lliçons personals de la crisi

La tardor de l’any 2.009, la crisi econòmica tocava de ple els EUA i  tota Europa. Els bancs començaven a tallar les aixetes dels crèdits hipotecaris, pujaven els tipus d’interès, s’executaven ordres d’embargament, començaven a tancar empreses, les taxes d’atur pujaven com l’escuma i els contractes laborals es convertien altre cop en precaris i abusius, fent que el diner negre sorgís de nou de sota les pedres.

Dins d’aquest panorama em trobava jo, una mare novella de bessons encara bebès, treballant a temps complet, decidida a assumir-ho tot: la crisi, la casa, els nens, les malalties, les nits sense dormir, el marit ( tot i la seva inestimable col.laboració) i la feina… excepte a mi mateixa.

Tornant de les vacances d’aquell mateix any, i després de deixar els nens a l’escola bressol, em van cridar al despatx de direcció a fi d’anunciar-me que el meu departament el traslladaven a Romania ( d’on la meva empresa, una multinacional alemanya, podia disposar d’una qualificadíssima ma d’obra per tan sols 400 € mensuals) i que jo, donat que era “ fantàsticament vàlida, bona en la teva feina i polivalent com pocs “- cito paraules textuals-, passaria a fer-me càrrec de 2 departaments, donant també suport parcialment a un tercer ( previ acomiadament d’una de les meves companyes). Les condicions econòmiques seguirien intactes, però el volum i la responsabilitat s’havien triplicat, sense tenir en compte la meva capacitat real d’enfrontar-me a aquesta nova situació ( val a dir que la meva anterior cap, a qui també van designar una nova tasca, ja va advertir els directors del veritable risc per a la meva salut que això podia comportar).

El resultat immediat? Més de 100 correus diaris de feina, amb l’afegit de tenir la pressió d’unes exigències laborals que no em pertocaven per la responsabilitat del meu lloc de feina. Començava a les 7 del matí durant una jornada continuada de 9 hores i mitja, sense aturar-me a dinar, per tal de poder donar abast a un impossible i acabar plorant enfront l’ordinador i continuar-ho fent a casa, davant dels nens, cada dia.

Esporàdicament, entrava al despatx del director per avisar-lo de què, si no disposava de més suport, acabaria malalta. No dormia, estava perdent pes estrepitosament, la pell se m’escatava i tenia una forta pressió al pit que mai abans havia tingut.

La següent cosa que recordo sóc jo davant l’ordinador de l’oficina sense saber qui era ni què hi feia allà.

Plorar fins a assecar-se’m les llàgrimes, pastilles ansiolítiques, controls mèdics setmanals, 5 mesos sense fer absolutament res i fer-me una mica més poruga van acabar amb el roure que jo aparentava ser i van convertir-me en més jonc.

Que ningú us faci creure mai que nosaltres estem fets per assumir la impossible  espiral competitiva en la que està immersa la nostra societat. Aquest conte que se l’empassi un altre. Cuideu-vos fort.