els nens i la novel.la

         

-Mamaaa, vine a banyar-te! Que l’aigua està genial!

Des de la tovallola estant, diviso un somriure sorneguer i mig cos que sobresurt de dins de l’aigua lluent i salada del Maresme. És el meu fill Gerard. El Llibert jeu estirat al meu costat encara amb morros post-revetlla: ell volia anar a la piscina tant sí com no, malgrat que els pares hem sucumbit als encants de la sorra, al iode instal.lat en l’aire i les onades i a la cervesa sota l’ombra de la guingueta, com a colofó final, minuts abans de marxar. 

- Després ja et prendràs una Coca-cola i unes patates, va... vine a banyar-te, Llibert.

Endinsem els nostres peus a l’aigua, gèlida avui. El Gerard ara ja és a fora. Torna a somriure: “està congelada, avui, mama, ja veuràs, fica’t!”. Em submergeixo sense pensar-m’ho gaire i sense estar-m’hi més d’un minut. Surto glaçada. “Uf! És veritat, sembla que hi hagi glaçons a dins, mai l’havia trobada així de freda, aquí...”

El Llibert, encuriosit, hi fica les seves cames. L’animem a mullar-se el cap. “Vinga, va! Va!”. El sol cau a raig, i la platja és plena a vessar. A l’aigua, poca gent. No s’hi està més d’un minut. Surt glaçat i tremolant. 

- Això és un iceberg que s’ha desfet- Em diu mentre fa petar les dents. 

- Un iceberg? Home, vols dir que fins aquí...

- Doncs és clar, mama! L’escalfament global, els Pols s’estan desfent- afirma contundent des de la lògica d’un nen de deu anys. Una lògica que avui precisament, jo no li penso rebatre, perquè la baixa temperatura del mar em fa pensar que potser sí que té raó.

Això va ser dissabte passat. Després van seguir jugant a pales amb el seu pare, damunt la sorra i sota el sol caient raig. I més tard arribaven les Coca-coles, les patates i les cerveses, protegits sota l’ombra sempre agradable de la guingueta. 

Aquests dies llegeixo “Diccionari per a ociosos” d’en Joan Fuster, per ordre alfabètic. M’aturo a la N de Novel.la, on l’escriptor valencià fa una lúcida dissertació -com totes les que va fent al llibre- sobre el poc protagonisme que tenen els nens a la novel.la. “Hi apareixen pocs per tal d’evitar el perill de falsificar-los, de desenfocar la realitat per una evocació a través de l’adult (que és l’escriptor)”. I li agraeixo molt que faci aquesta observació.

La literatura -sigui ficció o no ficció- no deixa de ser un reflex de la nostra societat. Els nens i els vells hi tenen poca aparició. Ja no només per la por de l’escriptor a que quedin deformats entre les línies de la novel.la -que també- sinó perquè considerem, des de la nostra adultesa, que els seus punts de vista, ara, no ens són vàlids. Els uns encara “han d’aprendre” i els altres “han quedat caducs”, i ens quedem amb una visió molt reduccionista de l’ampli ventall biogràfic que ens envolta.

Hem passat i passarem -amb una mica de sort- per qualsevol de les franges vitals en què se suposa que viu una persona. La meva obra és escassa encara, però suficient com per afirmar que els meus millors textos han estat aquells en els quals hi he fet aparèixer nens amb els seus diàlegs, els seus pensaments i les seves anècdotes. No hi ha frescor que ho superi. Ni tan sols la del mar glaçat de dissabte passat.