portal número 17

Agafava el mòbil amb les dues mans i, tremolant, premia amb el dit polze per començar a gravar un missatge de veu: ‹‹ viiin, vine’m...›› pausava la parla i tornava a prémer: ‹‹a casssa, a buscar aara››. Allargava les esses com si s’hi volgués quedar i alentia les vocals, deformant-ne la seva claredat, esforçant-se per no esborrar el significat de les paraules que pronunciava. 

Mentre s’esperava, asseguda a la cadira de la cuina, la Joana retallava amb les tisores -encara tremolosa-, un sobre d’espessidor que barrejava amb el suc de poma. Després se’l prenia amb una cullera. La primavera era lenta com les paraules que sortien de la seva boca. Gairebé a punt de ploure. Sense un raig de sol per on dirigir el seu iris marró fosc. Al mòbil una notificació i un whats: ‹‹15 minuts i arribo, espera’m a la porta››. Abans d’arribar-s’hi, la Joana va fer una ullada a les prestatgeries de la seva habitació. Va pensar que, en tornar de l’hípica, llençaria els llibres d’expressió gràfica i disseny assistit per ordinador de l’últim curs. Se li esborronaven les lletres de les cobertes. Pensava, més aviat, en dissenyar una rampa d’accés al portal de casa per quan li calgués. Visualitzava el seu futur ràpidament, però vivia el present tan lentament com li deixava el seu cos. 

Es posava una samarreta de cotó grisa i unes malles de lycra abans de pentinar la seva mitja melena castanya. Es rentava la cara amb aigua freda i ja està. No necessitava res més. La seva pell encara era tibant i elàstica, però els moviments que l’acompanyaven fins al portal número 17 de casa eren limitats i encarcarats al seu pas. 

Mentrestant, jo era aturat al semàfor sense escoltar les notícies de la ràdio, que s’emetien en punt a les cinc de la tarda. Encara donava voltes a l’oferta de pre-jubilació que m’havien fet al matí i premia l’accelerador pensant que aquella seria la millor opció. ‹‹Pensa-t’ho bé, ara és un bon moment per tenir cura de la teva filla››. L’Esther m’enviava un altre whats: ‹‹he tret la carn del congelador per sopar. Quan plegui passaré per la farmàcia a buscar l’Avonex i el Novantrone per la Joana, ok? Petons!››. La vida se’ns havia tornat  forçadament funcional, en qüestió de dos anys. El diagnòstic va ser clar des d’un primer moment, des d’aquell primer símptoma de formigueig a les mans, i les lletres blanques i borroses de la pissarra de la universitat. 

- La medicació ajuda a endarrerir el procés degeneratiu de l’esclerosi, però la teràpia amb cavalls li pot anar molt bé, també. Reforça la musculatura de tot el cos i la connexió amb l’animal els ajuda a agafar confiança. Proveu-ho. 

S’esperava al portal número 17 a les cinc i deu en punt. Mirava al cel gris. Hi apareixia el meu Ford platejat. S’hi acostava arrossegant un peu i tremolant-li mig cos en amunt. 

- A partir d’aquest estiu podràs anar tantes vegades com vulguis, a passejar amb el cavall. M’han proposat la pre-jubilació, i demà els diré que sí. Ho tinc decidit. 

Els seus ulls marrons se li van envitrallar i em va abraçar fort. 

L’euga blanca restava immòbil, amb el cap cot i la cua només agitada lleugerament pel vent d’aquella tarda de maig que presagiava pluja. La Joana col·locava la bota a un dels estreps i s’enfilava a la sella, posant el peu dret a l’altre estrep amb determinació, com si ho hagués fet tota la vida. Li agradava sentir la pell calenta de l’animal, i el seu trot actiu i compassat la feien sentir segura i dinàmica. Caminava alt, no havia d’esperar ningú, li agradava la primavera des d’allà estant. 

Ara ja torna a ser maig i hem acabat d’enllestir la rampa d’accés al portal. L’euga blanca segueix immòbil, amb la cua mig agitada pel suau vent que presagia pluja. A la Joana li agrada anar-la a veure asseguda a la seva cadira, des d'on assegura escoltar el trot actiu i compassat de la primavera.