zaha hadid: l'arquitecta de les corbes en 3D

L’escriptora anglesa Virginia Woolf encoratjava les dones a escriure sobre tota mena de temes, per banal o ampli que fos el pensament a exposar. I això faig. No pas perquè ho digués la genial autora, sinó per gust, per necessitat vital, per imperatiu propi i creixement personal. Tinc una vida molt normal, com la de la majoria de vosaltres, suposo, uns estudis universitaris que vaig abandonar per posar-me a treballar, una feina en una oficina d’una multinacional i un sou mitjà que em permet viure molt millor que la majoria dels habitants que són a les parts menys afavorides del planeta. La resta... Experiència, més formació, valor per fer front al dia a dia en tots els seus aspectes i arestes, així com saber aprofitar les bones oportunitats que se’m presenten per a poder desenvolupar les meves imperfectes aptituds. No tinc padrins, no els busco, ni crec –per la meva manera de ser- que els busqui mai. Dibuixo, emmarco mons de forma aleatòria i arbitrària, em reitero sovint en aquesta idea, ho sé, però és així com ho sento i com ho escric. De la mateixa manera, em sobrevé un gran sentit del ridícul quan m’exposo de la manera que ho estic fent ara entre les línies d’aquesta entrada. No és cap posat tampoc. Sovint ho verbalitzo en el meu cercle més íntim. No sóc cap escrivent professional, però la meva fília per les tecles, la xarxa virtual -i real-, els inputs personals, familiars, socials i sobre tot, la meva curiositat, són suficients per parlar-vos d’una gran dona que ens va deixar –molt al meu pesar- la setmana passada: l’arquitecta iraquiana Zaha Hadid.

 

Entre els amants de l’arquitectura, entesos o no, sempre hi havia hagut detractors o defensors de la seva obra. Jo estava entre aquests últims. Per la seva forma de veure els edificis i les vides que omplien els seus interiors, tan polièdrica, tan paradoxal i trencadora com la mateixa existència que ens envolta.

L’any 1950 neix a Bagdad en el nucli d’una família benestant la tercera i única nena dels Hadid: la Zaha. (Zaha, Zaida, Jamila, Farah... Com m’agrada la sonoritat dels noms àrabs  femenins.)

En aquell temps l’Iraq era un país liberal i particularment progressista per a les dones. La Zaha nena va estudiar a una escola de monges (catòliques) perquè els seus pares consideraven que era la millor de tota la capital, malgrat ser musulmans (no practicants). Arribava la Revolució Iraquiana del 1958, que va suposar la fi de la monarquia hashemita, l’establiment de la República, i l’Iraq dels 60, petrolerament molt ric, s’industrialitzava, transformant-se tot amb la construcció. La barreja de disseny i canvi van fascinar la nena, que ja amb 11 anys va quedar meravellada pels antics poblats sumeris del sud de l’Iraq, tan integrats al paisatge. A la Zaha li agradava dibuixar i ho feia francament bé. Després de llicenciar-se en ciències exactes a la Universitat nord-americana de Beirut, el seu pare, cap del Partit Progressista Iraquià, i la seva mare, mestressa de casa, van decidir donar-li suport i ben aviat va deixar la seva família a l’Iraq per iniciar la seva aventura europea, passant per Suïssa primer, i per Anglaterra més tard.

Londres, finals dels 60. Amb el boom del petroli  eclosiona també el món de la música, la cultura, la moda, s’escurcen les faldilles i els cabells de les noies i la Zaha entra en el reduït cercle de la jet-set londinenca com una àrab progressista i amb diners. Anava de festa en festa, de club en club,  sopars a París, boîtes... I entre tanta disbauxa encara té temps de diplomar-se en arquitectura per l’Associació d’Arquitectes de Londres, on decidirà quedar-se, abandonar l’Office of Metropolitan Architecture després de 3 anys treballant amb els millors i obrir el seu propi despatx l’any 1979.

Els seus edificis parlen de llibertat. Zaha Hadid desafiava la gravetat amb els seus projectes, treballant obsessivament les corbes i presentant configuracions espacials complexes de materialitzar, tot i que no impossibles. En els anys difícils, els seus dibuixos guanyaven concursos que no aconseguia materialitzar i, de fet, l’arquitecte Norman Foster li va prendre de les mans l’Òpera de Cardiff, concurs que ella va guanyar però que injustament van concedir  a l’anglès.

En les seves pròpies paraules el fet de ser “immigrant, àrab, dona, autosuficient i que feia coses rares” no li va posar les coses fàcils en una societat clarament classista, racista i patriarcal. Tot i així, ella va fugir de la comoditat i va apostar per la innovació sempre. 

L’any 2004 li arribava el reconeixement internacional amb el premi Pritzker, la màxima condecoració per a un arquitecte i l'única dona que l’ha rebut, de moment. El preu que va haver de pagar per arribar a l’Olimp del deconstructivisme va ser intencionadament car: renunciar a tenir una família a l’ús i passar-se la vida d’aeroport en aeroport sense gairebé espai personal propi. Tenia un equip de 250 arquitectes treballant al seu despatx de Londres.

Era exigent, rotunda, diva i tenia una tos sonorament gutural provocada per les freqüents bronquitis que patia. La setmana passada mentre enllestia un nou projecte a la ciutat estatunidenca de Miami, els seus bronquis s’inflamaven, les vies respiratòries se li estrenyien i un petit fil d’aire era incapaç d’aguantar la robusta arquitectura del seu cos. Moria d’un infart de miocardi als 65 anys d’edat.

“Si existeixen 360 graus, no hi ha cap motiu per restringir-me a un de sol”. Zaha Hadid (1950-2016).

*A més del Pritzker, també va rebre el premi Mies van der Rohe d’arquitectura, el Praemium Imperial o la Reial Medalla d’Or de l’Institut Britànic d’Arquitectes, entre d’altres reconeixements internacionals.

Alguns dels seus edificis més emblemàtics:

Estació de bombers Vitra (Weil am Rhein, Alemanya)

Centre cultural la Heydar Aliyevfue (Baku, Azerbaidjan)

Guangzhou Opera House ( Guangzhou, Xina)

Museu Nacional d’Art del segle XXI (Roma, Itàlia)

Centre d’Art Contemporani Rosenthal (Cincinnati, EUA)