Sovint, quan penso en poesia, ho
faig en absències. Allò que era en imperfecte i ara és pur record en la
immensitat d’un cel negre enmig del present. Aquest matí pensava en poesia. No
hi havia llum. Tot era fosc quan sortia al carrer. Sobre l’asfalt, el soroll de
la pluja i l’aigua que impactava virulenta als vidres del cotxe. No ha parat de
caure ni un segon. Tot brillava i s’esborrava el camí del meu davant. En cap
moment tornava la llum. I la tempesta que seguia per damunt dels caps insomnes,
ignots entre nosaltres. Caient incessant com el Monsó sobre l’Índic un mes de
juny. Aquí no era exòtic. Avui feia un dia d’aquells per pensar en estrofes que
s’escriuen amb els budells i pair versos que es desfan dins del cap. Les
pensava i no.
Avui no hi havia ni un estel espurnejant per l’ampla matinada. Tampoc la lluna que a vegades desperta plena; a vegades minvant;
i si m’hi fixo bé, creixent sobre l’horitzó, entre la meva mirada, la carretera
i més enllà de l’atmosfera. El sol per fi ha descansat rere l’hivern d’un dia
de gener del 2018.
De tant en tant, quan penso en poesia,
en cels com avui, quan plou intensament i és fosc, les absències fan que les
estrofes quedin allà, desfetes en un mar de pensaments ja païts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada