De sensibilitats obertes
Queden aquelles notes de la tieta
I unes llàgrimes després
Quan la imaginàvem.
La mare que la cantava
I en Serrat que ens la recordava.
De sensibilitats que tornen
Passats de corbes escarpades
Sota muntanyes nevades
Sobre el mar enrabiat
Paisatges pintats en vida
Guardats sobre olis en teles.
De sensibilitats gravades
Un grapat d’emocions
Que escoltàvem al vent
D’un saxo que ens definia el moment.
Com una font que brollava.
Soroll de corda.
De suau líquid infinit.
El so irreprimible de la felicitat.
De sensibilitats que queden
Fines prestatgeries
Catàlegs oblidats
Armaris derrotats
I sons en la memòria
D’un castell enfonsat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada