Ahir dissabte a primera hora, després d’aixecar persianes i abans de prendre’m el primer cafè, em vaig posar a cuinar els plats per a tots els àpats del cap de setmana, inclosa una amanida freda de cigrons que vaig deixar feta per dilluns. Ho faig de manera instintiva de tant en tant, potser perquè de ben petita ja ho havia vist fer als meus pares, omplint els fogons de menjar de manera que quedés coberta la necessitat d’alimentar-nos i de veure’ns créixer a mi i als meus set germans. Les mirades recorreran després les olles i el fons de la nevera, a la recerca del cul daurat de la cassola, enllardada amb el suc del pollastre rostit. No m’invento un plat per escriure’l, l’escric perquè el visc i l’he viscut.
Després vaig fer una cosa que feia dies que no feia: seure davant de l’escriptori. Era migdia ja. En un impuls d’apoderar-me d’ell, vaig girar la taula amb les potes cap per amunt i en vaig regular l’alçada de manera que estigués una mica més baixa. Els avantbraços han de quedar en angle recte mentre tecleges a fi d’evitar dolor a les cervicals. Vaig fer net de totes les llibretes velles que hi havia al seu damunt i vaig deixar exclusivament el meu notebook blau i la làmpada d’acer d’Ikea que encenc només durant les matinades d’hivern, mentre escric.
Vaig estar asseguda una bona estona al seu davant. Ell i jo a soles. Sense obligacions però de manera impulsiva, també. El present se m’ha menjat el pensament, com si em fes por entrar a cambres passades. I no hi ha millor màquina d’aturar el temps que la de posar-se a escriure. Obrir finestres i observar el millor enquadrament possible. Fa molt que ho vinc pensant. Estic més a prop del que em penso de començar una nova novel.la, vaig pensar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada