rere el guix

     

• Són tres amb deu.

• Us ha quedat molt xulo, el local. Sembla que estiguis en ple Born. - esperava el canvi després de treure el bitllet de cinc de la cartera. 

• Sí? Gràcies, vam tenir sort amb el paleta, pobre -vaig mussitar amb gest seriós-. La veritat és que va ser ell qui ens va donar la idea de treure l’enguixat de les parets. 

Li passava inadvertit aquell petit detall puntual, i ella seguia embardissada en les parets d’obra vista, el terra en ciment polit i les cadires en fusta de faig tenyida en colors vius.

• Doncs sí, li dóna molt més caliu a la cafeteria. Un rotllo molt industrial, es porta molt ara, sí, sí. 

Mai tanquem puntual. Els vidres, els de l’entrada, miren absorts a la plaça del Cony, i que ningú coneix com a la de Josep Barangé, però com les escultures de ferro mal estructurades a la plaça no se sabia mai què cony volien dir, doncs els granollerins vam preferir anomenar-la així. Amb la reobertura vam decidir deixar sempre les taules parades, amb pràctics estalvis de paper al seu damunt, en comptes d’estovalles, i uns vasos de vidre blanc amb gerres d’aigua sempre a punt per servir. Els clients solen tenir set abans de demanar res. Mai hi havíem pensat en això. Quan les parets eren enguixades, recobertes d’estuc grisós, les estovalles blanques acabaven a diari a la rentadora gairebé tan intactes com a primera hora del matí. Pocs esmorzars es feien. I ningú veia els crosants del dia, ni les ensaïmades amb cabell d’àngel que lluïen rere la vitrina que hi havia a la barra. Un envà d’obra amb un gran porticó de fusta cobria la façana. Per poc que no la tapiava. Ara tothom corria cap als aparadors amb maniquins vestits de temporada del carrer Anselm Clavé. Carrers per a vianants convertits en una cursa de moda d’un sol ús, abocats a l’eufòria del consum sense sentit ni sentiments, amb l’abstracció de perdre’s entre la gent que, gairebé robòtica, camina amb petites pantalles a les mans. El súmmum de l’evolució. 

• He fet venir un paleta perquè ens faci un pressupost de reforma. Pel que sembla té força idea i... bueno, el banc ens concediria un crèdit per poder-la pagar, i el podríem ampliar una mica per liquidar els rebuts pendents des de fa mesos. 

• I ja ho veus clar, Jaume?

• Si no ens arrisquem no ho sabrem. Jo crec que pot funcionar. A males, sempre el podem posar a lloguer, si una cosa té el local és la seva situació.- dissimulava, davant de la meva dona, el nus a l’estómac que tenia per la meva incertesa, però pitjor era la pilota que se’ns estava creant amb els proveïdors. 

Va ser l’estiu passat. Començava un mes d’agost. En plena quinzena, quan els carrers deserten amb l’espessor de la xafogor i les vacances anunciades com sempre als rètols de les persianes. És clar que sempre hi corre algú, bàsicament viatjants que anaven a la Fonda Europa a dinar i pacients que aparcaven al Sot per anar d’urgències a la Mútua del Carme. En Julio, de nom, rondava la seixantena, d’un rostre cuirassat, més per les hores a la intempèrie que no pas pels anys de la seva maduresa. I una mirada trista, d’haver-les passat morades durant la darrera crisi. La promotora per la qual treballava l’acomiadava l’any 2012, i des de llavors que no aixeca cap. Feinetes en negre, un atur que finalitzava fa dos anys, i mesos en què no arribava als 600 euros de sou. Però què fer amb 57 anys? Doncs dedicar-se a allò que durant més de tres dècades havia estat la seva professió. Ni més ni menys. Omplia la gaveta amb el morter, cada dia abans de les vuit. 

• Traurem aquest estuc i deixarem la paret original, no us caldrà manteniment i guanyareu en caliu. 

M’ho deia al mateix temps que estossegava poc. Començava amb el pic a treure el guix de la paret, amb les seves mans grans, grandioses, fetes així a base de picar i repicar amb força i constància durant anys i dies. S’aturava poc a l’hora d’esmorzar, i ho feia ràpidament, a peu dret amb un petit entrepà que duia embolicat des de casa amb paper d'alumini: “miraré de tenir-t’ho per la tardor”, i estossegava fluix, profund, com amb timidesa, però cada vegada amb més insistència. 

• Ets fumador?- li preguntava jo, pensant-me prejutjadament, que potser era una tos d’aquestes que anava lligada al consum excessiu de tabac.

• No, no. Deu ser dels aires acondicionats de l’estiu, tant canvi de temperatura no pot ser bo! Ja em marxarà. – i continuava tossint sense deixar de barrejar el morter i d’allisar el ciment del terra amb la llana, fent voltes continuades amb la força del seu braç esquerre. 

• Bé, en tot cas, si veus que no et passa, ves que et facin una placa aquí a La Mútua. 

• Bah, res, res – feia restant-li importància, i seguia amb la mirada concentrada en el morter i les mans de gris plom, clivellades, amb ciment que se li havia assecat prèviament.

Per a l’envà de l’entrada li va caldre un dia d’ajuda del seu fill petit, estudiant de biologia, manobre circumstancial per al seu pare, no per al seu futur -encara incert-. Cinc per cinc metres en vidre, l’entrada s’inundava de llum i ho feia també el local. Tot començava a adquirir forma, polia el terra, instal·lava els llums blancs a les parets rústiques i ho deixava tot a punt. 

Del mobiliari ens encarregàvem nosaltres. Obríem puntualment un 21 d’octubre. La carta no havia variat gaire: cafès, tes, refrescos, amanides i entrepans al gust. Però amb les taules ben parades, amb les gerres d’aigua preparades per servir i la llum entrant a raig per la gran vidriera transparent de l’entrada. En Julio ho havia deixat tot llest. Fins i tot la factura definitiva que ens portava en Max, el seu fill petit. 

• Ah, molt bé, veig que ajudes el teu pare, no només fent de manobre...

• Sí, bueno, de fet és que avui tenia quimio i no podia venir.

• Com? No fotis! Però què té?

• Dues setmanes abans d’acabar-vos les obres li van diagnosticar càncer de pulmó, en un d'ells només, però han preferit fer-li quimio per veure si el poden aturar, sembla que hi ha possibilitats...

• Ostres! Aquella tos, mira que ja li deia, jo. Esperem que li funcioni el tractament.

A aquestes alçades de març encara és d’hora per posar fi al relat, o no, perquè els finals no són mai rodons si ens remetem a la realitat. A aquestes alçades a en Julio se li ha reduït un 30% el càncer i segueix amb el seu tractament. 

• Sí? Gràcies, vam tenir sort amb el paleta, pobre -mussito amb gest seriós-. La veritat és que va ser ell qui ens va donar la idea de treure l’enguixat de les parets. 

Ara tothom corre cap als aparadors amb maniquins vestits de temporada del carrer Anselm Clavé, però alguns -molts- s’aturen uns minuts a fer un mos entre les parets d’obra vista i les cadires en faig de colors de la cafeteria. 

Sense entendre-hi gaire, l’arquitectura i el disseny és una de les meves debilitats. Sempre m’ha agradat mirar catàlegs, webs d’interiorisme, seguir de prop indústries del sector. No em pregunteu per què, però avui, mirant un catàleg d’una firma del Vèneto, he vist aquesta fotografia que penjo aquí, i que és la que m’ha inspirat aquest relat de ficció.