el viatge del beagle (o una part)

El 27 de desembre del 1831 un joveníssim Charles Darwin partia amb el Beagle des d’Anglaterra rumb cap a l’Amèrica del Sud. En Charles, que va patir l’agonia i la mort de la seva mare essent un nen de només 8 anys, havia heretat l’ideari progressista dels seus avis, l’Erasmus Darwin, metge i inventor, i en Josiah Wedgewood, un home fet a sí mateix i fundador de les ceràmiques angleses que porten el mateix nom (encara ara a l’actualitat). Això, i passar gran part de la seva infantesa amb ells, va permetre en Charles captar les incoherències i les injustícies que altres membres de la seva mateixa classe social no veien.

La perspectiva de descobrir noves aus i nous escarabats va ser el que va atraure en Darwin a l’hora de marxar cap al continent americà; però no va poder evitar adonar-se de la carnisseria que els europeus estaven duent a terme. L’arrogància colonial, la institució de l’esclavitud, l’eliminació d’innombrables espècies per a l’enriquiment i divertiment dels invasors, les primeres depredacions del bosc pluvial tropical, en resum, molts dels delictes i estupideses que avui ens inquieten, van preocupar en Darwin durant un moment en què Europa estava convençuda que el colonialisme era un mer benefici per als incivilitzats, que els boscos eren inesgotables i que les plomes del martinet per a les barreteries de les senyores durarien fins al Dia del Judici Final.

En el seu llibre d’aventures, El viatge del Beagle, relata en primera persona les seves desavinences amb el capità del vaixell, FitzRoy, pel seu discurs conservador, racista i integrista:

“Mentre érem a Bahia, al Brasil, en FitzRoy defenia i elogiava l’esclavitud, que jo abominava, i em va dir que acabava de visitar un gran esclavista que havia portat al seu davant molts dels seus esclaus i els havia preguntat si desitjaven ser lliures: tots havien respost que no. Aleshores jo li vaig preguntar, no sense certa sorna, si ell creia que les respostes dels esclaus eren vàlides en presència del seu amo. Això el va fer enrabiar moltíssim i va dir que ja no podíem viure junts, doncs dubtava de la seva paraula.”  

El viatge del Beagle es considera el llibre que va traçar una línia divisòria en la història de la ciència, perquè va ser durant el transcurs de l’expedició narrada quan el naturalista va començar a acumular un gran conjunt de proves, no intuïtives, sinó amb dades, que demostren la realitat de l’evolució per la selecció natural, donant una resposta científica a l’origen de l’home i, per tant, contradient del tot la versió literal del Gènesi.

El dia previ de la partida del Beagle, el 26 de desembre del 1831, Darwin havia tingut un atac d’ansietat i fortes taquicàrdies. Durant tota la seva vida aniria patint freqüents atacs d’angoixa, brots profunds d’esgotament i depressió, precisament -diuen- per les reaccions que la seva feina podien produir en Déu i en el públic. Anys després de casat amb la seva dona Emma, li confessaria a aquesta en una carta que s'havia fet molts tips de plorar en solitud, per aquesta lluita seva de demostrar amb fets allò que va més enllà de la nostra comprensió.

Em caldria més d’un llibre i tota una vida per narrar l’apassionant biografia i obra d’aquest home que va capgirar del tot la resposta de l’on venim i va portar nova llum cap a l’on anem. Sovint penso que ens embardissem en debats estèrils, buits de contingut real, especialment en l’era virtual que ens ha tocat viure, on -per excés- tot passa a la velocitat de la llum, i el que es pitjor,  on es devaluen els models a seguir perquè, de fet, es passen totalment per alt. I és una pena. En la meva constant recerca del per què i del com estem aquí, per casual o fortuït que sigui el motiu (mai diví per convicció personal), us asseguro que trajectòries com aquesta m’emocionen, em motiven i gaudeixen de tota la meva admiració.

Bibliografia:

The voyage of the Beagle. Charles Darwin (London: J.M.Dent & Sons Ltd. 1906).