el llistat de telèfons

Avui a la feina em mirava un llistat de telèfons antic. Ens acaben de canviar la companyia telefònica i cap dels nous números coincideix amb els anteriors. De les persones que hi havia al llistat, més de la meitat ja no hi són. Alguns es van jubilar, altres els van acomiadar amb l’arribada de la crisi, també -pocs- van haver que van marxar de motu proprio. I n’hi ha que són morts. G.T. va morir per caure-li un llibre al peu. Devia ser com a mínim l’Ulisses de Joyce, perquè l’impacte li va provocar un vessament i el van haver d’operar. Enllitat, després d’uns quants dies, van indicar-li que es punxés l’heparina, però G.T. savi i cregut com era, va pensar que no li calia. Se li va fer un coàgul que li va taponar l’aorta i plass. S’ha acabat. Havia estat un dels directors de la planta. O.I. treballava al departament de comptabilitat quan li van oferir pagar-li 45 dies per any treballat amb l’arribada de l’ERO del 2009. Una pasta. Els ulls rodons com a plats sota les seves ulleres d’alta graduació. Va agafar els quartos i va plegar i el seu marit, que treballava al sector de la construcció es va quedar sense terrenys per excavar. Sense feina també. Vaig saber que després ella tampoc en trobava per molt que buscava. Ara deu tenir uns 55 anys, li he perdut la pista. I l’S.R. era un alemany amb una taca de naixement a la cara que tenia la forma d’un mapamundi i molt morada, les devia passar magres a l’escola perquè sempre es mostrava superb amb la resta de companys. L’anomenaven Xupa-xups perquè el seu cognom -alemany- tenia una sonoritat semblant a la de la marca de caramels. Era responsable de planificació. Va marxar a terres germàniques per prosperar professionalment. Quan l’he agafada, el primer que he vist a la llista era l’M.J., l’entregat i pencaire encarregat de magatzem que va morir de càncer de pulmó farà un any i mig. Era sord. Tinc a l’arxiu una fotografia amb ell un vespre, després d’un dinar de Nadal del departament, a la terrassa del Sagardi del Port de Barcelona, tots dos somrients i morts de fred tapats sota una manta de llana. Pobre M.J. Encara el recordo plantat davant la meva taula dient-me espantat que no sabien què tenia. No era un simple llistat telefònic. Sóc de llençar les coses, però aquest llistat el vull deixar a la cubeta d’acer del meu darrere. No em fa cap nosa. 

Avui hem baixat a la cuina de fàbrica a fer uns torrons i uns cafès cortesia de l’empresa. Després, ja se sap, vint de desembre, el Nadal és a prop, aquells telèfons nous han estat tranquils. He desitjat bones festes a G.C., la partner romanesa que m’acabava de passar unes comandes per enviar al Marroc al gener. C.P. ens ha trucat al migdia, baixeu, baixeu, que hi ha una festa! Ens ha dit. Eren els del departament tècnic que volien acomiadar-se per Nadal. Érem nou en total i faltava mitja hora per quarts de quatre. Tenien l’All I Want for Christmas is you a tot volum. Ens hem posat a ballar primer tímidament. El Follow the leader li ha seguit, i hem saltat i anat d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Amunt i avall entre la claror de la sala on preparen les mostres. Surrealista? Tots, excepte S.M. que va entrar el 2010, estem també en aquella llista vella que no vull llençar. A la nova també, i segurament d’aquí uns anys algú recordarà aquesta anècdota d’avui quan tornin a canviar de companyia telefònica, la miri, i els nostres noms siguin allà com a aquells treballadors del passat. Què haurà sigut d'ells?