back to black

Desava la bossa amb l’entrepà de formatge al damunt de l’ala dreta de la seva taula. També hi portava uns sucs, sense el dinar. Aquell matí no havia tingut temps de preparar-lo. El rellotge del departament marcava les 8:15 h. Es prenia un ibuprofè per pal·liar el dolor d’ovaris que tenia aquells dies. A la pantalla del fix hi apareixia el 101. Sonava tres cops mentre acabava d’empassar-se el comprimit. 

- Ariadna? 

- Sí, digues, Àlex. 

- Deixa el que estiguis fent i vine al meu despatx. 

L’ibuprofè li quedava mig encallat a la gola. El to sec al telèfon no li va agradar. Aquells dies previs, aquelles reunions prèvies ja van advertir l’equip i l’Ariadna del pitjor. El seu cap seia davant la taula impol·luta. Sense papers al seu damunt. Un ordinador acabat d’engegar i una mirada inexpressiva enfront de l'administrativa. Les canes poblaven ara amb ganes la cabellera de l’home, força més envellit des que l’Ariadna el va conèixer feia dotze anys.

- Mira, Ariadna, ja saps com està la situació des de fa un temps cap aquí. Hem mirat de fer tot el possible per mantenir el teu lloc de feina però no ha pogut ser. A la central manen els números i t’hem d’acomiadar. 

Ella emmudia i intentava empassar-se la mica de saliva, que no tenia, perquè l’ibuprofè que s’havia pres uns minuts abans anés coll avall. L’estómac li feia un tomb. Aquell matí havia arribat escoltant l’Amy Winehouse. Tot just feia un mes i una setmana de la seva mort. El 23 de juliol del 2011, tot just el dia en què l’Ariadna complia cinquanta anys. Back to Black ressonava en el seu cap, entre l’espessor de les quatre parets d’aquell maleït despatx. I com a la cançó, tot se li enfosquia altre cop. 

- Ariadna? Ariadna? Eo! Que hi ets? – ella seguia absent, sense respondre- Ja sé que no estàs en un bon moment personal. Que és molt recent això de la teva separació, però, insisteixo, als americans els importa poc. Només es miren els números. 

L’Ariadna inspirava fons, mentre s’aguantava el front amb les dues mans, en actitud pensativa. Però sense saber què fer, en realitat.

- Què haig de fer, ara? Marxar ja? 

- Sí. Has d’anar a personal, allà ho tenen tot preparat. Després tindràs l’atur, no pateixis. Quan hagis acabat, recull les teves coses i te’n vas. 

Sortia de recursos humans amb la liquidació a la mà. Eren les 8:55 h quan recollia la seva bossa amb l’entrepà de formatge, sense el dinar que no havia tingut temps de preparar. L’Ibuprofè encara seguia al coll enganxat, però ja no sentia dolor d’ovaris. S’acomiadava dels quatre companys que havien arribat a la seva hora. Ells, estupefactes, sense saber què dir. Ella amb els ulls vidriosos. A la ràdio, a punt d’arribar a casa, deien alguna cosa d’ETA: “Ara disposen de només cinquanta terroristes en actiu”, informava una veu enllaunada. Li importava poc, més aviat gens. Canviava l’emissora i tornaven les notes del Back to Black. Tot se li enfosquia -encara més- altre cop. La carretera s’estrenyia i els quilòmetres es feien eterns.

Aparcava el petit Hyundai. Recollia la bossa i girava el pany amb la clau. S’asseia al sofà, solitari, i restava en silenci, immòbil. “Demà aniré a l’Inem amb aquells papers”. No va poder pensar més enllà.