Antoku i el cranc samurai

De les primeres hores del dia podria resumir converses que roden lentes encara, a força de despertar-nos a poc a poc, a mesura que els rajos solars s’escolen ràpidament per les nostres estances, mudes i fosques tota la nit. Podria allargar moments de cafès acabats de fer mentre avancen fugaçment les agulles d’un rellotge que no porto. I de les darreres hores, omplertes de rutines i imprevistos, el cansament acumulat gairebé no em deixa decidir ni què fer.

Mai he tingut rellotge, tot i que que els rajos i el cansament m’indiquen el canvi ordenat a les estacions i la manca d’energia vital cap al final del dia. La natura –amb o sense la nostra influència- té els seus propis mecanismes per seguir funcionant. I és respecte a això últim que us vull explicar una petita història amb aparença de llegenda.

L’any 1185 l’emperador del Japó era un nen de set anys anomenat Antoku. Ell era el cap (nominal s’entén) de la tribu samurai Heike, en aquell moment embolicats en una llarga i sagnant guerra contra una altra tribu samurai, els Genji. Totes dues estirps lluitaven aferrissadament per posseir el tron imperial. El 24 d’abril del 1185 a les tranquil·les aigües del mar Interior del Japó, actualment molt transitat per vaixells de mercaderies, va tenir lloc la batalla naval definitiva amb el petit emperador a bord. Els Heike van ser superats en nombre i tàctica, morint molts en mans de l’enemic. Els que no ho van fer es van llençar al mar i van morir ofegats.

Antoku acabava de fer set anys, tot i que semblava més gran, tenia la pell bruna i fina, a més d'una llarga melena negra que li cobria les espatlles. Amb la mirada sorpresa i espantada li preguntà a la seva àvia, la Dama Nii: “on em vols portar?”

Ella va mirar el jove sobirà mentre les llàgrimes li lliscaven pel seu rostre i el va consolar, acariciant el seu cap i lligant els seus cabells al seu vestit de color cru. Encegat per les llàgrimes el nen uní les seves belles manetes. Mirant primer cap a l’est s’acomiadà del déu Ise. Després, mirà cap a l’oest per repetir el Nembusu (una oració budista). La Dama Nii el va agafar fortament entre els seus braços, al mateix temps que deia “en les profunditats de l’oceà resideix el nostre capitoli”, i s’enfonsà amb ell per sota de les onades.

Tota la flota Heike va quedar destruïda. De l’etnocidi només van sobreviure 43 dones, que van ser obligades a fer treballs forçats i favors sexuals als pescadors propers a l’escenari de la batalla. En commemoració d’aquell dia, cada 24 d’abril, els descendents dels pescadors i les dones Heike desfilen amb tocat de cànem negre fins al mausoleu de l’emperador a Akama.

Els pescadors diuen que els samurais Heike es passegen encara pel fons del mar Interior, amb forma de crancs. Es poden trobar en aquest mar crancs amb curioses senyals i formes al seu dors que s’assemblen espectacularment al rostre d’un samurai. Quan es pesca un d’aquests crancs no es menja sinó que es torna al mar en honor als seus avantpassats.

Com és possible que el rostre d’un guerrer quedi gravat a la closca d’un cranc? D’entre les línies hereditàries del cranc, hi va haver una fa milers d’anys, que casualment s’assemblava lleugerament a un rostre humà. Fins i tot abans dels fatals successos dels Heike, els pescadors podrien haver sentit escrúpols a l’hora de menjar-se un cranc antropomorf. En el moment de tornar-lo al mar varen posar en marxa de manera inconscient un procés evolutiu en el crustaci. Si ets un cranc amb closca corrent se’t menjaran i tindràs poques opcions de tenir descendència. Si la teva closca s’assembla a una cara podràs tenir més descendència perquè et tornaran al mar. Per descomptat, això no té res a veure amb el que els crancs "desitgen". La selecció ve imposada des de l'exterior. És el que es denomina la selecció artificial.

Pot sonar a xinès o a japonès en aquest cas, però Charles Darwin ja ho explicava molt bé a l’Origen de les espècies:

“L’home exposa involuntàriament éssers orgànics a noves condicions de vida, després la natura actua sobre l’organització i causa la variabilitat. A la Terra neixen més individus dels que poden sobreviure... l’avantatge més lleugera d’un ésser sobre la resta amb els quals entra en competició, o una adaptació millor, per petita que sigui, als condicionants físics que l’envolten, canviarà l’equilibri al seu favor.”


Biliografia i documentació:

- "The Tale of the Heike". C.Benfey. The New York Times. Gen.2013.
- "Ever since Darwin: Reflections on Natural History". Stephen J. Gould ( W.W. Norton, 1977).