Tinc un escriptori d’Ikea a l’habitació on em poso a escriure de tant en tant. És blanc amb potes extensibles i el vam canviar per un que teníem molt similar en color caoba. Aquell se'l vam donar a uns amics farà uns onze anys. L’estança és petita i la claror del blanc fa l’efecte d’engrandir-la. Avui, mentre escrivia les Notes mentre llegeixo Bukowski, me'l mirava. Tenia al seu damunt fulls amb l’esquema que he de seguir actualment, que parlo de Post Office, impresos sobre la vida de la Jane Cooney Baker, el gran amor de l'escriptor, Post Office obert pel mig amb alguns fulls que s’han desprès, Dones i Fragments d’un quadern tacat de vi que em donaven suport. També la meva tassa de cafè americà. És una tassa vella, però de ceràmica bona, que ens van regalar com a obsequi en un hotel de Soldeu quan jo encara m'atrevia a esquiar. Era la tercera que em prenia a les 8 del matí. En realitat eren les nou, que aquesta nit han restat una hora al rellotge i afegit una més al dia. La taula és plena de marques que no marxen: taques de cola i pintura permanent que han fet servir els nens, el Llibert especialment, per fer els seus experiments artístics. Ara fa setmanes que no en fa, però les marques no marxen amb cap producte de neteja ni baieta.
He vist un escriptori de Case Furniture de línies senzilles en fusta de color faig i un suport en alumini blanc molt adient per col·locar ordenadament alguns llibres com els que avui tenia al damunt de la taula mentre escrivia. "Quan guanyi els meus primers royalties com autora -he pensat- me’l compraré. Serà un bon regal."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada