L’altre dia, concretament ahir, mentre travessava Cardedeu per anar a la feina, sonava a la ràdio The Great Pretender en veu del Freddie Mercury. En la seva extraordinària veu. Per cursi que soni, se’m va eriçar la pell, em va fer aflorar els sentiments com quan per primera vegada la persona a qui tu estimes també et diu que t’estima. Ser immortal deu ser això, vaig pensar. Poder fer sentir algú, sentir, a través de la seva obra, en aquest cas de la seva veu, malgrat que ell ja no ho pugui veure.
Després -mig minut després- vaig pensar en els meus avantpassats. No en els meus recents que tinc molt presents, sinó en aquells malauradament ja oblidats. En els meus besavis o rebesavis, de qui amb prou feina em queden els seus noms i les seves professions, però gràcies als quals sóc aquí respirant i sentint cançons com les del Freddie Mercury. I pensava que forçosament persisteixen petjades d’ells en nosaltres. En els nostres batecs.
Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada