descobrint la vivian maier

Fa uns mesos -tres concretament- un bon amic de la família, de sempre, penjava unes fotografies a facebook, 19 -concretament també-. L’Albert Salvador és, a més d’amic, molt bon fotògraf, especialment de retrats urbans en blanc i negre. Barcelona. Instants quotidians, moments rutinaris, angles únics que t’apropen, que prenen moltíssima força per l’elevat contrast que acostuma a donar a les imatges. Sap treure l’ànima d’allò que fotografia. Que jo recordi, és fàcil veure’l amb la seva càmera penjada al coll, en alguna celebració, amb un ull al visor i les seves mans ajustant l’anell d’enfoc, mirant de passar inadvertit rere els somriures, els brindis i les converses dels que allà estem. 

foto de l'Albert al Mercat de St. Antoni

Els carrers de Bcn per l'Albert

Si la memòria no em falla, era un dia de diari. Un vespre de juliol. Em van cridar l’atenció aquestes 19 fotografies, no perquè fossin d’ell (que ho podien haver estat), sinó perquè recomanava fortament acostar-se fins a l’exposició on s’hi mostraven. “Aquesta dona feia el tipus de fotografia que a mi m’agradaria fer”, deia al post. El meu dit índex anava fent córrer la pantalla del mòbil i els meus ulls es trobaven de sobte amb selfies fetes amb una Rolleiflex primer, i una Leica després,  des dels anys 50 fins als 80. Espontànies escenes de carrer amb una certa reminiscència a les d’en Cartier Bresson, retrats humans que evocaven els de la seva coetània Lisette Model. Nens. Nens jugant. Nens plorant. Nens rient. Composicions d’objectes de consum en desús, llençats a les escombraries de Nova York. De Chicago. Titulars de premsa. Successos a les prestatgeries d’un supermercat. La ciutat. La vida. Les vides transitades sobre l’asfalt, a la vista de tothom, sota l’ull de ningú. Vist des del seu angle. I quin angle! Herba en blanc i negre retallada per l’ombra, la silueta de la pròpia fotògrafa, bassals d’aigua, miralls retrovisors que reflectien els seus cabells castanys i un rostre serè.

Encara no he citat el seu nom, ho sé.

Chicago, hivern de l’any 2007. Un jove inquiet per la cultura i la història de la seva ciutat s’acosta fins a la casa de subhastes que és just davant de casa seva. En aquell moment, en John Maloof està escrivint un llibre “Portage Park. Images of America” i necessita fotografies històriques, un mínim de 200, del Chicago més abandonat, més oblidat. El de la part Nord-Oest de la ciutat. Per 380 dòlars aconsegueix un lot enorme on hi ha caixes plenes de negatius fotogràfics. - El nom de la fotògrafa és Vivian Maier-, li deien. Al seu estudi, amb els negatius a contrallum, descobreix, no només racons inèdits del passat de la ciutat de la vora del Michigan, sinó també un valuós arxiu fotogràfic de 150.000 negatius que retrataven de manera magnífica algunes de les peculiaritats de l’Amèrica urbana de la segona meitat del segle XX.

Paradoxal, misteriosa, atrevida, intel.ligent, excèntrica i reservada, sobretot reservada. Són alguns dels adjectius amb què descriuen aquesta fotògrafa, mainadera de professió, els testimonis que donen veu al fantàstic documental “Finding Vivian Maier”, del mateix John Maloof. En una recerca obsessiva per trobar una resposta a qui s’amagava darrere de totes aquelles fotografies, el jove aconsegueix contactar amb homes i dones que en un passat havien estat molts dels nens a qui la Vivian havia cuidat durant la seva infantesa.

Saint-Julien-en-Champsaur (Alps francesos), estiu del 2011. S’hi celebra una exposició fotogràfica de la Vivian Maier, neta predilecta del poble. Vells, velles que es troben, sorpresos, en fotografies en blanc i negre, treballant al camp. Una dona molt gran que reconeix emocionada el seu marit (ja mort) 60 anys enrere, a la plaça del poble. La Vivian va néixer al mateix Bronx novaiorquès, tot i passar part de la seva infantesa en aquest poblet dels Alps francesos, d’on era nadiua la seva mare. Pujava a peu i retratava les muntanyes, paisatges postals, carrers, veïns que amb prou feines havien vist una càmera fotogràfica si no era per a un casament o un enterro. Quan ella tenia només 4 anys el seu pare va abandonar la llar, la seva dona, la seva filla, la responsabilitat. Al mateix Nova York, quan la Vivian era una nena, la seva mare comparteix pis, despeses i lloguer amb la fotògrafa francesa Jeanne Bertrand. La petita Vivian començava a interessar-se llavors per la càmera de la seva semi-parenta, com a un joc primer, com a una manera de veure el món, després, durant la resta de la seva vida.

Passa el temps. Té algun germà, però poc se’n sap perquè no tenen contacte. L’any 1950 rep una herència de la seva tia-àvia francesa. És jove, inquieta, independent, no té fills, ni parella (mai va voler cap home -ni dona- a la seva vida) i aquell any es dedica a viatjar per Cuba, Canadà i l’altra punta dels Estats Units, Califòrnia. Retrata el mar. Els carrers, les seves gents, l’illa.

“Vull fer alguna cosa on pugui estar fora, en contacte amb el món, i on sempre pugui veure el sol. I la feina que m’ho permet és la de mainadera”, va dir a una de les mares dels nens que cuidava. Tenia cura dels nens, els portava al parc, pels carrers de Nova York (de Chicago a partir del 56, quan s’hi trasllada), i amb la càmera sempre penjant del seu coll, s’aturava a fotografiar impulsivament gestos, mirades, persones, vestimentes, pobresa, especialment pobresa. Sempre deia que “els pobres són tan pobres que no tenen dret ni a morir-se”, en referència a l’absència de sanitat pública als E.U.A. Durant el seu temps lliure també feia fotos que amagava zelosament de la llum pública. Malgrat ser conscient de la seva qualitat artística, mai va voler donar a conèixer la seva obra. De fet, testimonis de gent que la coneixien, ignoraven la seva passió per la fotografia.

La cara fosca. Patia una mena de síndrome de Diògenes. Ho guardava tot. Absolutament tot. Barrets, llaunes de refrescos rebregades, sabates, tiquets de viatge, llibres, robes, abrics. Muntanyes de diaris que omplien -literalment- la seva habitació amb retalls, articles que específicament parlaven de segrestos, violacions, maltractaments i abusos a nens. Això, unit al seu pànic als homes (en parlava pestes), fa pensar que potser havia patit abusos durant la seva infantesa. Però això, si va ser així, s’ho va emportar amb ella a la tomba. Com sovint sol passar en aquests casos.

Va viatjar per bona part del món sempre que va poder sense despenjar mai la càmera del seu coll. Diuen que era lliure d’esperit i també solitària. La Vivian no tenia família i ben entrada la vellesa, quan ja ningú la volia per cuidar nens, es va trobar sense feina, sola i pobre. Tres dels nens que havia cuidat quan eren petits, ja homes, la rescataven d’aquesta situació i li pagaven el lloguer d’un apartament a qui havia estat “una segona mare” per a ells.

A Chicago fa fred. Molt. Un 21 d’abril del 2009, una velleta Sra. Maier (Mrs. Maiers l’anomenaven) surt al carrer, quan la mala fortuna fa que rellisqui per l’asfalt glaçat. Es fa un cop al cap i mor als 83 anys d’edat.

“Bé, suposo que res és etern. Hem de deixar espai per a altres persones. És una roda. Tu comences i has d’anar fins al final. Llavors, algú té la mateixa oportunitat d’anar fins al final i així..”  Vivian Maier (1926-2009).

*El 25 d’agost, aprofitant que baixàvem a Barcelona per comprar els llibres escolars, vàrem anar a l’exposició de la Vivian Maier a la Colectania, “In her own hands”. Feia molta calor encara. A la sala, petita, blanca i diàfana, 80 fotografies. No eren moltes vist l’amplíssim arxiu que té, però les suficients com per impressionar-nos com ho van fer. La realitat ben transmesa sempre marca.