un venedor de cupons dels cecs. En realitat és la història de l’Antonio Fernández. I en realitat ell tampoc és cec. Fa vint-i-sis anys, abans que li quedés enganxada la cama esquerra entre els ferros de la cabina del camió que conduïa, solia llevar-se a quarts de sis per carregar les bigues de ferro que anirien a l’estructura exterior de l’hotel Arts. Abans d’això, de l’accident a la C-33, també solia agafar la bici els diumenges que no tenia ressaca i baixava per la carretera de Dosrius fins al Maresme. Els diumenges de ressaca els passava a casa del pare, i quan l’Alka Seltzer feia efecte, passava a buscar la nòvia, una noia de mitja melena rossa i menuda, li feia un petó als morros, la portava al cine i després feien sexe a l’habitació d’algun hotel de carretera. Tenien intenció de casar-se. L’Antonio feia patxoca. Era alt, corpulent, de passes decidides, conversa honesta i senzilla. El dia de l’accident era novembre i plovia. Plovia molt. Els neteja parabrises no paraven d’anar de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta vigorosament. A la ràdio deien alguna cosa de la victòria sèrbia sobre la ciutat croata de Vukovar. “A la ciutat de la vora del Danubi han resultat 1.000 civils morts després de tres mesos de setge serbi”. Aquí construíem hotels de cinc estrelles i a l’altra riba de la Mediterrània se’n destruïen. 

L’única distracció que tenia l’Antonio en aquell moment era l’aigua que picava constant als vidres de la cabina i la veu que sortia de la ràdio en forma de notícies. Bueno, i el record de la mare, que s’havia mort de càncer de pit feia mig any. Va ser de manera sobtada. Un utilitari petit es va creuar al carril dret, a escassos quatre metres davant seu, només va tenir temps de fer un cop sec de volant i el camió va quedar tombat a la cuneta. Després, va ser l’impacte de la cabina que li va costar la seva cama esquerra. 

Ara camina coix, agafant-se fort a dues muletes, quan entra a la caseta de l’O.N.C.E cada matí a vendre els cupons. L’Antonio encara conserva aquella estructura atlètica, amb els quilos de més al damunt per la manca d’exercici físic i l’evident pas dels anys. Avui no plou, però el cel està ennuvolat. Una senyora de mitjana edat ha tret el seu moneder i hi ha guardat el número que ha triat. "Acabat en zero em donarà sort". Una noia enfundada en uns texans ajustats ha fet el mateix. I un negre d’uns trenta anys, que s’ha posat el número a la butxaca del darrere del pantaló desgastat. I la mestressa de la bodega ho ha fet també abans d’apujar persianes i vendre vins de totes les denominacions. Durant les tardes, a l’exterior de la caseta, l’acompanyen un gosset tipus Terrier i la seva dona, la de les tardes de cine i sexe, imagino.

el mahler de factotum

Avui llegia al meu escriptor favorit. Charles Bukowski. Mentre ho feia, em transportava a una altra època i un altre lloc del planeta sense gairebé percebre-ho. Notava els rajos solars que travessaven el finestral del menjador i m’escalfaven les cames. Ara que ja és la tardor comencen a ser agradables. Nova Orleans i Nova York eren a tocar entre les línies de la novel.la. Vull dir que veia les ciutats nord-americanes arran de la línia de producció d’una fàbrica, d’un magatzem o d’una habitació que podia ser la de qualsevol treballador ras. No hi veia ni els edificis colonials ni l’Skyline d’alts gratacels des del Governors Island. Tampoc calia. És la vida arran de terra. A vegades, literalment. I l’Oceà Pacífic. La remor de l’Oceà Pacífic des de Los Ángeles sempre present als seus escrits. Jo me l’imagino com una massa fosca i immensa, només de nit, no sé per què. A mesura que avançava entre les línies de Factotum, Henry Chinaski, l’alter ego de l’escriptor, s’ho feia amb una prostituta en una pensió de mala mort mentre escoltava en Gustav Mahler. Les cames de la Martha eren blanques, grosses i toves. Les cobria amb una bata verda, tan sols. Trucava a la porta de l’habitació d’en Chinaski atreta per les notes del compositor txec. I pels cinc dòlars que es guanyaria després a cop de sexe oral, una bona estona, amb el protagonista.

Molt probablement, Bukowski escoltava l’Adagietto de Mahler quan va escriure aquestes línies un dia de l’any 1975 des d’algun lloc de Los Ángeles. Li agradava crear les seves històries amb música clàssica al seu voltant. A més ho feia -escriure- mentre bevia i fumava sense parar. 

A mi també m’agrada escoltar música clàssica mentre escric. I és per això que em trobo picant aquestes línies ara mateix. Obria l’arxiu de la meva actual novel.la fa uns minuts. Em disposava a seguir amb el següent episodi quan he posat una llista de clàssics a l’Spotify. La primera cançó que sortia dels altaveus del notebook era l’Adagietto de Mahler. I els rajos del Sol impactaven directament contra la taula del meu escriptori. He abaixat la persiana. I he pensat que valia la pena tancar l’arxiu per obrir-ne un de nou. És preciosa la melodia. Potser demà segueixo escrivint el llibre.

‹‹Yo era un hombre que me alimentaba de soledad; sin ella era como cualquier otro hombre privado de agua y comida. Cada día sin soledad me debilitaba. No me enorgullecía de mi soledad, pero dependía de ella. La oscuridad de la habitación era fortificante para mí como lo era la luz del sol para otros hombres. Tomé un trago de vino.›› Charles Bukowski. Factotum.

on els carrers perden el nom

Divendres, 15 de febrer del 2013

Visc als afores de la ciutat. A la part nord-est que s’endinsa cap a l’interior. Allà on els carrers perden el nom i les cases no tenen número. Diuen que quan és baixa, la boira que queda sobre el mar de la regió sembla normanda o bretona, però jo no he arribat a veure-la mai. Passa molt poques vegades aquí. L’últim dia que hi vaig ser, ahir, el cel era transparent sobre les onades i la sorra adquiria aquella tonalitat taronja dels darrers rajos de la tarda.

La vida aquí és fàcil de descriure però difícil de viure per a un noi de la meva edat. Construeixes instants ràpids a través d’una rutina que sembla senzilla. Però us puc assegurar que és extraordinària. Amb la meva mà dreta anoto els preus de la fruita i també signo els albarans del transportista que ens la porta. Ahir tampoc va poder venir. La carretera tallada un altre cop. Sempre que ve la senyora Safadi l’ajudo a pujar les bosses amb les verdures i la fruita de tota la setmana. Noi, ajuda’m amb les bosses que jo no puc amb tota aquesta càrrega! Abans d’ahir les hi portava fins a l’última casa del carrer, cent metres més enllà de la botiga. La senyora Safadi havia acabat amb les existències de tomàquets, fins i tot es va endur els més lletjos, que portaven setmanes a les capses. I la carretera tallada vés a saber fins quan. El meu tiet sempre em diu que tinc un do amb la pilota i és amb l’esquerra que xuto a porteria des de qualsevol angle. Hi ha un descampat abandonat vora la franja que ens serveix de camp. Sempre que puc m’hi acosto a jugar un partit quan plego de treballar, però no sempre puc. Al final, un s’acostuma a que la vida sigui extraordinària per senzilla que sembli.

• Quedeu-vos a la platja jugant, millor que no vingueu. Tampoc us deixarien entrar-hi... Estan col·lapsades les habitacions.

Des de la sorra estant, amb el meu cosí, encara podia veure la cinquena planta de l’hospital Shifa. L’Ahmed s’estava al llit amb cremades de segon grau als braços i al pit i el tiet no va voler que el veiéssim, en realitat. Segurament se’n sortirà, si no se li infecten les ferides, se’n sortirà... Ens anava dient ahir durant el trajecte en cotxe cap a l’hospital. L’Ahmed era un bon amic del tiet. La darrera vegada que el vaig veure va ser l’estiu passat, un dia que va venir a la botiga i em va prometre que em compraria unes bones botes de futbol per xutar amb la teva millor esquerra! Em deia rient, mentre m’abraçava fort entre els seus braços.

Crec que era amb l’esquerra que li anava a tornar el passi al meu cosí, en aquell moment. A aquelles hores, quan la sorra adquiria aquella tonalitat taronja dels darrers rajos de la tarda, era quan solien sonar les sirenes, quan miràvem enlaire, amb els colls estirant-se cap al cel, buscant un lloc on amagar-nos. Quan la rutina s’havia tornat extraordinària. Però jo no les vaig sentir avisar-nos. Només vaig escoltar un fort estrèpit. Ja no recordo res més.

Em dic Samir, tinc 16 anys i vivia a Gaza fins al dia de l’explosió.

el darrer petó. Fotografia: Bernat Armangué

El 15 de febrer del 2013 veia una fotografia a la premsa que em va impactar per la seva força, per la seva capacitat de síntesi de l'estupidesa humana, per la imatge en cru d’un dels pitjors moments que algú pot arribar a viure: la mort violenta d’un familiar.  

BERNAT ARMANGUÉ, GUANYADOR DEL WORLD PRESS PHOTO 2013, posava al titular. Les mans, les mans. Com li agafava les mans. I aquell darrer petó de comiat del familiar mort durant els bombardejos entre israelians i palestins a Gaza. Era tot. El dolor, la pena, la indefensió, l’amor, però sobretot el comiat. Se’m quedava gravada a la retina. L’absurditat d’una guerra resumida en un senzill petó.

La imatge em va anar rodant pel cap tot el dia. Com a resultat, aquella mateixa tarda escrivia un dels meus primers relats de ficció.

la nena de la bici lila

Deia Le Corbusier que preferia dibuixar a parlar. Que el traç corria més ràpidament que la paraula i que, a més, no deixava lloc a la mentida. També deia en Bukowski que la gent mai era igual en persona que quan s’expressava per escrit perquè, segons ell, hi havia en l’escriptura una aurèola màgica que després desapareixia en la vida real. Dostoievski, en canvi, manifestava la seva angoixa per la impossibilitat que tenia de poder plasmar tot el seu pensament per escrit, almenys en l’idioma rus, deia, “la més difícil de les llengües per a escriure”.

Quan jo era petita tenia una bicicleta. Una bicicleta de color lila amb una cistella al seu davant. Me la va comprar el meu pare després de molt insistir-hi i de treure molt bones notes a cinquè de bàsica. Onze anys tenia. Llavors jo no sabia portar la bicicleta. Vaig aprendre a pedalejar al cap d’un parell de dies de pràctica i d’alguna caiguda irremeiable de principiant. Després, cada tarda, sortia amb una samarreta de la Minnie i un peto texà vermell a passejar amb la meva bicicleta lila. Pujava carrer Mogent amunt i baixava pel polígon del Pedregar, on m’aturava a beure aigua de la font i a saltar a la corda amb les meves amigues de l’escola. No recordo haver-hi posat mai res a la cistella de la bicicleta. Però sí que volia una bicicleta amb cistella. Imagino que pel meu caràcter pragmàtic, ja en aquell moment vaig pensar que algun dia hi podria posar alguna cosa de profit.

Devia ser per aquella època que, quan tornava de donar un volt amb la bici de la cistella lila, pujava a la meva habitació. Aleshores la compartia amb la meva germana Vanessa, però durant les tardes ella no hi era mai. Jo sí. Tornava de jugar i obria la finestra. Tenia un escriptori blanc en aquella habitació. Vaig ser molt feliç quan me’l van comprar. Hi podia fer els deures, guardar els llibres de l'escola, la meva carpeta, els meus apunts i els meus poemes que escrivia durant les tardes. Durant algunes tardes. No hi recordo res a la cistella de la bicicleta, però si moltes postes de sol, molts cels estrellats i molta melangia en aquells versos. Què estrany per a una nena. Després, allà quedaven, pautats amb boli sobre un paper a dins d’un d’aquells calaixos. En realitat, allò que vaig deixar escrit amb una certa musicalitat m’importava poc. Aleshores no pensava en si quedaven ben plasmats els meus pensaments en un paper o si la vida que jo observava podia quedar deformada amb les meves paraules. Jo era només una nena d’onze anys que jugava a la corda amb les amigues i sortia a passejar amb la seva bicicleta lila.

Imagino, això sí, que allò devia ser l’inici de tot això.

Portava dies sense aparèixer per aquí i em preguntava com tornar a fer-ho.