breu proclama pel 2016

-Llegir Llibreries del Jordi Carrión, m’agraden molt les seves cròniques (el tinc pendent des de fa massa temps i sóc molt inconstant en les lectures).

-Escriure un nou llibre, amb tot l’esforç i repte de què requerirà. I també l’aprenentatge i catarsi que suposarà.

-Trucar més els meus. De fet, mai he deixat de fer-ho i valoro molt les persones que em truquen i parlen (especialment els meus pares). Explicar foteses, coses del dia a dia, la immediatesa. Com què haig de comprar quan surto de la feina o si he menjat un entrepà d’hamburguesa per dinar.

-Continuar amb la meva rutina de córrer pels camins que m’acosten cap el Sui, o cap a Llinars. Respirar aire fresc. Travessar la natura. Veure la claror entre els arbres.(Escrit queda molt poètic i cursi, però són coses gratuïtes, palpables, súper accessibles i gratificants).

-Estimar molt. Emprenyar-me menys. Riure de gust.

-Seguir fent pessigolles als meus fills abans d’anar a dormir. Tenen 9 anys, un diariet de somnis i aquella il·lusió tremenda en rebre els bons resultats de les notes de final de trimestre (em recorden tant la meva infància...)

-Menjar més fruita, descobrir i gaudir de noves músiques instrumentals, pintar la casa, visitar –almenys- una vella ciutat europea, recórrer els seus carrers, la seva llum, la seva gastronomia, la seva història i guardar-ho al meu arxiu biogràfic.

-Subratllar els llibres com sempre, arrencar les planes interessants dels diaris, anotar conclusions a les pàgines, cercar sinònims, sumar amb les “is” i punts, mirar des d’altres angles, angles que s’aproximin el màxim als 360º, qüestionar-me i trobar el sentit a les coses com ho he fet fins ara.

-Veure alguna pel·lícula d’estrena o clàssica. De caire històric, biogràfic o documental. Tot i que n’hi ha de musicals molt bones... Ara ja no se’n fan?

-Donar les gràcies per tenir bona salut, espai, hores i persones amb qui compartir-la.

-I senzillesa. Tots tenim coses per ambicionar. Amb més o menys mesura. A curt o més llarg termini. Per molt que ens encaparrem a voler arreglar el món o criticar la resta, al final el que compta són aquestes petites coses. Tot i que ben pensat, són molt grans.

(Mentre acabo d’escriure aquesta entrada el meu fill Gerard m’explica el seu somni d’avui: es prepara per al partit d’hanbol, quan una nena de la seva classe es casa amb algú altre que no recorda i finalment apareix el seu amic Marc que el ve a buscar abans de començar el partit a Cardedeu. I s’acaba el somni. “ No ho entenc gaire” em diu.)

Que senzills els somnis dels nens. I que complicat que ho fem els adults.

Bon Nadal, un any més,  des de la Bústia Groga.

el cel sobre Praga l'any 1998