Era una de les nits que vaig passar amb els nens a l’Alt Empordà aquest mes d’agost. De fet, les altres nits ja n’havien caçat també. El Sergi era un pare de família que s’havia instal.lat a la casa de Montiró un parell de dies abans que nosaltres, amb la Marta i els seus fills, Joel i Ivet. A la casa hi havia més gent. Alguns es banyaven a la piscina abans de sopar. Altres, com jo o un senyor uruguaià, llegíem un llibre per esmorteir la calor i fer passar les hores. Després, quan Mart ja brillava per l’horitzó negre sobre les plantacions de pomers, ens quedàvem tots els hostes, ja sopats, una estona a la fresca del jardí del Mas Ribas. Era llavors quan començava la cacera. En Sergi, el Joel, l’Ivet i aviat afegint-se el fill de l’uruguaià, el Gerard i el Llibert, tots corrien al darrere de dragons, cuques de llum i grills que agafaven amb un caçapapallones per deixar-los anar pel camp un minut més tard. La veritat és que l’entusiasme infantil del moment era enganxadís, tot i que a mi no em feia gens de gràcia el dragó que portava entre les mans el més entusiasta de tots: el pare del Joel i l’Ivet. Els nens s’acostaven encuriosits a mirar la boca oberta del petit rèptil, i el Sergi, mentre exclamava “mireu, mireu, com treu la llengua! Toqueu-li la panxa, és súper suau!” em va dir amb un somriure d’orella a orella: “tu ara mateix deus estar pensant que sóc un flipat, però això és una passada!”.
Realment se li notava passió pels animals i, almenys, per la breu estada en què vàrem coincidir, semblava que gaudís tant o més que els nens jugant a descobrir petites espècies nocturnes. Quan em va dir aquella frase, vaig pensar que el millor que et pot passar en aquesta vida és ser un flipat per la mateixa vida. I ser capaç d’expressar-ho i compartir-ho amb els demés. Crec que realment és una virtut que molt poca gent té i que admiro moltíssim. L’endemà al vespre va fer una gran tempesta d’estiu, però tot i així van tornar a aparèixer els dragons, i van sortir alguns cargols que es posaven lliscosos al palmell els nens. Reien i xisclaven de l’emoció. Mart va quedar amagat entre llamps i núvols electrificats.
I al dia següent, la darrera nit, vam improvisar una barbacoa entre els que allà estàvem. Homes, dones i nens de l’Uruguai, Argentina, França, el Maresme i el Vallès. Tot un mix humà amb amanides, carn a la brasa i vins negres per compartir. Després, quan Mart ja ho indicava, va arribar l’hora de la cacera, de la disbauxa i felicitat infantils que, un cop més, van acabar envoltant aquell últim sopar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada