coses que mai oblidaràs

Coses que mai oblidaràs. Llegeixo entre els meus dits als fulls setinats d’un catàleg de Tacchini. Són mobles, objectes necessaris per a la llar que ens reconforten la vida. Formes que s’amollen als nostres cossos. És diumenge i em perdo entre sofàs d’estètiques cases a Monza, cadires en pell i acer a lobbys d’hotels novaiorquesos, o taules en marbre polit i faig a espais industrials de Milà. Em perdo i m’hi recreo. Entre la llum natural que s'escola pels grans finestrals d’un aeroport, o les copes de cristall que brillen dins d'un office sota la llum càlida d’una làmpada globus de sostre. M’imagino històries disteses, converses afterwork, i esperes estèrils temps enllà -avui pendents sota els missatges del whats- sobre aquells sofàs als lobbys. Ha hagut sempre un no-sé-què en aquest tipus d’interiorisme contemporani, que em crida des de fa molts anys a projectar una vida relaxada que només em permeto els diumenges. Amb sort mig dissabte, també. I que m’encanta. Mai he deixat de connectar-me a aquest tipus d’hàbits, ni d’escoltar l’Alicia Keys un divendres vespre després de la setmana laboral, ni d'aturar-me a observar els quinze minuts de l'albada, que transiten entre la foscor i la claror perceptible, ni de cuinar impulsivament plats de tota la vida un diumenge al matí abans del tercer cafè, ni de fer el vermut amb els meus fills, justament perquè em connecten a aquelles coses tan simples que fan la vida més amena. 

shakespeare mai ho va fer

Confesso que sóc una apassionada de la literatura del Charles Bukowski: directe, visceral, amb ànima, ritme i -deixeu-me dir- d’un reflexiu, que entre tanta sordidesa, és com una alenada d’oxigen enmig del món atrinxerat en què vivim. Diria que és l’únic autor que ha aconseguit que m’acabi les seves novel.les gairebé d’una sola tirada. I crec que és la seva coherència de pensament la que feia que els seus textos arribessin a molts lectors. QUIN ÉS EL SENTIT DE LA VIDA? És la pregunta que sobrevola sempre a tots els seus llibres. I és així perquè durant les moltes nits que va passar dormint al ras a parcs de Los Ángeles també se la deuria fer. Aquesta és una de les qüestions que toca al seu llibre de viatge Shakespeare mai ho va fer (de l'original Shakespeare never did this). 

L’any 1978 l’escriptor nord-americà no era encara gaire conegut als Estats Units, però sí a Europa, on va ser convidat pels seus editors a fer un tour de promoció per França i Alemanya. Era al mes de maig, i així ho narra al primer dels poemes que componen l’epíleg del diari i que em sembla d’una gran genialitat: un resum on els poemes narren el perquè d’aquell viatge i les visions més plausibles durant el seu recorregut europeu. Les esperes a les andanes ferroviàries, els borratxos alemanys, els francesos borratxos, les putes d’Hamburg, les inevitables comparacions amb la societat nord-americana, els records dels bombardejos de la Primera i la Segona Guerra Mundial, els sons de les campanes a l’església de Mannheim, els soldats a l’aeroport de Frankfurt, i encara en l’aire la tensió pel record dels atemptats de Munich 72. Poemes que traspuen contemporaneïtat, quotidianitat i una visió historicista de la societat. 

Després està el diari del viatge pròpiament dit. Vull dir l’inici del llibre i l’inici del viatge. Com a les seves novel.les entra de ple en l’acció, res d’elucubracions ni paisatges per on distreure’s. Cap a París va volar amb la seva parella i última dona, la Linda Lee, i allà el van entrevistar al programa Apostrophes. Fa temps que la vaig veure aquesta entrevista i a mi em va semblar que l’entrevistador va estar bastant impertinent amb l’americà. És cert -i així ho descriu al llibre- que l’escriptor es va emborratxar durant l’entrevista, però hi ha un moment en què Bernard Pivot li pregunta: “escolti, la seva infància va ser feliç o desgraciada?”. Per als qui avui hem seguit la seva obra tenim una aproximació de la que podia ser una resposta, però Bukowski va mantenir el tipus i va dir: “passi a un altre convidat, si us plau”. Llavors encara no havia escrit La senda del perdedor, tot i que més endavant en el llibre, explica com s’està plantejant escriure una novel.la sobre la seva infantesa però que encara no s’atreveix. Ho va acabar fent l’any 1982 i dóno fe de la duresa en què narra com el maltracta el seu pare quan era un nen. Al final, després que el presentador el fes callar amb més d'un "Shut up!", es va acabar traient l’auricular per on li traduïen del francès a l’anglès i va fotre el camp en ple directe. Però això només és l’inici del viatge, que enseguida enfila cap a Niça, on es troben amb la mare de la Linda i un tiet milionari que no els vol veure per l’escàndol de l’Apostrophes. Més tard i narrat amb un estil molt en la línia de les seves novel.les, ple de sarcasme i de diàlegs, arriben a Mannheim, Heidelberg, Hamburg, on fa una conferència multitudinària, i Andernach, la seva ciutat natal. 

M’ha agradat especialment aquest episodi que dedica a Andernach, pel to tan intimista que adquireix i perquè es retroba amb la seva infància a través d’un germà de la seva mare, el tiet Heinrich, de 90 anys, que li recorda en un anglès prou correcte, com es van conèixer els seus pares. La dificultat i el perill que implica escriure sobre altres persones és que a vegades et pots aproximar, és l’eix en què tu veus aquella persona, però la realitat, i això també ho sabem els que escrivim, és polièdrica i plena de matisos, per això també m’ha agradat que en aquest passatge d’Andernach, Charles Bukowski deixa que sigui el seu tiet qui descrigui al pare de l’escriptor, un sargent de les tropes americanes “perspicaç i molt intel.ligent”. 

Durant part d’aquest viatge també l’acompanya el seu traductor a l’alemany, Carl Weissner, a qui Bukowski té en especial consideració per la seva persona però també per la seva feina, i en fa èmfasi en més d’una ocasió. Ho menciono perquè sempre he pensat que la tasca que fan els traductors literaris ha de ser duríssima i, en canvi, està molt poc valorada. O això em sembla a mi. 

Hi ha un fet curiós en les lectures del nord-americà, i és que en les seves descripcions l’aparició d’ampolles de vi o cervesa és una constant, però no és precisament aquest el registre que queda en el meu cap. Queda la mirada a peu de carrer, l’acció ràpida del gerundi que la provoca (penseu en qualsevol -qualsevol!- tipus d’acció quotidiana, instintiva, vital), la ciutat viva fora dels ulls oficials, o la reflexió lenta que pocs volen escoltar. 

D’entre les moltes deliberacions que fa sobre l'estupidesa de les guerres, la incongruència de la política, la falsedat del matrimoni com a convenció social, n’he ressaltat aquesta sobre el seu ateisme i la mort: 

El Gran Deu posseïa massa armes per mi, era massa just i massa poderós. Jo no volia ser perdonat o acceptat o trobat, volia alguna cosa menys que allò, no gaire: una dona amb una mitjana honestedat en cos i ànima, un automòbil, un lloc on estar, alguna cosa per menjar i no massa mals de queixals ni rodes punxades, ni llargues malalties fins la mort; fins i tot un televisor amb programes dolents estaria bé, i un gos seria agradable, i molt pocs amics i bona fontaneria, i prou beguda per omplir els espais fins la mort, de la que (per ser un covard) tenia molt poca por. La mort tenia molt poc significat per mi. Era l’última broma d’una sèrie de bromes pesades. La mort no era un problema per als morts. La mort era una altra pel.lícula, no hi havia motiu per què preocupar-se. La mort només causava problemes als que quedaven enrere que tenien alguna relació amb el mort, i els problemes creixien de manera directament proporcional a la fortuna que deixava el mort. 

Charles Bukowski a Shakespeare mai ho va fer (Los Ángeles, 1979).

Bukowski al Markthalle d'Hamburg

l'últim sopar

Era una de les nits que vaig passar amb els nens a l’Alt Empordà el darrer mes d’agost. De fet, les altres nits ja n’havien caçat també. El Sergi era un pare de família que s’havia instal·lat a la casa de Montiró un parell de dies abans que nosaltres, amb la Marta i els seus fills, Joel i Ivet. A la casa hi havia més gent. Alguns es banyaven a la piscina abans de sopar. Altres, com jo o un senyor uruguaià, llegíem un llibre per esmorteir la calor i fer passar les hores. Després, quan Mart ja brillava per l’horitzó negre sobre les plantacions de pomers, ens quedàvem tots els hostes, ja sopats, una estona a la fresca del jardí del Mas Ribas. Era llavors quan començava la cacera. En Sergi, el Joel, l’Ivet i aviat afegint-se el fill de l’uruguaià i els meus bessons, tots corrien al darrere de dragons, cuques de llum i grills que agafaven amb un caçapapallones per deixar-los anar pel camp un minut més tard. El cert és que l’entusiasme infantil del moment era enganxadís, tot i que a mi no em feia gens de gràcia el dragó que portava entre les mans el més entusiasta de tots: el pare del Joel i l’Ivet. Els nens s’acostaven encuriosits a mirar la boca oberta del petit rèptil, i el Sergi, mentre exclamava “mireu, mireu, com treu la llengua! Toqueu-li la panxa, és súper suau!” em va dir amb un somriure d’orella a orella: “tu ara mateix deus estar pensant que sóc un flipat, però això és una passada!”. 

Realment se li notava passió pels animals i per la breu estada en què vàrem coincidir, semblava que gaudís tant o més que els nens jugant a descobrir petites espècies nocturnes. Quan em va dir aquella frase, vaig pensar que el millor que et pot passar a la vida és ser un flipat per la mateixa vida. I ser capaç d’expressar-ho i compartir-ho amb els demés. Crec que realment és una virtut que molt poca gent té i que admiro moltíssim. L’endemà al vespre va fer una gran tempesta d’estiu. Quan va passar van tornar a aparèixer els dragons, i van sortir alguns cargols que es posaven lliscosos al palmell els nens. Reien i xisclaven de l’emoció. Mart va quedar amagat entre llamps i núvols electrificats.

Al dia següent, la darrera nit, vam improvisar una barbacoa entre els que allà estàvem. Homes, dones i nens de l’Uruguai, Argentina, França, el Maresme i el Vallès. Tot un mix humà amb amanides, carn a la brasa i vins negres per compartir. Després, quan Mart ja ho indicava, va arribar l’hora de la cacera, de la disbauxa i felicitat infantils que, un cop més, van acabar envoltant aquell últim sopar.

tintoretto pintant la seva filla morta

Fa dies que tinc el Cosmos damunt del sofà. També a fora, envoltant-me, però en èpoques de transició i canvis d’estació, m’agrada fullejar aquest llibre del Carl Sagan de qui sempre aprenc coses. L’important d’aprendre, crec, és ser permeable a tot tipus de realitats i anar una mica més enllà del que se’ns mostra al davant dels nostres ulls. Ser curiós, que és la manera de descobrir, sorprendre’s i aprendre altres realitats que no se’ns havien mostrat i que descobrim per nosaltres mateixos. Els camins poden ser infinits, com el Cosmos que ens envolta. 

Estranyament, avui, després de les cinc, he seguit el llibre en ordre. L’he començat pel capítol XII, després de deixar-lo ahir a la pàgina 289, en un capítol intitulat "la persistència de la memòria". Només obrir el dotzè capítol he vist un retrat a la pàgina esquerra que m’ha cridat poderosament l’atenció. S’hi apreciava un noi jove, amb robes de l’època napoleònica però un rostre molt actual, tenia un aire al Ché Guevara en els cabells i la barba, i al seu darrere un paisatge en tons càlids, sorrencs, que és cap on he dirigit els meus ulls. Cap al fons del quadre. Al peu d’aquest hi posava el nom del noi: Jean François Champollion (1790-1832). Però no era a ell a qui buscava, sinó a l’autor de la pintura, que venia just després: Leon Cogniet, any 1831 ("cedit pel museu del Louvre", indicava al peu de foto).

He corregut a teclejar a google "Leon Cogniet paintings", i entre fantàstics cels i exòtics paisatges d’expedicions napoleòniques a Egipte, m’ha aparegut aquesta pintura que m’ha semblat impactant per la duresa del moment que relata: un pare que s’aferra fins al darrer alè a allò que més estima, la seva filla. 

Tintoretto pintant la seva filla morta, Leon Cogniet 1843.

Aquest retrat que va pintar Leon Cogniet al 1843, representa el pintor renaixentista Tintoretto pintant la seva filla morta durant un part als 36 anys. Tant la llum tènue de la tela, d'un silenci que es talla, com la figura de la noia totalment inert i el pare observant-la amb rostre gairebé embogit, deixa palesa la incomprensió i el dolor que deu ser haver d’acceptar la mort d’un fill. El pintor neoclàssic francès es va basar en una llegenda que deia que Tintoretto estava tan unit a la seva filla que va pintar el seu cadàver quan era morta al llit. D’allò havien passat 253 anys quan Leon Cogniet va recrear l’escena, però la pintura em sembla d’una manufactura i força extraordinàries. 

Per cert, en Jean François Champollion va ser el crack que va ser capaç de desxifrar els jeroglífics egipcis i va deixar escrit el següent: 

A Europa no som més que enans i no hi ha nació antiga o moderna que hagi concebut l’art de l’arquitectura amb un estil tan sublim, gran i imponent com els antics egipcis. Ho van ordenar tot perquè servís a persones de trenta metres d’alçada.

clair patterson

Clair Patterson va ser un geoquímic de la primera meitat del segle XX que va determinar l’edat de la Terra en 4.550 milions d’anys. Per descobrir-ho es va basar en la quantitat de plom que hi havia en un tros de meteorit que es va formar a la mateixa època que el nostre planeta. Va estar més de sis anys investigant per arribar fins aquella conclusió. El dia que l’espectòmetre de masses va aconseguir donar amb el resultat, el primer que va fer va ser anar corrents a donar la notícia a la seva mare. Gràcies a aquesta descoberta tenim avui la benzina i els combustibles sense plom. Patterson no era un bon estudiant, però sí un científic nat, és a dir, una persona que observa i basa les seves dades en fets mesurables.

Després d’allò es va adonar de la gran quantitat de plom que hi havia en el medi ambient i no va parar, malgrat les amenaces de les grans multinacionals, fins aconseguir que el senat dels Estats Units promulgués una llei d’aire net l’any 1970. Havien passat gairebé vint anys des que l’espectòmetre va evaporar un tros de meteorit fins arribar al seu nucli. 

Fa temps, quan els bessons tenien tres o quatre anys, moltes nits els llegia el Cosmos del Carl Sagan. És un llibre que ja tenia a la prestatgeria quan vivia al pis de Mollet. Mai se m’ha donat bé explicar contes, així que vaig preferir endinsar-los en el món de les estrelles, els planetes i l’univers a través de les lectures de l’astrònom americà. La veritat és que funcionava, perquè romanien atents, fins que es relaxaven i s’adormien. 

Ara són ells qui, a les nits, em demanen veure la sèrie Cosmos reeditada per Netflix l’any 2014. Ahir vàrem estar veient The clean room, l’episodi que relata de manera amena i didàctica la història del Clair Patterson, Pat per als seus profes d’universitat.

Aquí un petit tràiler de l'episodi:

15-S

Tenia la mania -sempre havia estat així- de començar a fullejar el diari per les pàgines d’economia. Havien passat només 4 dies dels atemptats a les torres bessones i totes les borses mundials s’enfonsaven. Regnava la incertesa als mercats financers i les paraules desacceleració, por i pèrdues encapçalaven tots els titulars. Vaig tancar el diari per deixar-lo al damunt de la barra. 

- Pot agafar-lo si vol, està el món ben boig- vaig dir a un home que s’acabava de demanar un cigaló de Torres 5. 

- Sí, i per rematar-ho en Rivaldo lesionat, tu!- vaig veure que ell l’obria per la secció d’esports- Ni en això tenim una alegria. 

No m’interessava massa el futbol, però vaig fer-li un mig somriure còmplice i vaig pagar les 100 pessetes del meu tallat al cambrer. Crec que l’Ada, amb qui me n’havia anat al llit aquella nit, encara dormia. Una de les coses que més m’agradava d’ella era la tranquil.litat del seu esperit. Recordo la seva manera d’escoltar-me aquella nit de feia dos anys al concert dels Sopa de Cabra a Granollers. Tan atenta... L’Empordà sonava a tot drap i la gent l’entonava a l’uníson quan el Gerard Quintana ens oferia el seu micro des de l’escenari. Jo vestia còmoda, una samarreta de cotó blanca amb uns 501 nous, i l’Ada m’agafava per la cintura, entusiasmada pel moment, pels records d’una adolescència en què encara es trobava perduda. I llavors, va ser llavors quan es va girar sense pensar-s’ho per fer-me un petó als llavis. Discret primer, apassionat i tendre, després. Més tard van ser unes cerveses que necessitàvem fresques, per engolir-ho tot, coll avall. 

Aquell dia va ser la primera vegada que una noia em feia un petó. No sabria com explicar-ho, però l’Ada tenia un no-sé-què de transparència en el seu tarannà i també alguna cosa de prohibitiva en el caràcter que m’enganxava. Vaig quedar amb ella quatre cops més després del concert. Després va desaparèixer per anar-se’n a un poble de la costa d’Irlanda un temps. 

- Tornaràs? 

- Me n’hi vaig per un temps indefinit. Què hi faré, poc importa.

- Saps que m’agradaria tornar-te a veure. 

- Fes la teva vida, Clara. Seràs feliç amb l’Eric, n’estic segura. 

Jo sabia que em deia allò per tranquil·litzar-me. En el fons, ella s’estava apartant. Jo estava a punt de casar-me i havia aparegut a la meva vida un àngel, una persona que em donava una pau que no havia sentit mai d’aquella manera abans. 

- Té, emporta’t aquest CD, m’agradarà que l’escoltis de tant en tant i et recordis de mi. 

- Ho faré- va acostar-se’m i va apartar-me els meus cabells pèl-rojos de la cara, va fer-me un petó intens- sempre m’ha agradat la teva cara pigada. No deixis de riure mai, eh? Com quan et faig pessigolles! 

Encara tinc l’olor del quitrà d’aquell quinze de setembre impregnada al nas. L’Eric mai va saber res de l’Ada. Vull dir que ell es pensava que era una amiga de l’institut i prou. El catorze me n’anava a sopar amb ella, era l’excusa per veure’ns després dels seus  dos anys d'estada a l’estranger. El deu va sonar el fix de casa. Un formigueig em va recórrer l’estómac quan l’Eric em va cridar per dir-me: "l’Ada al telèfon, sembla que ja ha tornat." Em tremolaven les mans. 

Respira fons, respira fons, vaig pensar. Que no se’t noti tant... A ell, a l’Eric, el vaig conèixer un dia que em vaig quedar tirada a l’autopista, quan se’m va punxar una roda i es va aturar per ajudar-me a posar la de recanvi. 

- No sé perquè no ensenyen a canviar una roda quan et treus el carnet, hauria de ser obligatori. Jo en sé perquè el meu pare me’n va ensenyar per si de cas, ja saps, coses de pares. 

- De pares previsors! Bé que va fer -vaig mirar-li les mans, les tenia grans i força colrades per la seva edat – agafes la roda com si res, pesa molt, no? 

- Estic acostumat a agafar fustes de pi a diari, faig de fuster amb el meu pare. Justament ara me n’anava a portar un moble que hem fet  per a una casa dels Gorgs- em van mirar uns ulls grans i d'un blau profund que encara no havia vist entre tant enrenou. 

- Doncs te’n dec una. Em dius el teu nom? 

- Eric. Per L’Eric Clapton, els meus pares n’eren fans... Res, dona, un cafè per quan vagi més mudat i en paus. 

Em va semblar una manera curiosa, si més no, d’acordar una cita amb un noi. I vaig assentir sense dubtar-ho ni un segon. Després ja van ser cites formals, tardes de cine, dissabtes de sopar i sexe, i una data de casament. Res fora del que s’havia d’esperar d’una relació com la nostra. Res, fins que va reaparèixer l’Ada un dia al taulell de l’ambulatori, quan va venir a demanar hora pel cardiòleg. Vaig treure’m les ulleres per aixecar la vista, ja cansada a les sis de la tarda i la vaig veure igual que sempre. Amb els seus cabells curts a l’estil garçon, castanys i desmanegats, i una camisa verd clar de fil semitransparent. El seu cos era magre i alt. I la seva mirada negra transmetia pau. Jo m’havia engreixat una mica, feia uns set anys que no ens havíem tornat a veure. 

- Clara? Què hi fas aquí? 

- Ostres! Ada! I tu? 

- Jo vinc a demanar hora pel metge! 

- Sí, és clar, quina pregunta! Jo farà un parell d’anys que tinc plaça fixa i aquí estic, ja veus. 

- Doncs estaria bé que quedéssim un dia, no? Mira, si vols, aquest dissabte fan un concert dels Sopa de Cabra... 

Després d’aquelles paraules hi ha algunes imatges que van i vénen i molt de silenci. Va seguir la vida normalment rere el taulell de l’ambulatori. Però mai del tot igual des de la visita de l’Ada. Hi ha un gest exacte en què comencem la vida normalment, però és al voltant d’aquests gestos que es mouen els imprevistos que la poden fer extraordinària sense voler-ho. 

Vaig caminar per l’Avinguda St. Esteve després de deixar el diari a la barra, quan vaig escoltar la sirena d’una ambulància que corria asfalt amunt, amb una olor de quitrà, no sé si de l’estiu que encara quedava, que se’m ficava al nas. Vaig deambular feliç tot el matí pels carrerons mirant però sense mirar. No recordava les notícies d'economia, però sí la nit passada amb ella. Quan vaig arribar a casa l’Eric m’estava esperant assegut al menjador amb rostre seriós. Vaig pensar que segurament havia sospitat alguna cosa. I vaig pensar també en dir-li la veritat. 

- No sabia que estigués malalta del cor, l’Ada- em va dir compungit- m’acaba de trucar la seva mare, ho sento.*

*Relat de ficció

porz goret

De vegades tinc la sensació que el meu lloc original és una illa del nord, tan poc habitada com la d’Ouessant. O algun lloc inhabitat de la Patagònia, amb restes de glaciars mil·lenaris i que tinc de fons de pantalla a l’ordinador de la feina. Sempre que l’obro em quedo observant aquell paisatge uns minuts. Em dóna aire abans d’engegar el correu i connectar l’R-3. Els paisatges, com la música, com la poesia, em serveixen per nodrir-me l’esperit i activar les neurones. Quan anava a l’institut no existia la música del Yann Tiersen – que sovint em poso-, però ja aleshores tenia la mania d’estudiar les matèries escoltant música clàssica. M’ajudava a concentrar-me i a aïllar-me del món exterior. Encara ara conservo aquesta mania a l’hora de llegir i d’escriure. Agraeixo enormement la creativitat, l’enginy i l’esforç dels músics per crear tanta bellesa. Disculpeu-me si sona cursi. Però ho escric tal i com ho sento. 

Ouessant és una illa de la Bretanya francesa, i allà va néixer el compositor Yann Tiersen. Si sortim de les composicions que el van donar a conèixer pel film d’Amélie, sempre que sento les seves notes és com si escoltés les onades del mar i el fort vent una tarda sobre una illa deserta. Porz Goret és una població d’Ouessant, i també una cançó de l’artista bretó que fa encara més magnífic el paisatge i els colors grisos de l’illa.

Un d’aquests matins de vacances, molt de matí i encara fosc, llegia poesia d’en Martí i Pol, que considero d’una sensibilitat extraordinària com n’hi ha poques. Mentre el llegia, òbviament, l’acompanyava la cançó de què us he parlat fins ara. Impossible llegir-lo sense que se t’encongeixi el cor. 

Ho deixo tot, però estreno claror.

Faré un pas més i fugiré de mi

per preservar l'empremta d'un desig

que sé que mai no m'abandonarà....

Perdre la hisenda em dóna llibertat.

El mirall s'ha trencat en mil bocins

i en cadascun m'hi veig, desmesurat.

Amor, amor que em crides quan no hi sóc,

¿Per quins camins massa sovint te'm perds

si et duc al sexe, al cor i al pensament?

Ho deixo tot i aprenc codis secrets

en el silenci lúcid de la nit.

Demà em dibuixaré en una paret,

demà passat, si em vaga, faré el mort

i al tercer dia ressuscitaré.

Després els versos es riuran de mi

i jo em riuré dels versos, complagut.

Seré molts o potser no seré cap.

Ho deixo tot, aprofiteu-se'n, gent.

Al que no sóc li agrada el desgavell.

Tot el turment em turmenta ben poc.

Només un cos de dona em fa feliç

i ara el descric tancant, solemne, els ulls.

Espero el llamp que m'ha de redimir.

A poc a poc, em posaré dempeus.

S'apropa el gran moment. Ho deixo tot.

PUNT I FINAL. Miquel Martí i Pol