Em va tocar estudiar en un temps en què les
classes d’història s’impartien des del vessant més clàssic i conservador. Per
molt que m’agradés l’assignatura, a mi tanta versió oficial m’escamnava una
mica, i moltes de les preguntes que em feia i li feia al professor quedaven sempre
sense resposta.
Finalment, m’havia de conformar tirant d’algun
fil d’hemeroteca, pamflet clandestí, o arxiu històric de tot tipus i , de
vegades, ni així.
En el preludi de la Revolució Francesa va
existir un personatge d’aquests que no apareixen mai als llibres de la història
oficial : Olympe de Gouges va néixer al Llenguadoc amb el nom de Marie Gouze,
el maig de 1748. Oficialment filla d’un carnisser i d’una minyona, tot i que era vox populi que el seu veritable progenitor era el poeta francès Jean-Jacques
Lefranc de Pompignan, padrí i alhora amant de la seva mare.
L’Olympe va passar la seva infància treballant
d’ajudant a la carnisseria del seu pare i, com els hi passava a moltes de les
dones de la seva generació – la que tenia sort-, va rebre una educació molt
bàsica.
La pretén un bon client de la carnisseria del
seu pare, que era allò que avui diríem un dels millors restauradors parisencs,
amb qui finalment es casa a l’edat de 18 anys, tot i que ja aleshores es nega a
adoptar el cognom de l’espòs, com era habitual a l’època ( i encara ara a molts
països occidentals). De seguida té un fill, mascle, però poc després mor el seu
marit. Decebuda per una experiència conjugal que no li havia aportat gaire
felicitat, decideix no tornar-se a casar mai més, ni tan sols quan es trasllada
a París, on emigra per donar una millor educació al seu fill, i un alt
funcionari de la marina francesa li proposa matrimoni.
De resultes d’aquesta darrera relació, comença
a moure’s pels ambients burgesos i instruïts de la capital, i és allà on prova
d’escriure peces de teatre, reivindicant el talent dramàtic heretat del seu autèntic
pare biològic. Ella mateixa funda la seva pròpia companyia de teatre, formada
exclusivament per dones. D’idees totalment revolucionàries, l’any 1785 escriu
l’obra abolicionista “ L’esclavatge dels negres”, que pretenia cridar l’atenció
sobre la condició dels negres a les colònies franceses (moltes de les famílies
burgeses presentades a la Cort donaven a la corona una part dels beneficis
extrets a les explotacions colonials, que representaven la meitat del comerç
exterior francès, i seria un dels motius que portaria la classe benestant a enfrontar-se
directament a la monarquia de Lluis XVI ).
No li va ser fàcil portar aquesta peça als
escenaris, i només després d’un intent d’arrest, de moltes amenaces i pressions
polítiques, es va poder representar 7 anys després de ser escrita.
Mentrestant, durant aquests 7 anys, publica
diversos escrits de caire polític al “ Journal général de France “ i dirigeix
el diari “ L’impacient “ on hi desenvolupa un ampli programa de reformes
socials i associatives, escrits sempre adreçats als representants legislatius,
entre els quals hi havia Mirabeau, La Fayette i Necker. Alhora, funda la
societat popular de dones i s’adscriu al grup moderat dels Girondins, però allò
que veritablement va dictaminar la seva sentència de mort va ser la redacció de
La Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana, basada en la Declaració dels
Drets de l’Home i del Ciutadà del 1789. Perquè aquesta darrera, amigues i amics,
propugnava la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat, única i exclusivament per al
gènere masculí.
Així doncs, l’Olympe afirma mitjançant aquesta
declaració que els drets civils i polítics han de ser iguals per ambdós sexes.
Reclama la instauració del divorci, la supressió del matrimoni religiós
substituït aquest per un contracte civil que atorgués els drets pertinents als
fills nascuts de les dues parts contractuals ( l’actual parella de fet).
També va ser una de les primeres a teoritzar
sobre un sistema de protecció maternal i infantil tal i com el coneixem avui
dia, reclamant, al mateix temps, la creació de maternitats per a poder donar a llum en
condicions sanitàries i assistencials adequades per a la dona gestant.
Molt sensible a la pobresa endèmica, demana la
creació de tallers nacionals de formació per als aturats, així com cases d’acollida
per a captaires, i va ser una de les poques veus en alçar-se rotundament en contra
de la pena de mort.
Precisament, per aquesta darrera causa, és
arrestada i empresonada la primavera del 1793. Durant l’hivern del mateix any, es
dedica a penjar cartells per tot París denunciant els culpables de les
atrocitats de la revolució: Marat i Robespierre. Concretament a aquest últim,
cap aspirant a la dictadura, li adreça aquestes paraules: “tu dius que ets l’únic
autor de la Revolució, Robespierre! Se te’n fot, tu només seràs la vergonya de
les atrocitats... cadascun dels teus cabells porta un crim... què vols? Què pretens?
De qui et vols venjar? De qui és que et cal més sang? De la del poble? “
Sense dret a defensa, ingressa a la presó de l’abadia
de Saint Germaine des Prés, des d’on encara va poder escriure algun text de denúncia i
aconsegueix fer sortir a l’exterior gràcies a l’ajuda d’un inspector de policia,
amb qui manté algun afair . Malgrat tot, el matí del 2 de novembre de 1793, és
interrogada sumarialment i condemnada a pena de mort.
És executada a la guillotina, prenyada, a l’edat
de 45 anys.
Les seves darreres paraules van ser : “fills
de la pàtria, vosaltres venjareu la meva mort! “
Historiografia i hemerografia:
*Les Oubliés et les dédaignés. Figures
littéraires de la fin du XVIIIe siècle, Paris, Poulet-Malassis et De Broise,
1846.
*Le Figaro Culture.
