darreres reflexions de dimecres nit

Fa dies que vinc pensant que estic massa tranquil.la, deixant-me dur per la inèrcia, sense cap motivació especial i això em preocupa relativament. Vivim envoltats d’inputs que ens parlen d’èxit i de creixement personal, sempre sembla que ha de ser més i millor. I no tot és més ni millor sempre. Pot ser igual, menys, a estones pitjor i a dies bé o anar fent, que són la majoria. Un dia li vaig preguntar al meu pare per la seva mare, per quines motivacions tenia, i em va dir que tret de treballar al camp i portar la casa i tenir cura de la família, la resta del seu dia a dia era estar tranquil.la i esperar que tot anés bé fins el dia següent. Esperar sense més. Es podria dir el mateix de la meva àvia materna, perquè vaig preguntar-ho també a la meva mare i la resposta va ser similar. Feia vestits per a altres i hi havia poc espai per buscar motivacions que no fossin la família i la feina. Això avui semblaria una derrota. Però entre mig d’aquestes cinc línies hi va haver molts quilòmetres recorreguts, farts de pencar, suors, llàgrimes i maneres també d’estimar. Altres vides que ja no tornaran. Em van parlar, el meu pare i la meva mare -que encara viu-, com si aquella fos la manera natural de viure de les seves mares, una manera que semblaven acceptar perquè era l’aire dels temps i tanmateix vivien sense aquella pressió que ens auto-imposem avui dia, i sense un estrès afegit de voler arribar a tot, més i millor i no ens deixem: perfecte. Paro per reflexionar de tant en tant. Un quart d’hora és suficient, però necessari per saber quan frenar i en quin moment. Puc observar el passat a través dels meus pares i dels meus avis i àvies, i alguna cosa aprendre’n d'ells. A vegades em veig volent arribar a tot, com a treballadora, com a mare, com a escriptora, com a dona quan he estat casada. Crec que va bé aturar-se, no perdre el costum de mirar les constel·lacions al matí, dir que estimes a qui estimes i després, no sé, deixar que les coses passin sense imposar-se massa.