viure

Escric 4 línies aquí, empesa per una trucada de la meva germana que, sense ella saber-ho, s’ha convertit en font d’inspiració d’aquesta entrada. Tenia una certa inquietud perquè avui, després de molt temps, comença a treballar. Necessitava escoltar una veu que la tranquil·litzés.

Majoritàriament, he crescut envoltada de dones de qui he rebut suport desinteressat quan l’he necessitat molt fort – i dels pocs homes que formen part de la meva vida, també –. De tots ells he après la força, la col·laboració, així com tot allò que és essencial o accessori a la vida.

Més enllà de l’aferrissada lluita de poders d’alguns ( ineptes molts) i exhibicionisme d’egos- entre les quals m’incloc – a la nostra societat, si una cosa tinc clara és que aquí he vingut per viure. Passar-ho bé, fer-me preguntes i replantejar-me la manera de veure el món, a donar sense esperar res a canvi i a no tenir por de dir NO.

No és necessari el poder ni el reconeixement social, ni seguir les pautes de la majoria, ni tenir menys arrugues, ni passar mil hores a la feina en una demostració de no-sé-què.

Per ser feliç només cal salut i voler-la compartir amb aquells a qui estimes.

Aquesta sóc jo amb 10 anys, en acabar un festival de ballet ( i no, ja no estic sota els efectes de cap medicació).