diumenge, 16 de setembre del 2018

shakespeare mai ho va fer

Confesso que sóc una apassionada de la literatura del Charles Bukowski: directe, visceral, amb ànima, ritme i -deixeu-me dir- d’un reflexiu, que entre tanta sordidesa, és com una alenada d’oxigen enmig del món atrinxerat en què vivim. Diria que és l’únic autor que ha aconseguit que m’acabi les seves novel.les gairebé d’una sola tirada. I crec que és la seva coherència de pensament la que feia que els seus textos arribessin a molts lectors. QUIN ÉS EL SENTIT DE LA VIDA? És la pregunta que sobrevola sempre a tots els seus llibres. I és així perquè durant les moltes nits que va passar dormint al ras a parcs de Los Ángeles també se la deuria fer. Aquesta és una de les qüestions que toca al seu llibre de viatge Shakespeare mai ho va fer (de l'original Shakespeare never did this). 

L’any 1978 l’escriptor nord-americà no era encara gaire conegut als Estats Units, però sí a Europa, on va ser convidat pels seus editors a fer un tour de promoció per França i Alemanya. Era al mes de maig, i així ho narra al primer dels poemes que componen l’epíleg del diari i que em sembla d’una gran genialitat: un resum on els poemes narren el perquè d’aquell viatge i les visions més plausibles durant el seu recorregut europeu. Les esperes a les andanes ferroviàries, els borratxos alemanys, els francesos borratxos, les putes d’Hamburg, les inevitables comparacions amb la societat nord-americana, els records dels bombardejos de la Primera i la Segona Guerra Mundial, els sons de les campanes a l’església de Mannheim, els soldats a l’aeroport de Frankfurt, i encara en l’aire la tensió pel record dels atemptats de Munich 72. Poemes que traspuen contemporaneïtat, quotidianitat i una visió historicista de la societat. 

Després està el diari del viatge pròpiament dit. Vull dir l’inici del llibre i l’inici del viatge. Com a les seves novel.les entra de ple en l’acció, res d’elucubracions ni paisatges per on distreure’s. Cap a París va volar amb la seva parella i última dona, la Linda Lee, i allà el van entrevistar al programa Apostrophes. Fa temps que la vaig veure aquesta entrevista i a mi em va semblar que l’entrevistador va estar bastant impertinent amb l’americà. És cert -i així ho descriu al llibre- que l’escriptor es va emborratxar durant l’entrevista, però hi ha un moment en què Bernard Pivot li pregunta: “escolti, la seva infància va ser feliç o desgraciada?”. Per als qui avui hem seguit la seva obra tenim una aproximació de la que podia ser una resposta, però Bukowski va mantenir el tipus i va dir: “passi a un altre convidat, si us plau”. Llavors encara no havia escrit La senda del perdedor, tot i que més endavant en el llibre, explica com s’està plantejant escriure una novel.la sobre la seva infantesa però que encara no s’atreveix. Ho va acabar fent l’any 1982 i dóno fe de la duresa en què narra com el maltracta el seu pare quan era un nen. Al final, després que el presentador el fes callar amb més d'un "Shut up!", es va acabar traient l’auricular per on li traduïen del francès a l’anglès i va fotre el camp en ple directe. Però això només és l’inici del viatge, que enseguida enfila cap a Niça, on es troben amb la mare de la Linda i un tiet milionari que no els vol veure per l’escàndol de l’Apostrophes. Més tard i narrat amb un estil molt en la línia de les seves novel.les, ple de sarcasme i de diàlegs, arriben a Mannheim, Heidelberg, Hamburg, on fa una conferència multitudinària, i Andernach, la seva ciutat natal. 

M’ha agradat especialment aquest episodi que dedica a Andernach, pel to tan intimista que adquireix i perquè es retroba amb la seva infància a través d’un germà de la seva mare, el tiet Heinrich, de 90 anys, que li recorda en un anglès prou correcte, com es van conèixer els seus pares. La dificultat i el perill que implica escriure sobre altres persones és que a vegades et pots aproximar, és l’eix en què tu veus aquella persona, però la realitat, i això també ho sabem els que escrivim, és polièdrica i plena de matisos, per això també m’ha agradat que en aquest passatge d’Andernach, Charles Bukowski deixa que sigui el seu tiet qui descrigui al pare de l’escriptor, un sargent de les tropes americanes “perspicaç i molt intel.ligent”. 

Durant part d’aquest viatge també l’acompanya el seu traductor a l’alemany, Carl Weissner, a qui Bukowski té en especial consideració per la seva persona però també per la seva feina, i en fa èmfasi en més d’una ocasió. Ho menciono perquè sempre he pensat que la tasca que fan els traductors literaris ha de ser duríssima i, en canvi, està molt poc valorada. O això em sembla a mi. 

Hi ha un fet curiós en les lectures del nord-americà, i és que en les seves descripcions l’aparició d’ampolles de vi o cervesa és una constant, però no és precisament aquest el registre que queda en el meu cap. Queda la mirada a peu de carrer, l’acció ràpida del gerundi que la provoca (penseu en qualsevol -qualsevol!- tipus d’acció quotidiana, instintiva, vital), la ciutat viva fora dels ulls oficials, o la reflexió lenta que pocs volen escoltar. 

D’entre les moltes deliberacions que fa sobre l'estupidesa de les guerres, la incongruència de la política, la falsedat del matrimoni com a convenció social, n’he ressaltat aquesta sobre el seu ateisme i la mort: 

El Gran Deu posseïa massa armes per mi, era massa just i massa poderós. Jo no volia ser perdonat o acceptat o trobat, volia alguna cosa menys que allò, no gaire: una dona amb una mitjana honestedat en cos i ànima, un automòbil, un lloc on estar, alguna cosa per menjar i no massa mals de queixals ni rodes punxades, ni llargues malalties fins la mort; fins i tot un televisor amb programes dolents estaria bé, i un gos seria agradable, i molt pocs amics i bona fontaneria, i prou beguda per omplir els espais fins la mort, de la que (per ser un covard) tenia molt poca por. La mort tenia molt poc significat per mi. Era l’última broma d’una sèrie de bromes pesades. La mort no era un problema per als morts. La mort era una altra pel.lícula, no hi havia motiu per què preocupar-se. La mort només causava problemes als que quedaven enrere que tenien alguna relació amb el mort, i els problemes creixien de manera directament proporcional a la fortuna que deixava el mort. 

Charles Bukowski a Shakespeare mai ho va fer (Los Ángeles, 1979).

Bukowski al Markthalle d'Hamburg

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada