la importància d'un bon sofà

Ahir vaig saber qui era el Giovanni Gervasoni. L'Àlex acabava de venir d’Udine, a l’alta Venècia, i em va explicar com havia anat la convenció. Havien estat presentant les noves cadires de la col·lecció i després marxava en cotxe amb un sicilià fins el lloc indicat als afores d’Udine. El dia estava boirós i calava el fred, com si fos el Londres italià. Van esperar una mica desorientats, no veien clar que fos el lloc, fins que es va acostar una noia que els va preguntar si anaven a la casa del Giovanni Gervasoni. Els havien convidat a sopar, però no sabien que anaven a una casa particular. Passeu, passeu. La construcció era elegant: blanca, moderna piscina exterior, jardí i una casa de fusta al fons d’aquell jardí. El Ricciardo -el sicilià- li explicava que en aquella zona d’Itàlia són gent humil i hospitalària, “aquí, qui ha pujat ho ha fet des de baix, això no t’ho trobaràs a la gran Milà”. Després, un home va apropar-se a l'Àlex i va estar xerrant amb ell en un perfecte espanyol “tuve una novia mejicana muchos años, por eso lo hablo”. Les nòvies també serveixen per aprendre idiomes. Van estar parlant sobre el mercat espanyol deu minuts, i quan van acabar li va preguntar qui era. “Sóc el Giovanni Gervasoni”, li va dir l’home d’uns cinquanta cinc anys. Va somriure i va anar a atendre altres convidats. Era el propietari de la casa i d’unes de les firmes més importants de mobles de disseny a Itàlia. Mai m’he assegut en un sofà de Gervasoni però pinten ferms i elegants. I els compren croates i austríacs i txecs també, que són grans i pesen i necessiten un bon suport on poder seure mentre esperen o reposen . La importància d’un bon sofà seria un bon títol per a una novel.la. Penseu-hi sinó la d’històries que se’n poden derivar. No em vull desviar. Després va xerrar amb un altre representant italià del nord (mentrestant una jove cambrera omplia les copes amb vi negre), i van parlar d’allò de la gent estirada de Milà “nosaltres fa anys que cada any fem el sopar de la convenció a casa del senyor Giovanni, és una manera d’apropar-nos a ell i d’acostar-nos més a la marca”. El vi anava avall i els canapès. Aquest italià li va senyalar aquella casa de fusta de final del jardí, “saps que li agrada molt caçar? Vine, vine, ja veuràs.” Un enorme lleó dissecat, el cap d’un búfal, un lleopard, un cocodril -un cocodril de dos metres!- desenes i desenes de calaveres d’isards. Va obrir els ulls com a plats mentre m’ho explicava. I encara més en viu, a la casa d’Udine. Tots els bitxos estaven morts i els tenia allà dissecats. L’hospitalitat no té res a veure amb les rareses de la gent, està clar. Una vegada vaig tenir un company de feina que caçava senglars i conills i perdius cada cap de setmana. Cada cap de setmana sense fallar. Del nostre hàbitat, però tan animals com aquells de l’Àfrica caçats amb llicència. Xerrava massa, però era simpàtic i hospitalari també. Es va jubilar fa uns mesos. 

Per cert, mentre m’explicava tot això, l'Àlex, jo estava asseguda en un bon sofà, aquest de Joquer, una casa de Viladecans. Aquesta és la importància de seure còmodament.