molts dies és el mateix

Molts dies és el mateix. L’aigua glaçada entre les mans i el rostre, el primer cafè del matí, el silenci que no calla i el carrer encara fosc si és a l’hivern. Després ja serà clar si és primavera o estiu. Les carreteres es creuen a les 6:22 h del matí, quan engego el motor del cotxe per anar a treballar. La lluna és a punt de morir al meu davant, quan comença a aparèixer el sol rere l’horitzó reflectit al retrovisor esquerre del Mazda. Deixo al seient del copilot la bossa amb l’esmorzar del matí i el dinar, que escalfaré al migdia al microones que hi ha a la cuina de la feina. A vegades és preferible desar-la als peus perquè no vessi l’oli de dins de la carmanyola. Quan a les 6:34 h m’aturo al semàfor que hi ha al davant de la Torre Amat, potser sona la Katie Melua al Cd del cotxe o els Oasis a l’emissora de torn. Mai he sabut si hi viu algú en aquella torre. Modernista, elegant i misteriosa amb el pas dels anys. Allà tot queda ombrívol. Mentrestant, si travessa algun transeünt que va cap a l’estació -escassos a aquelles hores- veig passes que es dirigeixen autòmats cap al tren, un dia més. Probablement també hauran fet el seu primer cafè entre aquell silenci que sempre escolten. “Què els passarà pel cap?” Penso. Ficar-me a dins d’altres consciències. El gran repte impossible d’aconseguir. Allà on som més lliures. Allà on ningú ens pot furtar l’ànima ni els pensaments. És un instant, només. Les robes són un detall superflu. I les mirades, apàtiques, imprescindibles. Després és la inèrcia que em porta fins a l’oficina, entre parèntesis de paisatges grisos i industrials, i una pregunta que sovint no m’abandona: “Quan serà?” Més tard, alguns dies, penso que potser serà mai. Que no hi haurà editor per a la meva novel.la. Que passarà de llarg i desapercebuda. I aleshores em vénen els dubtes que no vaig tenir mentre l’escrivia. Mentre premia fort les tecles per endinsar-me en altres consciències. En aquelles que, com una seqüència de fotogrames en moviment, havien quedat capturades entre les meves paraules. I em torna de nou aquell sentiment del ridícul inherent en mi des que vaig començar amb això. El buit del vertigen a la vora d’un precipici, a punt de caure.

Vaig deixar una història escrita, això és tot. I obro la porta del departament quan encara no hi ha ningú. I encenc els llums, l’ordinador, les impressores i la ràdio. Per aquest ordre. A mig matí segurament soni alguna de l’Enrique Iglesias que traurem quan comenci a donar la nota, i ens entretindrem comentant la sortida en bici d’alguns companys la tarda anterior. A l’e-mail, un avís: són els del Port informant-me de la vaga d’estibadors altre cop. Contenidors encallats durant hores a l’espera de ser remuntats als vaixells. Mercaderies amb dies de retard. Res de nou. Molts dies és el mateix.

(Escrit el vespre del diumenge 18 de juny del 2017 des del pati que dóna a l’era del gran plataner)