les fonts d'inspiració

Cliqueu el play per veure aquest petit vídeo on parlo de les meves fonts d'inspiració.




Font: Entrevista Interstellar Overdrive.

el crim de lord arthur savile

Un dia a la setmana acostumo a anar a un bar-restaurant que hi ha a prop de la meva feina. El lloc és un polígon industrial situat a peu de la C-17 a l’alçada de Parets del Vallès. Com tots els polígons, es compon d’amples carrers transversals i longitudinals amb naus i magatzems de formigó arrenglerats un al costat de l’altre com a únic testimoni arquitectònic fix. Després hi ha els movibles, com poden -i solen- ser els grans camions i tràilers amb contenidors marítims que transiten de dilluns a divendres per aquests carrers que anomenava abans. Els contenidors són de colors rovellats, però els carrers i les naus són grisos, uniformes, il·luminats només pel sol espetegant de diari, si en fa, tot i que això poc importa, perquè no són carrers de gaudi ni decorosos per als treballadors que són dins d’aquelles naus. Ni tan sols són carrers que s’atreveixin a tenir una nomenclatura particular, malgrat la tinguin, perquè queden impersonals als nostres ulls. Buits i intransitats els caps de setmana com un territori orfe del Mecanoscrit del segon origen. 

Potser hauria de demanar disculpes per l’extens introductori d’avui... Al bar hi vaig els migdies a buscar un entrepà que m’enduc per dinar després a la feina. Mentre me’l fan, faig temps amb una canya de cervesa i un mos de cortesia que em posa l’amable cambrer. Tot això ho fa sense jo obrir boca. Abans de dir-li “un entrepà de llom per endur”, ja està fent rajar el sortidor de la Damm per servir-me la copa ràpidament. La Nau també és un bar de polígon. Mai passo més enllà de la gran barra d’acer i, a més, tampoc m’assec en cap dels quatre tamborets que hi ha al seu davant. Em quedo dreta. La visita és ràpida i fugaç, deu minuts en què sento de fons el guirigall de la tertúlia de la 1 o faig una ullada a la xarxa virtual -si em deixa la mala connexió de la zona. 

Dimarts d’aquesta setmana hi vaig anar. A l’hora de pagar m’avançava un home menut que va demanar canvi per a la màquina escura-butxaques. Més que la inutilitat del fet en sí, sempre m’ha causat tristesa veure algú tirar monedes com un autòmat dins d’un trasto d’aquests. La màquina quedava a dos metres escassos meus i al seu costat -fins aquell moment no m’havia adonat mai- una altra  màquina dispensadora de tabac. Llavors m’hi vaig fixar. SERVEI DE PRÉSTEC GRATUIT, posava imprès en un paper DIN-A 4 que hi havia a la paret. Les lletres es llegien intactes, però el paper ja estava ronyós i desenganxat de les puntes, que quedaven doblegades endavant. Sobre la màquina reposaven ordenats uns quants llibres. Em va semblar un altre element fix del mobiliari, pel lloc on era i perquè no m’ho esperava, però la curiositat em va portar a acostar-me per fer-hi una ullada. Fan Club de l’Irvin Wallace, L’Escanyapobres del Narcís Oller, contes del Joseph Conrad, Mark Twain, l’Edgar Alan Poe, Charles Dickens o l’Oscar Wilde, entre d'altres. No sortia del meu astorament. Un més aviat s’espera trobar el calendari Pirelli sobre les parets d’un d’aquests antres, però mai llibres de literatura en majúscules. Les mans se me’n va anar cap a El crim de Lord Arthur Savile de l’Oscar Wilde. Trama astuta i fina ironia anglesa. Un mai sap per on li pot aparèixer. 

‹‹Creuen que totes les idees neixen nues... No comprenen que jo no puc pensar sinó en contes. L’escultor no procura traduir al marbre el seu pensament: pensa en marbre, directament.›› Oscar Wilde.

imprescindible oxigen

Recordar, en diuen.

Premo consonants i vocals entre uns espais

Que em pregunten “on estàs?”, “on estaves?”

És el dubte de la següent paraula

Que em dirà on estaré

El gir de l’aire que de sobte para

I les pupil·les que s’instal.len fixes

En el pensament.

Potser un minut tardaré més

“Cal assegurar-se”, em dic.

Ni l’herba

Ni el cel

Ni l’ombra

Ni el pensament, li donaran forma.

És el teclat, el que tu prems sense veure

Mentre observes.

Mentre camines.

A través dels vidres tornarà el temps

Les hores, les fulles, pell i memòria

Vaixelles sobre taules ancorades

I estius de lli amb gust de mar

Onades de capvespre

Diaris de diumenge

I un foc a terra.

Veus que van i vénen

Ecos del passat

Que encara tornen.

Un espai.

Pulmons invisibles

Imprescindible oxigen.

Els llums es tanquen.

I segueixen les paraules.

Ni l’herba

Ni el cel

Ni l’ombra

Ni el pensament, li donaran forma.

És el teclat, el que tu prems sense veure. 
Mentre observes. 
Mentre camines.

frederick douglas

No he trobat registres del temps que feia a la costa est dels Estats Units un 14 de febrer del 1820, però les calefaccions no existien quan en Frederick Bailey va ser arrencat dels braços de la seva mare sent només un bebè. Ell encara no ho sabia, però era un dels incomptables milions d’esclaus amb nul·les perspectives de forjar-se una vida plena. 

Diuen que allò que experimentem abans dels cinc anys és el que determinarà realment el nostre caràcter en la vida adulta. Jo també ho crec. Potser a través d'imatges, de sons, dels afectes o desafectes familiars. Això serà el negatiu que guardarà al seu arxiu emocional el nen quan creixi. Del que va veure i escoltar durant la seva infància, va relatar-ho així el mateix Bailey uns anys més tard: ‹‹sovint m’han despertat a l’albada els crits esquinçadors d'una tieta meva a qui el supervisor solia lligar a un pal per fuetejar les seves esquenes nues fins a deixar-la literalment coberta de sang... Des de la sortida del sol fins a la posta es dedicava a maleir, desvariar, ferir i assotar els esclaus del camp... semblava que gaudís manifestant la seva diabòlica barbàrie.››

Als esclaus els van ficar al cap la idea que eren inferiors hereditàriament, que Déu els havia destinat a la misèria. L’església consentia l’esclavatge. De manera que la perpetuada institució es mantenia a sí mateixa malgrat permetre monstruositats com aquestes.

En tot això hi havia una norma molt reveladora: els esclaus havien de seguir sent analfabets. Als estats del sud abans de la Guerra de Secessió americana, els blancs que ensenyaven a llegir un esclau rebien un càstig sever. Bailey va escriure: ‹‹Per tenir content un esclau és necessari que no pensi. És necessari enfosquir la seva visió moral i mental i, sempre que sigui possible, aniquilar el poder de la raó.›› 

L’any 1829 en Frederick Bailey tenia deu anys. El van posar a la venda entre les restes embargades dels seus antics propietaris i el van enviar a casa d’uns desconeguts a Baltimore. Allà seguia fent fred a l’hivern, però passava de les plantacions del camp a la frenètica activitat de la ciutat i les feines domèstiques. A casa del capità de l’armada americana Hugh Auld va començar a tenir contacte amb les cartes i els llibres. Observava que hi havia una relació directa entre les lletres que resseguia la gent que sabia llegir amb el moviment dels seus llavis. Amb els gestos de les seves cares. D’amagat es va posar a estudiar el Webster Spelling Book del Tommy Auld. Memoritzava les lletres de l’alfabet. Intentava entendre què significaven els sons. Però necessitava ajuda per poder avançar. Finalment li va demanar a la dona del capità, la Sophia Auld, que l’ajudés en el seu aprenentatge. Imagino que la dona, culta, il·lustrada i regint-se exclusivament per les lleis d’àmbit domèstic, és a dir, les seves, va accedir a fer-ho sense pensar en les conseqüències. Va ser quan el noi ja començava a llegir paraules de tres o quatre sil.labes que el Hugh Auld va descobrir què passava. Us podeu imaginar la reacció del capità en veure que estava sent torejat a la seva pròpia casa per la seva dona i per un esclau. Emprenyat, va reprendre la Sophia i va ordenar-li que deixés allò immediatament: 

Un negre no ha de saber res més que obeir el seu amo! Fer el que se li diu. Aprendre esguerraria el millor negre del món. Si ensenyes un negre a llegir, serà impossible mantenir-lo. 

Això mateix va dir a la seva dona en presència d’en Bailey, com si aquest fos un bloc de pedra o imbècil: ‹‹Allà vaig entendre -va escriure més tard- el poder de l’home blanc per esclavitzar un negre. A partir d’aquell moment vaig entendre quin era el camí de l’esclavitud cap a la llibertat.››

Tot i no poder tenir el suport de la intimidada Sophia, en Frederick se les va manegar per seguir amb l’aprenentatge de la lectura, preguntant fins i tot pel carrer als nens blancs que anaven a escola a canvi d'un tros de pa del seu àpat diari. Un temps després, un cop va aprendre, va ensenyar a llegir altres esclaus: ‹‹Havien tingut sempre el pensament en dejú. Els havien tancat en la foscor mental. Jo els ensenyava perquè era una delícia per a la meva ànima.››

Després d'intentar-ho una vegada i estar tancat a la presó, Bailey es va fer passar per un esclau llibert, va travessar el riu Susquehanna amb una petita barca i va poder escapar fins a Nova Anglaterra, on l’esclavitud era il·legal i els negres eren lliures. Va ser una nit de setembre del 1838. 

Canviava d'estat, de condició vital i també de nom. Es feia registrar llavors com a  Frederick Douglas (cognom d'un personatge femení de La dama del llac del Walter Scott), eludint els caça-recompenses que perseguien esclaus fugitius i esdevenint un dels més grans oradors, escriptors i líders polítics de la història americana. Tota la seva vida va ser conscient que l’alfabetització li havia obert el camí. 

riu Susquehanna

No hem de creure aquells que diuen que només s’ha d’educar el poble lliure, sinó més aviat els filòsofs que diuen que només els cultes són lliures. 

Epictet. Filòsof romà i antic esclau. 

Font bibliogràfica: “El mundo y sus demonios”, Carl Sagan. (Ed. Crítica)

el valor dels silencis

No tot allò que es diu en veu alta expressa exactament allò que sentim. Hi ha silencis, microsilencis, que defineixen com ningú emocions hagudes i mai esborrades a través dels anys. Que apareixen de manera espontània i sobrevolen l’aire d’una habitació concreta per recordar-te allò que mai oblidaràs. 

Començo a concretar. Ahir era dia 23 de desembre. Una data propera al Nadal, com la de tants 23 de desembres que s’omplen de tardes amb carrers transitats a vessar, aparadors il·luminats amb maniquins vestits de gala i l’escalfor de restaurants que criden a arrecerar-se de la freda humitat del Vallès a l’hivern. Només quedava una taula lliure quan vam entrar a la Fonda Europa amb les meves germanes. Era la del fons, gairebé intocable, una que hi ha rodona i de roure, acompanyada per quatre cadires i presidida per un retrat d’en Josep Pla, somrient amb la seva sempiterna boina. “Aquesta és la taula on s’asseuen els tertulians de Granollers a debatre del Barça i de política”, va dir la meva germana Iolanda. És cert, allà esmorzen de forquilla i xerren fervorosament, mentre demanen un altre cafè i els cambrers van i venen i les taules del voltant s’ocupen i buiden de nou. 

Ahir la tarda quedava lliure per a nosaltres. L’omplíem amb un cava, una cervesa, una tònica i unes xips que ens portava el cambrer. No vam parlar del Barça ni de política, tot va anar al voltant de coses més pragmàtiques i immediates, però en un moment de la conversa l’altra germana que ens acompanyava, la Vanessa, va recordar emocionada que ahir feia un any que s’havia casat, i sense dir res va voler brindar per aquell moment i “per l’Elisenda”, va dir quan vam fer el brindis. “Per l’Elisenda”, vam dir plegades sense afegir res més. Ahir era 23 de desembre i la data també ens la recordava. 


25 anys sense tu.*

Elisenda Roca Satorres (29/09/62 - 23/12/92)

*Text escrit el 24/12/17 i inclòs a l'apartat de no-ficció del meu recull No és cap espòiler, és la vida. Vaig narrar la història de la meva germana Elisenda al meu llibre Cinc dones de veritat. 

breu apunt de la lizz wright

El primer dia que la vaig escoltar va ser el dia del meu quaranta-dosè aniversari. Recordo estar embardissada entre les pàgines del llibre de la Mary Beard, SPQR, quan el vaig tancar per marxar a casa. Era juliol, ventava força i jo tornava de Cabrera de Mar. Me la vaig posar mentre em prenia una cervesa, després de treure’m la sorra de la platja sota el raig tebi de l'aigua dolça. El seu timbre de veu greu em va recordar ràpidament la Tracy Chapman, però enseguida la diferenciava la sensualitat i concatenació perfecta de les lletres amb què entonava la cançó. Pràcticament no hi deixava buits ni espais entre les paraules, pur oxigen transformat en un instrument únic acompanyant el piano. Suau vellut per a l'oïda. Si els sentiments es poguessin tocar, segur que ho farien amb la veu de la Lizz Wright. 

De les pàgines llegides davant del mar, en vaig escriure unes línies uns dies després. 

De les notes de la Lizz, en aquell moment ja ho vaig sospitar. Sens dubte va ser una gran descoberta i un regal d'aquells que arriben per quedar-se.  

les illes naufragi

14 d’abril del 1912, feia unes hores que m’havia llevat, però una ràfega de vent ens agafa desprevinguts, després, tot era borrós. Crec que vaig ser l’únic que va sobreviure. 

No sabia com aconseguir menjar, l’illa era un infern, però gràcies a la meva sort, vaig trobar algunes provisions de menjar que s’havien desprès durant l’impacte. Vaig recollir algunes fulles d’unes palmeres que tenia a prop, i vaig anar a construir el meu refugi. 

Ja tenia llit, ja tenia menjar, què més em faltava? Fàcil: “llum”. El foc il·luminava la zona i, a més espantava als animals salvatges, i no m’hauria agradat que durant les nits, tranquil, m’hagués atacat un animal “mort” de gana.

Al final, gràcies al fum, un vaixell pesquer em va veure i ara estic aquí, a casa. Així és com vaig viure el naufragi. 

Les illes naufragi. Gerard T.