El primer dia que la vaig escoltar va ser el dia del meu quaranta-dosè aniversari. Recordo estar embardissada entre les pàgines del llibre de la Mary Beard, SPQR, quan el vaig tancar per marxar a casa. Era juliol, ventava força i jo tornava de Cabrera de Mar. Me la vaig posar mentre em prenia una cervesa, després de treure’m la sorra de la platja sota el raig tebi de l'aigua dolça. El seu timbre de veu greu em va recordar ràpidament la Tracy Chapman, però enseguida la diferenciava la sensualitat i concatenació perfecta de les lletres amb què entonava la cançó. Pràcticament no hi deixava buits ni espais entre les paraules, pur oxigen transformat en un instrument únic acompanyant el piano. Suau vellut per a l'oïda. Si els sentiments es poguessin tocar, segur que ho farien amb la veu de la Lizz Wright.
De les pàgines llegides davant del mar, en vaig escriure unes línies uns dies després.
De les pàgines llegides davant del mar, en vaig escriure unes línies uns dies després.
De les notes de la Lizz, en aquell moment ja ho vaig sospitar. Sens dubte va ser una gran descoberta i un regal d'aquells que arriben per quedar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada