QUAN JO ERA PETITA vivia al petit poble de
Montmeló, al Vallès Oriental. Coneixia bastant bé el meu veïnat: els edificis,
les botigues, l’estanc, la carnisseria, la benzinera, el forn, les eixides de
les cases d’estiueig, les fàbriques abandonades dels polígons més propers on
jugàvem a fet i amagar, i la bòvila de l’antiga fàbrica de maons Cucurny - fantàstiques restes d'arquitectura fabril -.
Sabia on vivia molta gent: amics, eventuals de
la capital, veïns, tots amb nom i biografies pròpies. Però més enllà de
l’estació de ferrocarril del poble, es començava a desplegar un territori
estrany i desconegut per mi, ja que quedava fora de les meves divagacions rodaires.
D’aquells paratges sabia jo tant com del vast Univers.
Durant l’estiu, aprofitava les caloroses nits
per obrir la finestra de l’habitació i abocar-m’hi per a observar els estels.
Me’ls mirava i els veia parpellejar molt llunyans. Em preguntava si sempre
veuria els mateixos o si viuria els anys suficients com per veure’n apagar-se algun. Era una raresa que m’inspirava una certa malenconia. Ara, aquestes
mateixes preguntes me les fan els meus fills.
Avui m’he emocionat llegint això del gran Carl
Sagan. Que rematadament bonic que és, ostres!
“ Els mons i les estrelles neixen, viuen i
moren com les persones. La vida d’un ésser humà es mesura en dècades, la vida
del Sol és cent milions de vegades més llarga. Comparats amb un estel som
quelcom efímer, com criatures fugisseres que viuen tota la seva existència
durant el transcurs d’un sol dia.
Des del punt de vista d’un ésser efímer, els
humans som impertorbables, avorrits, gairebé completament incommovibles, donant
amb prou feines cap indici de fer alguna cosa de tant en tant.
Des del punt de vista d’un estel, una persona
és un petitíssim llampegueig, una de les mil de milers de breus vides que
pampalluguegen tènuement sobre la superfície d’una esfera estranyament freda,
anòmalament sòlida, exòticament remota, feta de silicat i de ferro : la Terra.
“
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada