desembre del 19

Aquest any n’he fet 44 i és el primer que noto certa falta de claredat en les lletres impreses als llibres i les pantalles. No em preocupen les arrugues d’expressió, mai les he evitat. Una mica de Nivea hidratant després de rentar-me la cara és tot el que utilitzo de cosmètics i em dura una infinitat. Les canes -ja ho vaig deixar escrit un cop- miro de dissimular-les perquè vaig intentar deixar-me-les i arribada a un punt, no m’acabava de veure, així que jo mateixa m’aplico el tint que compro al supermercat un cop al mes. No vaig a la perruqueria. Però amb els 44 m’he notat el menisc esquerre a l’hora de baixar les escales i també això de la vista. No sé si tindrà a veure amb alguna migranya que he tingut darrerament. Hauré d’anar a l’oculista per què em faci unes ulleres per llegir, escriure i també per conduir de nit. Els llums dels altres cotxes m’enlluernen massa quan és fosc. L’altre dia vaig trucar al C.A.P. per fer-me la revisió citològica després de tres anys, i em van dir que truqués al gener perquè les agendes d’aquest any estaven tancades. Ja estaven donant hores per al març. Ho tinc anotat a l’almanac en bolígraf. Pel que fa a la resta, estic bé de salut. Escapo de la meva rutina d’administrativa escrivint. He de pagar les factures i els impostos i comprar menjar com tothom. No visc de l’aire. M’he de cenyir a un horari i una feina per la qual em paguen. Tinc, de fet, una novel.la escrita al voltant del meu món laboral. No me l’han publicat, però algun dia ho faran. He d’escriure sobre allò que conec, per molt que alguns que es creuen entesos es pensin que allò no és literatura. No penso en si faig literatura quan estic narrant, per mi és important descriure el món en què visc, i aquest no és l’abstracció ni la invenció estúpida. Hi haurà altres mons i altres realitats. Ja se n’ocuparan altres escriptors que les visquin de descriure-les. De moment he de seguir preparant documentacions per enviar mercaderies a part del planeta i atenent trucades per agafar comandes per a aquell que em paga (tinc una novel.la escrita al voltant d’això, m’estic repetint expressament, no són els 44). Potser sóc massa exigent amb mi mateixa. 

I potser el pragmatisme és poder escalfar-me una tassa de cafè i seguir fent el que m’agrada un diumenge a les set del matí.