Era una de les nits que vaig passar amb els nens a l’Alt Empordà el darrer mes d’agost. De fet, les altres nits ja n’havien caçat també. El Sergi era un pare de família que s’havia instal·lat a la casa de Montiró un parell de dies abans que nosaltres, amb la Marta i els seus fills, Joel i Ivet. A la casa hi havia més gent. Alguns es banyaven a la piscina abans de sopar. Altres, com jo o un senyor uruguaià, llegíem un llibre per esmorteir la calor i fer passar les hores. Després, quan Mart ja brillava per l’horitzó negre sobre les plantacions de pomers, ens quedàvem tots els hostes, ja sopats, una estona a la fresca del jardí del Mas Ribas. Era llavors quan començava la cacera. En Sergi, el Joel, l’Ivet i aviat afegint-se el fill de l’uruguaià i els meus bessons, tots corrien al darrere de dragons, cuques de llum i grills que agafaven amb un caçapapallones per deixar-los anar pel camp un minut més tard. El cert és que l’entusiasme infantil del moment era enganxadís, tot i que a mi no em feia gens de gràcia el dragó que portava entre les mans el més entusiasta de tots: el pare del Joel i l’Ivet. Els nens s’acostaven encuriosits a mirar la boca oberta del petit rèptil, i el Sergi, mentre exclamava “mireu, mireu, com treu la llengua! Toqueu-li la panxa, és súper suau!” em va dir amb un somriure d’orella a orella: “tu ara mateix deus estar pensant que sóc un flipat, però això és una passada!”.
Realment se li notava passió pels animals i per la breu estada en què vàrem coincidir, semblava que gaudís tant o més que els nens jugant a descobrir petites espècies nocturnes. Quan em va dir aquella frase, vaig pensar que el millor que et pot passar a la vida és ser un flipat per la mateixa vida. I ser capaç d’expressar-ho i compartir-ho amb els demés. Crec que realment és una virtut que molt poca gent té i que admiro moltíssim. L’endemà al vespre va fer una gran tempesta d’estiu. Quan va passar van tornar a aparèixer els dragons, i van sortir alguns cargols que es posaven lliscosos al palmell els nens. Reien i xisclaven de l’emoció. Mart va quedar amagat entre llamps i núvols electrificats.
Al dia següent, la darrera nit, vam improvisar una barbacoa entre els que allà estàvem. Homes, dones i nens de l’Uruguai, Argentina, França, el Maresme i el Vallès. Tot un mix humà amb amanides, carn a la brasa i vins negres per compartir. Després, quan Mart ja ho indicava, va arribar l’hora de la cacera, de la disbauxa i felicitat infantils que, un cop més, van acabar envoltant aquell últim sopar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada