tracy: història d'una instantània

NOVA YORK, tardor del 1988.

La companyia discogràfica de la Tracy Chapman busca el fotògraf idoni per fer-li un reportatge fotogràfic per a la premsa especialitzada. La cantautora nord-americana ja havia fet alguna sessió amb artistes de renom, però el resultat no li acabava de fer el pes. Sabien que la noia acabaria despuntant en el món de la música i necessitaven algú amb qui la cantant tingués un cert feeling. Per sort van ensopegar – o més exactament, van anar a buscar -  amb la fotògrafa anglesa, que desconeixia (jo, i la Tracy en aquell moment també), Janette Beckman.

Abans de la sessió, la Tracy i la documentalista van anar a  fer un volt per l’East Village novaiorquès. Van xerrar de política, de música i d'aquelles coses tan latents en les cançons de la Chapman com el racisme a Amèrica, l'atur, la pobresa i la violència de gènere. S'aturaven les hores i començaven a encendre's els fanals del carrer mentre es prenien un cafè a una cafeteria local. Tots aquests components units van ser motiu suficient perquè l'artista i activista afroamericana se sentís prou còmoda i va ser allà, entre uns culturalment vius carrerons del barri est de Manhattan, on la Janette li va fer aquest retrat que us mostro a dalt (he respectat el tamany original expressament, tot i que se surt del marge establert per l'encotillada plantilla de Blogger ).

En fi, que ahir em venia de gust escoltar-la (com avui) i, en acabat, se’m va oblidar fer-ho.

Fa un instant m'ha vingut novament al cap, mentre  escoltava un programa de ràdio on parlaven d’una cantant camerunesa que poc té a veure amb ella, tret que les dues són negres.

Sempre m'ha emocionat taral.lejar el seu lema “poor people gonna rise up and take what’s theirs” i m’agraden les bones històries, com aquesta, que són fruit de l’oblit.