No hi ha més inspiració en
aquestes línies -les que habitualment escric- que la del transitar diari en què
habito. Reflexions a banda, potser impreses, potser dites en veu alta o potser
limitades a un mer pensament que es fon en el meu cap, són els gestos que
conviuen amb mi, les biografies que m’acompanyen, les que veig passar, els que
relaten instantànies sovint impossibles de copsar. I de fet, a vegades tampoc
cal. Deixa-les estar. Deixa-les que
passin i quedin allà. És en la vida quotidiana (per mi no n'existeix cap
altra) on realment es decideixen els temps verbals i les veus narratives de
cada relat.
Mai m’havia aturat a pensar quina
era la meva veritable vocació, principalment perquè mai havia cregut que pogués
crear res que sortís de les meves mans, de la meva imaginació. Creia que no en
tenia. Que era incapaç. M’han calgut 41 anys per adonar-me
que la vàlua més gran resideix en la pròpia experiència personal. Al cap i a la
fi és la que teixeix les nostres vides. I plasmar-ho per escrit s’ha convertit
avui en una necessitat vital per mi.
Podria exprimir-me les neurones
-les poques que em queden- i dibuixar una història apassionant, morbosa,
dramàtica, aliena a mi... podria, sí. Passa que un silenci estrany se m’ha
tornat còmode d’un temps cap aquí. No és que m’estigui tot el dia callada. No,
no, ni molt menys. Em passo part de les hores entre correus i trucades de
telèfon. I també entre rialles i algun merder sense importància que al final,
com gairebé tot, s’acaba resolent.
Parlo d’un silenci que se’m fa
necessari, ara. I que segurament fa anys que escolto. Perquè el silenci també
s’escolta. És el que marca la distància entre allò que he viscut i allò que
acabaré plasmant en Arial 12
sobre aquesta plantilla de Word. Pàgina rere pàgina. Aquell que m’acabarà fent
seure a la cadira per agafar molts mals d’esquena durant els mesos en què
l’escrigui. Només cal viure per estar atent. Viu. Després escriu... i no
paris de sentir perquè acabaràs escrivint allò que sents. La ment en blanc
un matí d’octubre del 2009, ordres amb forma de veu que s’esborren, i el gris
com a fons d’una pantalla que no veig, sense recordar el dia, potser un 10,
serà el punt d’inflexió que m’ha portat fins aquí. La resta, el transitar diari
en què habito, probablement serà literatura.
[ Nota personal del passat 8 de febrer que inicialment vaig titular “Silenci”
i que fins avui no m’he vist amb cor de publicar.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada