Genefke i el consell internacional de la rehabilitació per a les víctimes de la tortura

Porto dies sense publicar, desconnectant per necessitat vital, ordenant idees, observant endins i intentant relativitzar conflictes sense sentit que no duen enlloc. En un d'aquells rampells meus per buscar respostes a coses que només la ciència i l’enginyeria em poden donar i que em criden l’atenció per l’alt impacte que –sense adonar-nos- tenen en les nostres vides, em vaig trobar amb un text que parlava sobre les plataformes petrolíferes.

Tenia la intenció d’escriure un text dramatitzat de l’efecte que els huracans tropicals i les grans onades tenen sobre aquestes estructures gegants instal.lades al mig de l’oceà. D’una cosa tan freda com les turbomàquines de gas, goliats d’acer que giren a grans velocitats fins a proporcionar l’electricitat necessària a la plataforma. D’empreses multinacionals com Rolls Royce o General Electric, encarregades de subministrar aquestes turbines. De Thomas Edison, fundador de la nord-americana General Electric, responsable de portar llum a la nostra existència i de donar pas a la vida moderna tal i com la coneixem avui dia. De la salinitat de l’aire i la condensació de la boira salina. De com aquesta pot causar desperfectes i ocasionar un shut down que impossibilitaria l’extracció dels milers i milers de barrils de cru i els milions de metres cúbics de gas que s’extreuen a diari des de les profunditats marines de tot el planeta. Tampoc em podia deixar la hipertensió, les depressions i l’estrès, algunes de les conseqüències que pateixen les persones que treballen i viuen – aïllades durant mesos sense tocar terra- a la plataforma. De geòlegs, químics, metges, enginyers, sismòlegs, submarinistes, encarregats de la neteja, cuiners... D’inacabables jornades laborals, de condicions climàtiques extremes, de soledat, de terrorisme marítim, o de radars i míssils antiaeris. En fi, de tot això que comporta treballar en una empresa que em permet tenir les eines per desplaçar-me fins a la feina i que arribin fins a la porta de casa meva un kiwi del Perú o un ordinador portàtil taiwanès.  

Dins l’intent de dramatització del text i recerca de ritme narratiu, volia tirar del meu imaginari cinematogràfic - que no és gaire extens- i inspirar-me en el paisatge escènic de La vida secreta de les paraules de la Isabel Coixet: el fum, les fàbriques, la pluja, el vent, les onades del mar del Nord xocant fins a l’infinit contra les hieràtiques columnes que sostenen la plataforma petrolífera, eren un bon escenari per emmarcar l'industrial relat. Però en una temptativa de recopilar dades que no recordava (el film és de l’any 2005 i la meva memòria de peix), em vaig trobar amb una magnífica història d’amor i soledat que en realitat no és més que un al·legat de denúncia contra la tortura humana.

Hanna (Sarah Polley), la protagonista, és víctima de les atrocitats comeses durant la guerra dels Balcans a l’ex-Iugoslàvia. La rapten, la violen en reiterades ocasions i l’obliguen a matar la seva pròpia filla. A la plataforma petrolífera  té cura d’un ferit (Tim Robbins) greument accidentat mentre evitava el suïcidi d’un company. Al film, la plataforma destaca pel seu nom : GENEFKE.

Inge Genefke, interpretada magistralment a la pel.lícula per la Julie Christie, va néixer l’any 1938 a Dinamarca i ja durant la seva infància va prendre consciència de l’existència de la tortura durant l’ocupació alemanya de Dinamarca a la Segona Guerra Mundial (el seu pare era militant actiu de la resistència danesa).

L’any 1974, després d’una llarga experiència com a neuròloga, respon a una crida d’Amnistia Internacional que li demana ajuda en la diagnosi forense de víctimes de tortures a Xile, l’Argentina, l’Urugay i Grècia. “ Després d’examinar les 15 primeres víctimes, vàrem concloure que patien horribles seqüeles psicològiques. Per descomptat que també vam trobar-ne de físiques, però les pitjors conseqüències eren les psicològiques: depressió i ansietat, la incapacitat de concentració i un terrible sentiment de culpabilitat.” Relata la Dra. Genefke, qui va tractar personalment a centenars de supervivents de les tortures.

L’any 1985 va fundar el Consell Internacional de Rehabilitació per a les Víctimes de la Tortura, amb seu a Copenhagen, actualment amb una xarxa de 144 centres i programes repartits a 74 països de tot el món. La IRCT és una organització que dóna suport multidisciplinar a les víctimes que han patit  tortures durant greus conflictes bèl·lics, oferint ajuda psicològica, atenció mèdica, serveis legals o prestació econòmica. En cas que els afectats també siguin refugiats, aquests serveis inclouen cursos d’idiomes i assistència en la recerca de feina als països que els acullen.

Sobra dir que els efectes físics i mentals de la tortura no només afecten la víctima que ha patit els abusos directament, sinó també a tota la seva família, a qui també ofereixen tractament i consell personal.

La tortura és un acte polític i, per tant, també ho és la rehabilitació de les víctimes (dones, homes, nens de tota condició i edat, poden veure’s afectats), és per aquest motiu que els centres juguen un paper molt important en la promoció de la democràcia, la integració i el respecte dels drets humans mitjançant el desenvolupament d’activitats com campanyes, documentació, informes, contacte amb els mitjans de comunicació, formació i educació.*

No m’espantarà el torturador

Ni la darrera caiguda del cos

Ni els trets del rifle de la mort

Ni les ombres a la paret

Ni les nits arran de terra

El darrer i més dèbil estel del dolor es manté

Malgrat la cega indiferència

D’un món insensible i cruel

(del poeta danès Hafdan Rasmusen i poema preferit de l’Inge Genefke)

Em sembla absolutament grandiós que algú destini el seu coneixement i energia en benefici dels més desfavorits amb tanta dedicació i contundència, i que – essent conscient dels dessabors de la vida- es rebel·li de manera tan eficaç.

*Es calcula que unes 100.000 víctimes de la tortura han rebut tractament a centres de l’IRCT.