diumenge, 3 de desembre del 2017

el gran azul

Ahir, els nens i jo, miràvem El gran azul, el quart dels set episodis que formen part del documental de la BBC Blue Planet. Durant una setmana i a dies intercalats, també hem estat veient atentament els tres primers. Des de l’onada més superficial fins al substrat més enfonsat de les foses Marianes, res del que passa a la gran massa oceànica et deixa de sorprendre. Tots i cadascun dels moviments marítims signifiquen eclosió de noves vides, d’infinites, primitives i desconegudes formes de vida que instintivament lluiten per sobreviure. Al final del primer episodi no vaig poder reprimir les llàgrimes. Els lleons marins de l’Antàrtida quedaven atrapats en la trampa mortal del desglaç dels Pols. Les mares s’aferraven a les seves cries sense blocs de gel on poder-se protegir. Quedaven surant dins del mar fins a enfonsar-se, sent presa fàcil d’orques i ossos polars. 

Dos migdies enrere, després d’una conversa telefònica, em va donar per pensar en l’elasticitat de la vida. No de la vida a través dels anys, que aquesta ja és evident i conforma el gruix del nostre camí biogràfic. Si no en la que som capaços de percebre nosaltres mateixos en cadascun dels minuts dels nostres dies. A vegades penso si només som realment nosaltres quan dormim. La resta del temps el passem canviant d’estats d’ànim, despertant-nos com a essers vitals que s’acosten al màxim a algú com aquell que ens precedeix en la vigília, i relacionant-nos amb altres éssers que només són realment ells quan dormen i també canvien d’estat d’ànim i es desperten sent éssers que s’acosten al màxim a aquell que els precedeix en la vigília. Després, la realitat de la pausa del dinar, em tornava a altres converses que escoltava de manera passiva, com les escolto sovint abans de tornar a la cadira de l’oficina. 

Ahir, cap al final de El gran azul, una família de calderons viatjava trista per les fredes aigües del mar del Nord. Una mare s’aferrava a la seva cria recent nascuda. Estava morta. Feia dies que la portava agafada per la boca i no volia desprendre’s d’ella. Probablement havia mort intoxicada per la llet materna, contaminada a causa dels vessaments tòxics que es llencen al mar. Em van colpir les reaccions instintives del lleó marí i del cetaci, perquè ho van fer de la mateixa manera que ho hauria fet una mare en aquella situació: protegint els seus fills, arrossegant el dolor de la trista pèrdua. 

Després, marxàvem a dormir. 

Des que era nena, la introspecció sempre ha estat per mi una manera d’entendre el món. D’entendre’m a mi mateixa. Aquells minuts elàstics de què parlava abans en què, com en una pel·lícula, les imatges s’aturen i pots analitzar-les fotograma a fotograma a dins del teu cervell. Ja sigui després d’una conversa telefònica o d’un documental sobre la vida als oceans. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada