què perdurarà quan no hi siguem?

Escolto Dust And Water dels Antony & the Johnsons. Rock simfònic que em transporta fins a dunes àrtiques, paisatges gairebé lunars que no he trepitjat mai. M’acabo el gelat de nata glaçada que trec del congelador. I els graus a l’interior de la casa són molt més agradables que els de l’exterior, ara ardents, fregant la plena canícula de l’estiu. És vuit de juliol del 2018. Diumenge. Alguna cosa em porta a concretar un pensament que fa temps que em ronda pel cap. L’he comentat en veu alta algun cop. Acostumo a verbalitzar les meves angoixes futures en veu alta. Suposo que té a veure amb la nostra perdurabilitat després de la mort i el sentit del nostre pas per la vida. 

Vaig al detall. 

Any 53 abans de Crist. Tir, secretari i esclau de Ciceró, va ser proclamat llibert, ciutadà lliure de la república de Roma. La preocupació i l’afecte de la família del cònsul per aquest va quedar palesa en algunes de les cartes que li van escriure: ‹‹la teva salut em té terriblement preocupat ... no emprenguis un viatge tan llarg fins que no estiguis totalment recuperat.›› Va escriure-li Quint, el germà petit de Ciceró. Després, amb la caiguda/assassinat de Juli Cèsar, l’any 44 a.c. tant Ciceró com Quint, que havia estat edil de Cèsar, van ser decapitats, morint com a ciutadans lliures. Però el llibert Tir va sobreviure suficient -fins als 95 anys- com per promoure i preservar la memòria del seu antic amo, ajudant a editar la correspondència i els seus discursos i escrivint la seva biografia. Sabem de la mort de la filla de Ciceró per placenta prèvia i hemorràgia durant el part per aquestes cartes. O de la separació d’aquest de la seva segona dona, Publilia, per rebre aquesta amb satisfacció la mort de Tulia. 

Recordo que em va impactar molt quan em vaig trobar dreta al fòrum romà. Pel seu paral·lelisme encara tan similar a les actuals ciutats. Era ben bé com si encara veiés la gent traient els caps per les finestres dels edificis dos mil anys enrere. Són restes vives. Va ser durant l’època de la construcció d’aquest, del Coliseu i del Panteó, que va començar a prodigar l’escriptura sobre pedra i bronze, on deixaven constància de la vida i miracles de milers de ciutadans romans sobre epitafis de tot l’imperi o al damunt dels plints de les moltes estàtues de persones il·lustres. Volien perviure més enllà del seu pas per la Terra. O de l’imperi. O de la seva ciutat sense anar més lluny. I eren conscients que les inscripcions sobre aquells materials durarien milers d’anys. Tant podia ser un peixater, com una llevadora, com un venedor de perles o un forner. Si mancaven de fotografies descrivien en detall els seus atributs físics, així és el cas d’una dona de pell blanca, preciosos ulls i mugrons petits que va ser el centre d’un ménage a trois, que es va separar, evidentment, després de la seva mort. 

L’altre dia llegia en un article de premsa que l’any 2026 el percentatge d’incineracions superarà el 70% a l’estat espanyol, jo mateixa preferiré aquesta opció per al dia que ja no hi sigui. I les restes, les cendres reduïdes a un petit paquet, queden sovint enterrades sota la terra que donarà forma a una planta o, malgrat no estigui permès, volatilitzades per entre les onades de l'oceà. No hi ha nom ni rastre que les identifiqui. Tampoc les cartes que ja no escrivim. Els whats i les actuals vies de comunicació deixen un registre dispers, pobre sobre les bateries de liti. Tinc dubtes que quedi alguna cosa nostra d’aquí dos mil anys.

Làpida romana de marit i muller (segle I a.C.). Ambdòs són ex-esclaus: el marit, Aurelius Hermia, està identificat com a carnisser del Viminal a Roma. A la dreta, la seva esposa, Aurelia Philematium, es descriu com a "casta, modesta i que no va donar peu a murmuris".