l'opera dell'arte del cucinare

L’any 1561 el papa Pius IV va encarregar a Michelangelo Buonarroti la construcció de la porta Pia, una porta monumental que substituïa l’antiga porta romana Nomentana. Això va ser tres anys abans de la mort del genial artista de l’Arezzo. Per aquella època un altre artista dels fogons s’encarregava de preparar els àpats del mateix papa Pius IV. Possiblement també va servir algun plat a Michelangelo mentre es debatien entre els tres projectes de la porta que va presentar. Era Bartolomeo Scappi, un cuiner que es va interessar per noves maneres de cuinar més sofisticades i per ingredients recent importats d’Amèrica després del seu descobriment. De la seva anàlisi en va fer un llibre, pioner a l’època, que es diu l’Opera dell’arte del cucinare, on dóna a conèixer més de mil receptes innovadores, com pastes de full farcides de ricotta, o tartes salades de carxofes, tècniques d’escabetxat o plats més exòtics com el "cuscus alla moresca". En aquest llibre del 1570, es descriu en detall la cuina papal, d’on s’extreu la primera imatge que he penjat i on es poden apreciar les senzilles, però efectives, taules de treball culinàries. 

Aquestes taules ja llavors eren hereves de la tradició dels artesans romans i medievals, que feien servir bancs de treball on poder treballar còmodament la fusta fins que van evolucionar als bancs d’ebenisteria actuals. Les premisses, tot i que no escrites, eren l’ordre, la claredat i la disposició adequada de les eines i els materials. 

Prenent com a base aquests criteris, la investigadora Erna Meyer va assessorar un grup d’arquitectes per a una exposició l’any 1927 de la Deutscher Werkbund a Stuttgard, en què aconsellava col·locar els estris de cuina tal i com es faria en un taller d’ebenisteria. D’aquí la font d’inspiració dels moderns bancs de treball a les cuines d'avui.

banc de treball de l'empresa alemanya Bulthaup.

En tots els textos que escric ha d'haver un fil conductor i motivacional. Amb aquest concloc aquesta petita sèrie de post-càpsula que he fet a partir del denominat corrent Arts and Crafts i que he volgut concretar en tres exemples molt específics.  Una comunitat protestant, un arquitecte amant d'aquest corrent i una taula de treball inspirada en la dels tallers d'ebenistes. Ara que els he acabat puc dir que m'he quedat amb les ganes de visitar Grunewald i la casa Bernhard. Espero anar-hi algun dia.

das englische haus

Quan l’arquitecte Hermann Muthesius tenia 35 anys li van proposar treballar d’agregat cultural a l’ambaixada prussiana de Londres. Ja havia treballat per a una constructora alemanya a Tòquio i després com a arquitecte d’obres públiques a Berlin. La seva principal missió a Anglaterra era fer d’espia del gust britànic per fer les coses, així, tal com sona. Va analitzar cases i maneres domèstiques de viure, i d’allà en va extreure un informe que acabaria publicant en un llibre sota el nom de Das Englische Haus. De tot el seu estudi li van interessar especialment la funcionalitat, la modèstia i l’honestedat amb l’ús dels materials del moviment Arts and Crafts importat des dels Estats Units cap a finals del XIX. A Londres s’hi va passar vuit anys, fins que torna a Berlin el 1904 per encàrrec de l’enginyer i empresari Eduard Bernhard, que li demana construir per a ell una casa de camp al més pur estil anglès, d’espais amplis i lluminosos, de línies austeres en contraposició al modernisme de l’època. Llavors encara treballava com a assessor per al govern prussià, però essent com era admirador de la cultura anglesa i obertament crític amb la qualitat dels productes industrials alemanys com a conseqüència del mecanicisme en la seva producció, aviat s’apartarà d’aquesta manera de concebre el disseny i l’any 1907 funda la Deutscher Werkbund, una associació mixta d’arquitectes, artistes i industrials, que va ser la que establir les bases de l’arquitectura moderna. 

Tant Le Corbusier, com Mies van der Rohe, com el fundador de la Bauhaus, Walter Gropius, van rebre una gran influència d’aquesta escola en els seus inicis, però el mateix Muthesius va ser crític amb aquest nou corrent que considerava superficial en les seves formes rectes i fredes. 

Us deixo dues fotografies de la casa Bernhard, una de l’exterior, i una altra de l’interior. El teginat de fusta del sostre és l’original del 1905 i em sembla meravellós, una picada d’ullet a l’Arts and craft de la manufactura del detall a mà. Das Englische Haus.

els shaker

Els shaker eren membres d’una comunitat protestant dels Estats Units fundada per l’Ann Lee la segona meitat del XVIII, quan va emigrar de Manchester cap a Nova York amb un grup de seguidors que agitaven els seus cossos mentre adoraven a Déu, d’aquí el seu nom tan revelador. Un cop instal·lats a la costa est del seu nou país van començar a donar forma als seus habitatges a través del fabricat artesanal de gran qualitat, seguint com a premissa la funcionalitat, l’austeritat i l’ús precís dels materials. Mentre a altres països durant el segle XIX dominava el corrent arquitectònic historicista, nostàlgic de temps passats, als Estats Units l’art pragmàtic dels Shaker era en ple apogeu. Els fusters d’aquesta comunitat eren molt receptius a les innovacions tècniques com la serra circular. El seu estricte ascetisme, l’absència d’ornaments i la seva clara orientació funcional van influir en el moviment Arts & Crafts d’Anglaterra i, més tard també, en la modernitat a escoles arquitectòniques com la Bauhaus. 

Per posar-vos un exemple concret i que coneixeu molt bé, l’objecte que millor representa l’estil de vida Shaker és segurament el llistó horitzontal de fusta que instal·laven a la paret i que s’equipava amb ganxos tornejats des d’on hi penjaven objectes de cuina, roba, petits mobles o fins i tot les cadires mentre fregaven el terra de les cases. 

Deia l’Oscar Wilde que si la natura fos acollidora no hauríem inventat l’arquitectura. L’home és un dels animals que al llarg dels anys ha mirat de refugiar-se de les inclemències del temps, primer en coves, més tard en cases i edificis de pobles i ciutats. Alguns sabeu del meu interès pel disseny arquitectònic i d’interiors i de les històries -i història- que hi ha al seu darrere. No sé si me’n quedaran tres o quatre, però amb aquest d’avui vull fer una sèrie de post-càpsula dedicats a la història del disseny d’interiors que com tot, va molt lligada als moviments socioeconòmics del món. El proper capítol el dedicaré a la història del Hermann Muthesius, precursor de la Bauhaus.

l'astrònom de vermeer

Mai com en cap altra pintura del Johannes Vermeer han tingut més sentit les extraordinàries teles que hi pintava. El món és per als curiosos, he pensat abans d’escriure aquesta entrada. És impossible anar-se’n a dormir sense haver après una cosa nova, perquè la vida és un univers infinit d’alteralitats amb la capacitat de sorprendre’ns quan les descobrim. La mirada permeable, els sentits que hi posem sobre les coses per poder-les relacionar entre elles és el que fa possible que ens sorprenguem. 

Ahir vaig estar veient un documental de la pintura de l’holandès nascut a la ciutat de Delft el 1632. He dit bé, de la seva pintura perquè de la seva vida se'n sap ben poca cosa, ni tan sols sabem de què va morir amb només 43 anys. De la vida dels artistes ens queda el que plasmen a la seva obra, però a mi sempre m’ha interessat més la dels pares d’aquests que no la seva pròpia, perquè em sembla que és on està la veritable resposta de les seves obres. La seva mare tenia una fonda, i el seu pare era teixidor de teles de seda i també marchant d’art, d’aquí la seva relació amb la pintura des de nen, i probablement també, malgrat no ho diguessin al documental ni ho mencionin en cap escrit, l’origen de la llum tan característica de les seves pintures. Se sospita que gairebé no es va moure del seu Delft natal, i sí que és veritat que té certa influència de la pintura italiana, especialment dels clarobscurs del Caravaggio, quadres que deuria veure al gran mercat de Delft, on hi tenia una parada d’art el seu pare, i on ell mateix exposava la seva obra. Em refereixo a la llum de la fonda que li va quedar clavada a la retina des de petit. En tots els seus quadres d’interior sempre hi ha un finestral sense cortines per on hi entra la claror cap a dintre de l’estança i dóna vida a una escena quotidiana on hi apareixen dones fent tasques domèstiques. És la vida arran de terra que a mi tant m’agrada com a narració. Mentre holanda s’expandia al comerç mundial i colonitzava països per terres exòtiques, les dones seguien feinejant a les cases dels Països Baixos. També a fora, la seva mare mateix va regentar una fonda i després va seguir amb el negoci del marit quan aquest va morir. Diuen els entesos que per pintar aquests quadres es necessita una gran precisió tècnica, que darrera de cadascun d’ells hi ha un gran treball d’esbossos previs que es van perdre i que en alguns podria haver emprat la tècnica de la cambra fosca, gairebé a la manera d’una fotografia, el que denota que era un home a qui li agradava estar al dia de les últimes tendències tecnològiques. 

Sempre m’han agradat els mapamundis. A l’habitació on escric hi tinc un planisferi de 1,5 x 1 metres penjat a la paret. Ara està per la cara física, segur que la van girar els nens un dia i, de fet, ja està bé, perquè és la menys canviant i la que més concorda amb la realitat. Al Johannes Vermeer també li deurien agradar molt els mapes, perquè en algunes de les seves pintures apareixen cartografies d’holanda i d’Europa penjades a les parets de les estances. També un globus terrestre, com en el cas del Geògraf i l’Astrònom que em van cridar l’atenció quan van sortir al documental. Coneixia La lletera, La jove de la Perla o la Vista de Delft, d’ell, però no aquests on hi apareix un globus terraqui i un científic amic seu que sembla ser l'Anton Van Leeuwenhoek. Em va agradar especialment l’Astrònom pel rostre de bonifaci del seu amic que, a més, sembla que posés expressament per a ell, pel rictus amb el mig somriure, com si li estigués dient, “vinga va, acaba això i anem a fer unes cerveses!”. L’Anton, com el Johannes, també va néixer a Delft el mateix any que el pintor barroc, el 1632. Es va guanyar la vida com a comerciant de teles, ofici que li va permetre desenvolupar amb gran destresa el que seria el microscopi modern, doncs per poder classificar la qualitat i el tipus de teixit s’emprava una lupa que quedava fixada al material i que ell va adquirir per al seu propi ús. Aquesta lupa encara s’empra ara perquè jo l’he vista usar al cap del departament tècnic de l’empresa on treballo. Però al Van Leeuwenhoek se li va ocórrer agafar-la i anar-la ampliant amb més lents per al seus estudis de bactèries i microorganismes. L’any 1677 va mencionar per primer cop els espermatozous en una carta enviada a la Royal Society, li encantava mirar bitxos, insectes, plantes o minerals a través del seu microscopi per tal d’esbrinar la seva estructura. Va fabricar més de cinc-centes lents durant tota la seva vida, malgrat que se li va criticar la seva falta de preparació acadèmica, i va escriure més de tres-centes cartes amb les seves observacions, moltes d’elles dirigides a la Royal Society de Londres. Va morir de vell, als 90 anys. D’entre les moltes tasques que va dur a terme no em consta la d’astrònom, però si és ell el de la pintura com diuen, m’agrada molt més aquest retrat del genial Vermeer que no l’oficial que li va pintar el Jan Verkolje.

L'astrònom de Johannes Vermeer, 1668.

imprescindible oxigen, el meu pròleg

Devia ser cap a finals dels vuitanta. Jo era una nena quan escrivia alguns poemes -sempre de tardes, durant la posta de sol- que desava en un calaix i després, desfent-me dels apunts i notes escolars, acabava llençant, no perquè em semblessin dolents, sinó perquè el veritable instant de glòria de la poesia és quan l’estàs sentint, i per mi, mesos després, aquells papers ja no tenien cap validesa. 

L’exercici d’escriure que he reprès anys més tard, m’ha fet aflorar en moments molt determinats de la meva vida la necessitat d’escriure poesia. És curiós com l’escriptura sempre t’acaba portant a la infància, d’alguna manera. L’arrel de tot. Deia en Charles Bukowski que la poesia és allò que succeeix quan res més pot. I així és. No et planteges, simplement surt. És com màgic. 

Ara que he crescut una mica més i el paper no ocupa lloc als meus calaixos, i per tant, no és excusa, he decidit publicar el meu primer llibre de poesia sota el títol d’Imprescindible oxigen, un poemari que recull alguns dels poemes que ja he anat penjant al meu bloc La bústia groga, però també molts altres totalment inèdits fins ara. En ells hi deixo estats d’ànim que es palpen a través de l’Univers, del paisatge, dels objectes i de les persones que m’envolten, així com la presa de consciència del temps com a eix vertebrador, però també erosionador, de les nostres vides. Vull deixar dit que el mateix automatisme que m’ha impulsat a escriure’ls és també el que en un passat em va portar a llençar-los, és per això he tingut dubtes a l’hora de publicar-los. Mai reescric la poesia perquè per mi té un caràcter present i concret. Fora d’ella el poeta deixa de ser poeta. 

Així que poc més puc afegir. Que per anys que passin, els versos els segueixo escrivint de tardes, durant la posta de sol, i que estic molt i molt feliç amb el resultat. 

Gràcies als lectors per aturar-se, inspirar fons i endinsar-se una estona en aquest Imprescindible oxigen.*

*Aquest és el pròleg que vaig escriure per al meu poemari "Imprescindible oxigen" i que podeu trobar aquí: https://www.amazon.es/Imprescindible-oxigen-J%C3%A8ssica-Roca-Satorres/dp/172631510X

unes sabates derby i aquell record del 86

Devia ser per Reis de l’any 1986. La tieta Cèlia em va regalar unes sabates tipus derby en pell de cocodril de color marró xocolata. Les havia comprat al Corte Inglés. Eren d’un estil molt francès, com molts dels gestos i l’estil garçon de la tieta. Un garçon molt femení i molt a l'avantguarda. S’hi va passar un temps a París i allà va conèixer la germana de qui seria el seu marit fins que va morir. Les sabates les vaig estrenar amb tota la il.lusió del món el primer dia de curs després de vacances de Nadal, també perquè les nàutiques que tenia blau marí ja se m’havien quedat petites i aquell nou parell em resoldrien les caminades fins a l’escola de part de l’hivern i també de la primavera. No recordo si duia pantalons o vestit aquell dia. Probablement portava els llibres de naturals i llengua guardats a la motxilla que duia penjada a l’esquena. Recordo la professora de naturals, la Pilar, que aparentava ser més seriosa del que era en realitat. I potser algú em dirà el nom del de llengua castellana, se m'ha esborrat, però no el seu nas, semblava el nas d'un boxejador, així com trencat en alguna baralla, i a més, l'home era corpulent i imposava, almenys als que eren a la darrera fila de xerrameca. Tant m'era, jo m'asseia al davant a veure què explicava. El cas és que duia les sabates posades, ho sé pel fet que explicaré ara. Jo anava xerrant amb dues amigues més amb qui baixava pel carrer dels pins fins a la cantonada del carrer Vic. Aquell trajecte em semblava llarg. Però no ho era. Quan ets nen tot et sembla lluny i gran i les distàncies i els minuts s'estenen molt, passen infinitat de coses en un espai que en realitat és curt. Però ho vius amb tota l'atenció del món perquè en aquell moment tu l'estàs construint el món. Tot d'una vaig escoltar una altra nena que reia al meu darrere. Una veu aguda que deia: mireu, mireu quines sabates més lletges que porta la del mig! I es partia de riure. Les altres que l’acompanyaven ho van fer amb menys entusiasme que ella, però també la imitaven. 

La del mig era jo. 

Vaig fer com si no l’escoltés. No em vaig girar ni un mil·límetre i vaig seguir amb la conversa, no recordo al voltant de què perquè me la va esborrar aquest fet. El més transcendent que tenia en aquell moment era el Doctor Slump que feien a quarts de sis i les classes de ballet dels dimarts i els dijous a la tarda. I si hi havia algun amor platònic incipient a la classe, jo almenys, ho portava en el més absolut secret i anonimat. Era una edat en què no teníem mals de cap i suposo que precisament per això aquella nena se’ls buscava a fora. Es deia Maite. Això sí que ho recordo. Vivia a prop del bar on hi teníem l’habitatge també, i un dia que jo passava pel seu portal va tornar a riure’s de mi, llavors no de les meves sabates perquè no les duia. Li vaig fer el mateix cas que la tarda que sortíem de l'escola, és a dir, cap. 

Després d’allò no em va tornar a dir mai més res, suposo que se'n deuria cansar, tot i que en el meu interior em preguntava què havia portat aquella nena a tenir aquella fixació en mi si ni tan sols em coneixia. Quan no havíem creuat ni una paraula. No li vaig guardar cap rancor. De fet, vàrem coincidir a batxillerat i teníem amigues en comú, i llavors em saludava molt correctament pels passadissos. Tampoc ens vam arribar a conèixer. I Imagino que les sabates dels altres ja no li semblaven significants perquè tenia altres preocupacions. Les pròpies de l’edat adulta de buscar-se nòvio, treure's una bona carrera per treballar, casar-se amb aquell nòvio que s'havia buscat i tenir fills. Això en el millor dels casos. No ho sé, li vaig perdre la pista, però m'encanten les sabates tipus derby. Ara en tinc unes altres en pell girada de color blau marí de la Camper i del dia que les vaig comprar tinc una altra història, però és massa trista i no la vull explicar. 

estius

Ludovico Einaudi

Esperes

No tu. Les esperes.

Glaçons desfent-se entre els palmells.

Els arbres, són als arbres.

Canten abans que caigui el sol.

I les ombres caient-se

Deixen llum a un espai.

T’enlluernen els pensaments.

Estius, alegres, indemnes estius.

Tempestes efímeres. Com la vida.

Calles. 

Tornen. 

Ressò d’onades. 

I el llúpol transformat en eloqüència.

Préssecs que esborronen la pell,

Llimones que exprimeixen lentes.

L’acidesa. El groc. Les gotes. 

Els estius en fred. 

Graus a la trentena. 

I a poc a poc les passes. 

Arrosseguen tardanes tots aquests sorolls. 

Càntics sota el cel. 

Blanc sobre blau. 

Permanent obert als estius.

Si l’imagines fosc 

Brillen sobre negre com espurnes.

Respires fons. 

Allà on les notes sempre seran com eren.

Estiu. Indemne estiu.