i el temps de les cireres, també

La primera vegada que el vaig mirar vaig fer-ho de reüll. Les seves pàgines van quedar tancades durant anys a la prestatgeria i m’hi aturava, de tant en tant, per treure-li la pols del damunt i tornar-lo a desar ordenadament al costat d’altres llibres que m’interessaven més o que podien passar igual de desapercebuts als meus ulls. Va ser durant una d’aquestes vegades, mentre passava la baieta per damunt de les seves tapes dures, que li vaig prestar atenció. Vaig obrir-lo i em va capturar poderosament la descripció tan perfecta d’aquell respirar profund, sord, lent, últim alè de la mort. No vaig poder parar. Vaig consumir-lo en hores d’estiu i platja. Era “El Cant de la joventut” de la Montserrat Roig. Recordo emocionar-me especialment en acabar el preciós relat intitulat “Mare, no entenc els salmons”. Memòria i oblit, pèrdues injustificades per una cruenta guerra. I la terra que tot ho colga, literalment. Al final, quan vaig llegir que el va escriure el 1980 a Arsèguel, poble de l’Alt Urgell on he passat tantes i tan bones estones de la meva vida, no em va costar imaginar-me-la a la vora del riu Arsèguel, amb els pantalons arremangats fins als genolls i els seus peus envermellits pel fred, introduïts dins l’aigua glaçada i amb la mirada clavada sobre la força de l’aiguaneix a la primavera. És molt probable que el conte dels salmons que intercala tan bé en aquest relat se l’inspirés aquest riu, o almenys així m’agrada suposar-ho. 

Després, de la mà del Manel Teulé, van venir en forma de regal i format de butxaca. Va ser fa tres Sant Jordis, tot i que no els vaig llegir d’immediat perquè estava embardissada en la preparació de “Cinc dones de veritat”. I la vida que seguia, és clar. “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” és una frase de la pel.lícula Johnny Guitar, però també el títol d’un d’aquests llibres, un assaig magistral de la Roig sobre l’ofici d’escriure, que escric aquí en minúscules però que ella fa majúscul, almenys en tot el que he anat llegint d’ella. És com una compilació del perquè, del com, dels motius que la van portar a escriure, un testament en vida del seu recorregut com a escriptora, d'un bagatge cultural brutal i la seva voluntat de continuar amb l’ofici. Esfereeix pensar que ho va deixar escrit un any abans de la seva mort, als 45 anys. A vegades penso que les persones que són molt precoces en vida, ho són perquè presagien de manera natural el seu prematur final. 

El mateix any que va escriure el relat dels salmons a Arsèguel, la Montserrat Roig va marxar a Leningrad convidada per una editorial moscovita. Havia d’escriure un llibre de testimonis sobre el setge de la ciutat russa durant l’ocupació nazi. Es tracta de "L'agulla daurada". No recordo haver plorat tant amb cap altre llibre o pel.lícula, abans. Havia llegit sobre el tema en altres llibres d’història, d’aquells que reposaven a les prestatgeries juntament amb "El Cant de la joventut", però les xifres i les dades de morts, per esfereïdores que siguin, sempre es presenten fredes i despersonalitzades en aquest tipus d’exemplars. Em va colpir especialment la història del jugador d’escacs Piotr Romanovski, i com mal sobreviu -injustament, diu ell-, a la mort per fam i fred de les seves quatre joves filles durant el setge. Penso en el treball de camp, en la distància temporal (havien passat gairebé 40 anys d’aquell horror), també física i idiomàtica amb què es va trobar l’escriptora catalana i en la seva enorme capacitat d’empatització envers el patiment, amagat sota una pàtina de silenci dels supervivents que volien oblidar tot allò. Vaig quedar uns dies tocada, després de llegir-lo. 

Era desembre passat als seus inicis. Vaig passar un cap de setmana a Calafell. Després de fer un vermut visitava, amb ma germana gran, la casa del poeta i editor Carles Barral. Una caseta típica de pescadors enfront del mar, de les que ja no queden. Arraulida entre el formigó i les desenes de balconades que s’enlairen entre tants edificis alts. Entre esglaons desgastats pels anys i quatre cambres senzilles, n’hi havia una que feia de biblioteca. Hi entrava la claror sense sol del jardí interior de la casa, i a contrallum estaven les lleixes d’obra on s’aposentaven uns quants llibres. Vaig fer-hi una ràpida escombrada amb la vista i de sobte em vaig aturar en un de color rosat: era “El Temps de les cireres” de la Montserrat Roig, que en Barral tenia allà en versió castellana i edició de butxaca. Vaig pensar que si l’editor el tenia a casa seva seria perquè era un bon llibre i que algun dia me l’havia de llegir. 

La setmana passada me’l vaig baixar en e-book per llegir-me’l aquests dies. Acostumo a anar lenta i intercalar les meves lectures, que de vegades deixo estar si no em fan el pes. No és aquest el cas. Vaig començar-lo dimecres i em va atrapar des del primer segon aquell present immediat de la Natàlia, per anar teixint a través de la seva mirada canviada per dotze anys a l’exili, una història familiar, marcada pel context de la repressió franquista. M’ha capturat el detall de la quotidianitat, el retrat tan hiperrealista que fa de la seva època i fins i tot d’aquella que precedí la guerra civil, a través d’uns flash-backs, unes anades i tornades en el temps descrites de manera extraordinària en veu dels personatges que hi surten. 

És d’aquelles novel.les que en acabar-les penses que t’aniries a fer el vermut amb la protagonista, per xerrar una estona, que t’expliqui què se n’ha fet d’ella o com veu el present, i en acabar les olives i el darrer glop de cervesa, deixar-la fer, que continuï amb la seva vida. 

Però els grans novel.listes, com la Roig, saben que aquelles vides quedaran congelades entre unes línies mecanografiades. La de debò, la que es viu a fora, s’anirà consumint amb el pas indefectible del temps.