L’altre dia escrivia un poema d’aquests que no publicaré a la Bústia. L’escrivia per necessitat vital i amb la intenció de guardar-lo en un arxiu que algun dia compondré en un poemari que es dirà “Imprescindible oxigen”. La poesia, almenys tal i com jo la concebo, requereix de moments molt específics per a poder-la escriure, i la seva producció ha de ser lenta però autèntica. I, tot i així, sempre he pensat que el millor poema és aquell que ni tan sols pots arribar a escriure, perquè hi ha narracions que la vida encapsula sordament i queden en el registre personal de cadascun de nosaltres per sempre més.
A vegades escric aquí com si l’única cosa que fes a la meva vida fos això, escriure, i precisament és el que menys faig. Si hi trec la capa del damunt, sense poesia ni escriptura, aquests dies han estat com molts altres, amb l’afegit que una ETT que teníem a l’oficina ha plegat, sense dir ni ase ni bèstia, i s’ha mort un bon company de magatzem que estava malalt des de feia un parell d’anys. Aquests mesos no ha parat de ploure. És la primavera més plujosa que recordo en anys. Però avui floreixen les hortènsies i les roses al jardí, i per fi ha sortit el sol. Important per a restablir l'ànim. Si hi ha concatenació en aquells versos de l’altre dia, francament no em preocupa. Queden escrits des de la visceralitat, això és l’important. Això, i les narracions que vivim en el dia a dia. No ho oblidem.
El títol d'avui respon a un relat fascinant de les memòries del Pablo Neruda, que actualment rellegeixo, i que faré vídeopost algun dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada