una nova vida a l'estranger ( a new life abroad )

Des de fa gairebé 2 anys l’Eddy es lleva cada matí a la llunyana,  càlida i enorme ciutat xinesa de Guangzhou, on treballa per a la firma catalana de disseny industrial Stimulo. Té 25 anys,  és graduat en Comerç Internacional per l’ESCI a la UPF ( Universitat Pompeu Fabra) i, a data d’avui, ja ha viscut i treballat a 5 països de 3 continents diferents. Les últimes vegades que he vist el meu nebot ha estat a alguna festa de comiat en què familiars i amics l’hem anat a dir un adéu desitjant sempre que fos un fins aviat. És un dels 19.700 joves catalans que han hagut d’emigrar en els darrers 5 anys a la recerca de feina.

Al centre de la fotografia, l'Eddy durant un nou projecte per a Stimulo.
In the middle of the picture, Eddy working on a new project for Stimulo.

L’altre dia vàrem tenir una xerrada de caire informal via xat pel Facebook i,  després de creuar  una amistosa conversa familiar, li vaig demanar si accedia a respondre’m unes preguntes que passo a transcriure ( més o menys) a continuació :

J: A la família sempre t’ hem considerat un jove molt independent i potser més madur del que et pertocava per a la teva edat. Recordo que ja llegies el diari de l’avi Pere quan encara eres un nen, et vas passar la teva infància “ maquinant” la teva vida d’adult?

E: No exactament. Recordo que de ben petit volia ser veterinari o paleta però, després d'un accident en bici d'un amic meu, se'm van treure les ganes. De petit mai vaig imaginar que acabaria vivint a l’estranger. De fet, la meva mare sempre em deia que era molt casolà i m’animava a sortir més al carrer.

J: Des de l’actual crisi que arrosseguem fa 7 anys, novament es parla molt de l’emigració del jovent a l’estranger com a única sortida per trobar feina, personalment quan vas decidir donar aquest pas? Per què? 

E: L’any 2009, a segon de carrera, vaig marxar un estiu a treballar a Malta amb l’objectiu d’aprendre anglès. I la veritat és que l’experiència va ser molt enriquidora. Però va ser  l'any següent, quan vaig anar a Singapur, que vaig prendre la decisió. Va ser el primer cop que vivia a una gran ciutat, en aquest cas, una de les ciutats més globalitzades i cosmopolites del món. Allà vaig conèixer un munt d'expatriats que m'explicaven històries molt interessants. Durant aquells mesos també vaig viatjar molt per Àsia, i va ser aleshores quan vaig decidir que passaria un temps lluny de casa. És evident que la crisi va ser un factor determinant per prendre aquesta decisió. Les oportunitats pels joves catalans eren molt limitades el 2011, i vaig pensar que era el moment perfecte per marxar i formar-me com a professional i persona a l'estranger.

J: Actualment, en què consisteix la teva feina?

E: Des de Guangzhou, on tenim una petita oficina, m'encarrego de desenvolupar el negoci a la Xina; de buscar empreses xineses interessades en el disseny català. Sóc l'interlocutor entre l'equip de disseny de Barcelona i l'empresa xinesa. A més a més, intentem promocionar la marca Barcelona com a referent del disseny al món.

L'Eddy atenent una trucada durant un dels seus viatges de feina a Hong Kong.
Eddy at the phone during a business trip in Hong Kong.

J: Ha estat difícil adaptar-te a una cultura tan diferent com la Xinesa? Em podries dir els pros i els contres de ser aquí?

E: Després de dos anys, podríem dir que encara segueixo en procés d'adaptació. El cas de la Xina és un món apart. És una civilització mil.lenària en què els valors i la manera d'entendre la vida són completament diferents als d’occident. És per això que mai deixes d'aprendre i de sorprendre’t amb les situacions del dia a dia. Una de les coses que més valoro d'estar aquí és veure el procés d'un país que ha passat de ser pobre a ser primera potència mundial. És impressionant el creixement econòmic tan veloç que ha agafat la Xina. Per altra banda, professionalment també s'aprèn molt. En un sol dia a Guangzhou et poden passar moltíssimes coses, tan en quantitat com en qualitat. A Europa tot és molt més tranquil. El fet de conviure amb una cultura tan diferent et fa eliminar certs prejudicis de per vida. Com a factor negatiu remarcaria principalment la contaminació i el ritme de vida frenètic. A vegades et ve de gust una mica de descans, però la velocitat amb què es viu a la ciutat no t'ho permet. Òbviament, la distància amb la família i la llunyania amb Europa també són factors que pateixes de tant en tant i t'entristeix...

J: Parles xinès? En quin idioma et comuniques normalment?

E: Quan vaig arribar només sabia dir "gràcies" i "hola" en mandarí. Amb el temps he après el mandarí de supervivència, aquell que em permet tenir converses molt bàsiques als restaurants, mercats o amb els taxistes. És una llàstima però encara no m’he posat amb el mandarí. A vegades em fa por aprendre'l i després haver-me de quedar aquí durant molt de temps. És evident que si aprens xinès és per quedar-te a la Xina o tenir relacions amb xinesos, i  d’això no n'estic del tot segur. Tot i així, el mandarí no m'acabaria de ser útil del tot, ja que aquí a Guangzhou i Cantó es parla Cantonès, una llengua molt diferent al mandarí. Per als negocis parlo anglès sempre que puc. Tot i que, de tant en tant, he d'anar a algun local perquè em tradueixin.

J: Sembles un noi molt valent, però... de què tens por?

E: Tinc por d’haver d’acabar vivint fora tota la vida. La veritat és que m'agradaria poder tornar algun dia i quedar-m'hi per sempre... I, evidentment,  tinc por del distanciament que es crea en la relació amb la família i els amics. Quan marxes per primer cop penses que tot seguirà igual, però amb el temps t’adones que no... Els kilòmetres, les moltes hores de diferència... Poc a poc comences a fer la teva vida, i ells continuen fent la seva sense tu, és clar. Cada cop que torno se'm fa dur veure que ja no formo part de la seva rutina ni, en certa manera, de les seves vides... És el preu que hem de pagar quan estem tan lluny.

J: Aquí hi ha gent amb molt bona formació, però a fora de les nostres fronteres també. Es dura la competència? Creus que la joventut catalana està prou preparada per a enfrontar-se al món real dels negocis?

E: Bé, si ets pioner i vas a ciutats no gaire globalitzades, la competència no és tan forta. Ahir, per exemple, era a Shanghai i allà la competitivitat és tant o més elevada que a Nova York, Londres o París. Tot i que si vas a països i ciutats menys globalitzades com Guangzhou, la competència és molt menor. Aquí, on visc jo, amb l'anglès és suficient per trobar feina; en canvi a Shanghai i Beijing, on hi ha molts estrangers, sense xinès ho tens molt més complicat. Afortunadament les noves generacions catalanes cada cop estan més preparades. La majoria parlen anglès, i molts d'ells ja parlen una quarta o cinquena llengua. La veritat, és tot un orgull anar pel món i conèixer catalans  a qui els hi va molt bé les coses.

J: Per concloure, què t’agradaria que et preguntés?

E: Doncs no ho sé...m’enganxes en fred. Després de tant de temps fora, tothom et pregunta sempre el mateix... els típics tòpics. I t'acabes cansant de repetir-te en les respostes. Prefereixo explicar les meves experiències amb temps i calma, perquè és en els petits detalls on la gent es queda més sorpresa. Són les coses que no es veuen ni s'expliquen als mitjans de comunicació. Però a vegades penso que per a algú que mai ha estat aquí es fa difícil d’entendre.

Ens acomiadem amb petons i abraçades virtuals, i quedem que ens veurem l'any vinent. Aquests Nadals els passarà lluny de la família. I li confesso, entre les línies del meu comiat, que tots a casa estem molt orgullosos d'ell.

a new life abroad

Since almost 2 years ago, Eddy wakes up every morning in the far, warm and huge Chinese town of Guangzhou, where he works for Stimulo, a Catalan industrial design’s company. He is 25 years old, he’s got a degree in International Business at ESCI in UPF (Universitat Pompeu Fabra) and, up to date, he has already lived and worked in five countries from three different continents. Last few times I have seen my nephew was in a good-bye party, where relatives and friends have been waving bye to him, while wishing to see him soon. He is one of the 19.700 young Catalans that were forced to travel abroad for work in the last 5 years.

A few days ago, we had a friendly chat via Facebook, and taking profit of the relaxed situation, I asked him to answer some questions that I just transcribe (more or less) here below:

J: Our family has always taken you as a very independent young man and probably more mature than what could be expected for your age. I remember that you were still a kid when reading grandpa Pere’s newspaper. Did you spend your childhood working out your future adult life?

E: Well, not exactly. I remember that when I was a kid, I just wanted to be a vet or a bricklayer but, after a friend’s bicycle crash, I lost the interest. When younger, I never imagined that I would end living abroad. By the way, being a child, mum always told me that I was too home-loving and encouraged me to go out.

J: Since we are bearing the current crisis for 7 years already, some talk again about the young people emigration as the only way to find a job. In your case, when did you made up your mind to go ahead? And why?

E: In 2.009, in my 2nd year at the University, I travelled on summer to work in Malta, with the intention of learning English. Actually, the experience was very much enriching, but was the next year, when I went to Singapore, where I took the decision. That was the 1st time that I lived in a big city, in this case one of the most globalized and cosmopolite all over the world. There, I met a lot of exited people that told me very interesting stories. During those months I also travelled a lot by Asia, and then I just decided that I would spend some time away from home. Of course crisis was a decisive factor. The chances for youngsters in 2.011 were very poor and I thought that would be the right moment to leave and improve professionally and personally  in a different country.

J: Currently, what is your job?

E: From Guangzhou, where we have a little office, I work on developing business in China. I look for Chinese companies interested in Catalan design. I’m the interlocutor between the team in Barcelona and the Chinese company. On top of this, we try to promote the Barcelona Brand as a design reference worldwide.

J: Has it been difficult to get adapted to a so different culture such as the Chinese one? Could you tell me what are the pros and cons of being here?

E: After 2 years, we could say that I’m still in adaptation process. China is a different world. It’s a millenary civilization where principles and the way of understanding life are completely different to Occident. That’s why you never stop learning and getting surprised with the daily situations. One of the things I value the most of being here is to be witnessing the process of a country that has developed from poverty to become the 1st world power. It’s just impressing the such fast economic growth of China. On the other hand, professionally I learn a lot. In one single day in Guangzhou can happen so many things, as much quantitatively  as in quality. Perhaps in Europe everything is more relaxed. The fact of getting along with such a different culture makes you get rid of some prejudices for life. As a negative factor, I would mainly re-mark the pollution and the frantic lifestyle. Sometimes you feel like resting a little, but the rhythm of the city doesn’t give you the chance. Obviously, distance to family and every one in Europe is also a pain and makes you sad now and then.

J: Do you speak Chinese? What language do you regularly use?

E: When I arrived I could only say “thanks” and “hello” in Mandarin. After this time, I’ve learned the survival Mandarin, enough to have very basic conversations in restaurants, markets or with the taxi-driver. It’s a pity but I haven’t yet tried to study Mandarin. Sometimes, I’m afraid to learn it because, after that, I could stay here for very long. If you learn Chinese is to be here or to keep in contact with the Chinese people, and that’s something I’m not sure about. However, Mandarin would not be useful in Guangzhou and Canton, as they here talk Cantonese, which is very different to Mandarin. In business I talk in English whenever I can. Although sometimes I have to go to a place for translation.

J: You seem to be a courageous guy. But, what do you really fear?

E: I’m afraid of being forced to live away all my life. Actually, I’d like to can get back some day and stay forever… and, obviously, I’m afraid of distancing from family and friends. When you leave by first time, you think that everything will remain the same, but with the time you realize that not. Kilometers and hours of distance… Slowly, you start to make your own life and they continue theirs without you. Every time I get back it’s taught to see that I’m not part of their daily routines nor, somehow, their life. That’s the prize we have to pay for being so far away.

J: There is people here with very good training, but out of our borders too. Is it the competition hard? Do you think that Catalan young people are prepared enough to face the real business world?

E: Well, if you are a pioneer and go to not too much globalized towns, the competition is not so hard. Yesterday, i.e., I was in Shanghai and, there, the concurrence is same or even bigger than in New York, London or Paris. If you go to places less globalized like Guangzhou though, the competition is much lower. Here, where I live, English is enough to find a job, when in Shanghai or Beijing, plenty of foreigners, without speaking Chinese it’s much more complicated. Hopefully the new Catalan generations are more trained every day. In fact, most of them can speak English and many can already speak a fourth or fifth language. Honestly, it’s a honor to go around the world and meeting successful Catalan young people.

J: Finally, what would you like me to ask?

E: Well, I don’t know what to say right now… After so long away, everybody ask the same questions… The typical cliché. And you end up getting tired. I prefer to tell my experiences calmly and slowly, because is in the tiny details where people get caught by surprise. It is the kind of things that are never in the media. But sometimes I think that to someone that has never been here, that’s something hard to understand.

We give virtual hugs and kisses and plan to meet each other next year. Next Christmas he will be away from his family. And I confess to him, among my good-bye lines, that we are all, at home, very proud of him.